Menors de 15 anys

Niko Canlas Castañeda_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Una noia, que és assetjada en línia, decideix marxar de casa seva intentant trobar consol a la natura. Puja a un turó proper i veu una bella i acolorida papallona, ​​plena de vida, que passava suaument de flor en flor. Segueix la papallona amb l’esperança d’acostar-s’hi. Ella continua caminant, hipnotitzada pel moviment del ball de la papallona. Però després, sense previ avís, la papallona s’esvaeix a l’aire. S’adona que tot és fruit de la seva imaginació. De sobte no es troba en un turó, sinó en una carretera desconeguda. Un cotxe s’acosta cap a ella. El mira amb por. Ràpidament és envoltat de papallones. Ella corre i fuig lluny…

Odei Espasa Sánchez_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Tot comença amb l’1 i acaba amb el de…  1. Aparèixer, ser estimat per tots, “SER EL CENTRE D’ATENCIÓ” 2. Somiar, pensar en el que voldràs “SER” 3. Entendre, pensar en l’1 com en el 2 i pensar en els “SEGÜENTS NOMBRES” 4. Torna a ser l’1, “PERÒ NO ETS TU” 5. “AJUDA, ENTENDRE, APRENDRE…” 6. Ser rebutjat però… “CONTINUAR” 7. Tot l’esforç ha tingut el seu mèrit però notes que et falta quelcom, o trobes que és “AMOR” 8. Creixes i ara tot té sentit, la “VIDA” 9. Saps que el 10 arribarà però no tens  por, saps que ho has fet “BÉ” 10. Per fi saps que és el moment i tot això haurà acabat. Escoltar el seu plor et fa mal, però ella sap que estaràs bé, “ADEU”. 1…?

Silvia Carvalho Ramos_3ème E Lycée Comte de Foix

Imagina’t com em sento cada vegada que obro el meu telèfon i la pantalla s’inunda de missatges negatius. Diàriament em sento amenaçada, pateixo abusos, humiliada o avergonyida per altres adolescent, a través d’Internet. Els considero persones covardes, perquè saben que des de la xarxa no em puc defensar fàcilment. També soc conscient que entre ells parlen coses com “has vist la Llora, el pentinat que portava, la pobra creu que li queda bé” i moltes coses pitjors que no posaré aquí, la gent no és conscient que darrere de la pantalla hi ha una persona real que té sentiments i a la qual les coses que diuen poden acabar afectant-li.

Cadena Puit Canòlich_3ème E Lycée Comte de Foix

Àfrica és un continent amb zones molt pobres. Tinc la sort d’haver nascut a Barcelona, però, què passaria si hagués nascut a l’Àfrica?
Per començar, si ni la meva mare ni jo no haguéssim patit cap problema durant el part, segurament hauria hagut d’estar força temps a l’hospital, per malalties fatals o coses per l’estil. Si hagués sobreviscut, probablement viuria en una situació deplorable. Segurament creixeria amb meningitis, malària, gastroenteritis, entre altres malalties mortals, provocades per la mala higiene de la zona. Els pares s’esforçarien moltíssim per portar menjar, per sopar, o dinar a casa i mantenir el nostre sostre.

Maria Belén Vergara Espin_4t C Col·legi Mare Janer

No puc dormir. Demà començo l’escola, estic molt nerviosa. Estic contenta però alhora trista. S’acaba l’estiu i ho hem d’anar assumint. Nou curs, nous professors i nous companys, cada any més complicat. Formo part dels petits, però sé que algun dia formaré part dels grans, aquells que miro i em fan respecte. Avui, nou material i bata blava. No me n’adono i ja estic baixant per les escales amb els meus amics. Fem broma sobre el sopar que farem divendres. I de cop i volta, sense res a veure, algú em pregunta: Belen, ja saps quin batxillerat faràs l’any que ve? I en un tancar i obrir d’ulls, ja formo part dels més grans de l’escola.

Sergi Guitart_4t C Col·legi Mare Janer

Em vaig despertar, era fosc, encara no havia vist l’enemic, però segur que ja n’estava preparant alguna. Tot era molt sospitós, estava massa tranquil·la la cosa… però la gana m’empaitava, així que vaig decidir anar a menjar alguna cosa. De camí vaig sentir unes passes darrere meu i tot seguit vaig rebre un tret a la cama. Em vaig posar a cobert, estava acorralat, atrinxerat darrere la taula. Vaig recollir l’arma del terra, la vaig agafar fortament, estava contra les cordes. Però era l’hora de lluitar. Ara o mai, així que em vaig aixecar i vaig cridar: AIXÒ ÉS LA GUERRA! I de sobte algú digué: nens va, pareu ja, sempre esteu igual!

Celia Diaz Mier_3r Col·legi Sagrada Família

Tot de cop vaig recordar que quan era petita vivia pensant que l’amor es basava a trobar a aquella persona que et faci somriure sempre i que mai permeti que ho passis malament. Avui miro al meu voltant i descobreixo que l’amor són els t’estimo de la teva mare, els riures amb el teu millor amic, el confio en tu d’algú que t’importa, plorar per haver perdut la teva persona preferida, anar a un lloc especial per a tu, els petons, les abraçades, adonar-se que l’amor propi no és egoista… Tot això és l’amor, i no només cal centrar-se en una relació amb un noi o una noia; la teva mirada ha de ser més àmplia i veuràs que tenim molt més al davant.

Neus Hernández_3r Col·legi Sagrada Família

Competició a França. A partir d’aquell moment comença el patiment de veritat, entrenaments durs, noves tècniques. Però el pitjor és el dia abans, quan has d’anar a dormir d’hora perquè l’endemà t’has de llevar a les 5 del matí per anar amb el cotxe a un lloc llunyà . Et canvies, et pentines, vas al pesatge i vas a escalfar, veus el nivell dels teus oponents, la xerrada de l’entrenador, et separen dels companys, et fiquen amb les noies del teu pes. És el torn del nervis d’una competició, aquella sensació que tant em fa dubtar si el que he patit entrenant durant els últims mesos em serviria.”Hajime” 1, 2, 3, ets una màquina de matar.

Ruben da Silva_3ème C Lycée Comte de Foix

He estat setze anys de la meva vida a casa, estimat pels catalans i odiat a la capital espanyola. No soc gaire alt, però, per a molts, soc igualment el més gran. A casa he tingut tinc encara molts amics. Allà on he crescut, sense mi, haurien viscut molts fracassos. Però que hi fos jo tampoc era una garantia d’èxit. Quan vaig arribar, era un noi brasiler i el meu “pare” em va ensenyar com adaptar-me a la meva nova llar. Des que ell va marxar de casa, vaig haver de pilotar-la jo sol amb el pes que això representava fins a l’agost del 2021. A partir d’aquell moment, vaig deixar la casa de la meva vida per anar a París. Qui soc?

Jana Rodriguez_3ème C Lycée Comte de Foix

En una saleta, de parets blanques, sense finestra ni mobles, hi havia un nen que escrivia. Escrivia tots els seus desitjos en un full. Estava tot sol i no tenia amics. Escrivia tot el que li passava pel cap, era el rei del seu món imaginari, però no tenia poble. Escrivia tot allò important. El seu regne era aquell lloc. El seu petit món blanc era la seva escapatòria però algun dia el nen hauria de sortir-ne i descobrir una altra realitat, un món ple de colors. També coneixerà el mal i el nen haurà d’adaptar-se per sobreviure. Aquell nen que ara és príncep del seu món un dia es convertirà en rei de dos mons, i serà un bon rei.

Maitane Domínguez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

“Què hi ha després de la vida?” o “què hi ha després de la mort?” són preguntes que ens fem molts de nosaltres i no podem treure’ns del cap. Alguns tenen por, d’altres tenen ganes que arribi, i a la resta hi és igual. Curiós, oi? També hi ha diferents creences sobre què passarà després; alguns pensen que existeix el cel i l’infern, gent que creu en la reencarnació i els que pensen que no hi ha res, que de cop tot s’apaga i deixes de sentir, d’existir. Si a algú d’entre vosaltres, estimats lectors, se li ha presentat algú que ha traspassat i li ha explicat el que hi ha més enllà, no ens deixeu amb aquest dubte existencial.

Izan Cristeto_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El meu dia a dia és “simple”: m’aixeco, em dutxo, em vesteixo, vaig al col·legi, em retrobo amb els amics, jugo, m’ho passo bé, em poso a estudiar, treballo (poc o molt) amb grups o sol, dino, torno a jugar amb els meus amics, surto de l’institut, faig les extraescolars, torno a casa, em dutxo, sopo, estic una mica amb la meva família i torno al llit. I l’endemà el mateix, i el següent i l’altre.
Pot semblar avorrit, dit així, però hi ha moments del dia en els quals m’aturo. Paro, reflexiono i m’adono de la importància de tot el que fem, ja que la vida és com una maqueta: si traiem una peça, la maqueta cau com un castell de cartes.

Júlia Martínez Bonet_4t A Col·legi Mare Janer

Agraïda. Agraïda estic de tenir-te al meu costat. Revisc quan penso en el teu somriure matiner. Formar una família mai m’havia resultat interessant, no obstant, per tu ho canviaria. T’estimo. T’estimo tant que no puc deixar de pensar-te ni un sol minut. Has convertit la meva ànima grisa en una d’acolorida. Ets la meva raó per existir. Qui li dona sentit a una miserable vida. Gràcies per haver-me ajudat a descobrir l’amor verdader.
Aquestes paraules serien les que t’agradaria escoltar, però no sempre s’escolta el que un desitja. La realitat és que la carta la dedico a la meva amant. Només t’ha estat enviada per poder dir-te: adeu!

Chloe Torres López_4t COL·LEGI MARe JANER

Volia celebrar el seu comiat de l’empresa amb tots els seus companys, però la situació de pandèmia complicava molt les coses. Es va fer a la idea, amb una resignació obligada, que només podria passar per cada despatx i dir adeu sense fer gaire soroll. Maleït virus! –es repetia–. Així doncs, divendres va començar desitjant un bon dia, al recepcionista, recordant aquella olor amarga de tots els cafès matiners compartits. Gairebé ningú es trobava al seu lloc! Quan arribà a la petita oficina… SORPRESA! Els seus companys, visiblement emocionats, estaven esperant-la per desitjar-li el millor en l’estrena de la seva nova etapa a França.

Louis Sauvat_2nde MTNE Lycée Comte de Foix

Un dimecres a la tarda vaig anar a fer bici de descens amb un amic i, la veritat, és que ens vam divertir molt. Revolt rere revolt, salt rere salt, baixàvem una vegada i una altra. Anàvem amb bicis elèctriques i podíem pujar fàcilment. Després de quatre baixades intenses, vam veure algú baixant a tota velocitat. Per sort, va frenar just davant nostre. El coneixíem i vam parlar amb ell una estona. Em va donar una idea: fer un No Hands. A la següent baixada vaig saltar, em vaig desviar a l’aire provant de fer el No Hands que m’havia dit el meu amic. Vaig agafar el manillar i… No recordo res més. Només sé que soc a l’hospital.

Martín Cañada Barrera_3r Col·legi Sagrada Família

Ja fa dos dies des que ens vam estavellar contra els Alps, però semblen dues setmanes. Haver sobreviscut deu haver estat un miracle, ja que l’avió estava totalment destrossat i tots els meus companys eren morts. Portava quaranta-vuit hores sense poder dormir i gairebé ni menjar. Començava a patir hipotèrmia, degut a la temperatura quasi polar i a la neu que em mullava els peus i les cames, produint-me una terrible sensació de congelació. L’única esperança que tenia era que, per gràcia divina, trobés algun senyal de civilització, com un avió, un helicòpter, una carretera… Però no, continuava igual de sol que feia dos nits. Moriria.

Andrea Fernández_3r Col·legi Sagrada Família

Què és? Tots en tenim un concepte. Però és cert? I si ens equivoquem? La solitud és un sentiment de tristesa o enyorança cap a algú  o quan estem sense companyia. Molts cops ho veiem com alguna cosa dolenta. Quan veiem una persona sola pensem que no té amics, que està marginada o està trista. I si vol estar sola? Per conèixer-se, per trobar-se o simplement perquè li agrada. La solitud també pot ser bona; pot ser pau, tranquil·litat… El problema és quan et sents sol però estàs envoltat de gent i sents que no encaixes, simplement estàs allà per estar. L’únic que vols és plorar. Aquí és on està el problema. I sembla que ningú se n’adoni.

Sofia Pinto_3ème B Lycée Comte de Foix

Què ens passarà després de la mort? És una bona pregunta. Tots ens preguntem què ens passarà però ningú ho sap fins que arriba l’hora. Ens reencarnarem? Ens n’anirem a un altre món? O simplement morirem, entenent que desapareixerem d’aquest món i ens quedarem en la foscor. Sentirem alguna cosa? Pressentirem la nostra mort? Sovint la mort és una experiència propera per pèrdues de familiars o d’algun amic estimat. Hi ha gent que diu que no hi pensa, en la mort, i que quan arribi, com que ja no sentiran res, els és igual, però, interiorment els preocupa, com a tots, el fet de morir i, tot i que no es vulgui reconèixer, s’hi reflexiona sovint.

Anna Lopez_3ème B Lycée Comte de Foix

Després d’haver sentit uns crits de dolor de dona ben esgarrifosos, l’home va entrar al vestidor, va obrir el seu armari i va trobar-hi un vestit de marca, negre i elegant. -Què fa això aquí? -es va preguntar a ell mateix. Una ombra que semblava de noi d’uns quinze anys va entrar a la petita estança. -És teu -va respondre el seu fillastre, -te’l posaràs demà, aniràs a un funeral. -Funeral!? Digues-li a l’estúpida de la teva mare que no penso anar a cap funeral! El noi va empunyar un objecte de la seva butxaca. En veure allò, el padrastre va quedar horroritzat. -Creu-me, no tens cap altra opció. Si no, què anirem a fer els altres allà?

Clara Carrera Pushong_3r F EA Segona Ensenyança d’Encamp

Vaig escoltar un so sord. De cop vaig sentir fred. Feia mal. Però el fet d’estar en xoc em va ajudar a no sentir tant dolor. Els següents segons ho vaig veure tot a càmera lenta. El meu company va disparar a aquell home i es va apropar a mi corrent, cridant el meu nom amb desesperació. Vaig posar-me la mà al pit, quan la vaig veure se’m va parar el cor. Estava plena de sang, mullada, així com la placa de policia. El meu company, quan vaig caure, va impedir que el meu cap toques a terra i com va poder, va començar amb els primers auxilis. Però veient aquell forat vermell sagnant, jo sabia que la meva vida havia arribat a la seva fi.