Menors de 15 anys

Júlia Noguer Gili_3ème F Lycee Compte de Foix

Com cada nit vaig sortir a passejar el meu gos. Notava que un home em perseguia. Aquell home no tenia gaire bon aspecte, anava mal vestit i molt fosc i tapat. En aquell moment vaig sentir diferent el meu gos, no solia grunyir a ningú però a aquell senyor sí. Em vaig espantar perquè sabia que l’actitud del meu gos no era normal i vaig pensar que aquell senyor em faria mal. Vaig marxar corrents cap a casa, sense mirar per on anava, i a l’arribar a casa em vaig adonar que el meu gos no hi era. Vaig anar ràpidament al lloc on havia començat a córrer i vaig trobar el meu gos allà mort d’un tret…

Guillem Vila_3ème F Lycee Compte de Foix

La pluja és el fenomen que consisteix que caigui aigua del cel en gotes petites o més grans. Quan plou normalment, nosaltres, els humans, ens quedem a casa i es podria dir que ja no hi ha vida pels carrers o almenys és mínima. Però que nosaltres no sortim de casa no vol dir que ningú o res no surti, quan plou els cargols, les granotes i d’altres animals es troben a tot arreu! Ells et veuen allà com a gegants, si per la pura casualitat no ets a casa. Depèn de l’època de l’any plou més o menys i depèn de la temporada de l’any pots anar a buscar bolets. Compte! No tots els bolets són bons i alguns no són comestibles.

German Rodríguez da Silva_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino

Per molt que no creiem en la sort o en les coincidències segur que en algun moment de la vida ens n’ha passat alguna. La vida simplement sembla que ens faci la guitza en els pitjors moments. Estava al balcó bevent un bon cafè de grans de Colòmbia i la brisa de l’aire em colpejava els ulls mentre llegia un llibre que es titula El banquet. És un llibre bastant antic, filosòfic, que tracta sobre Déu i el seu últim àpat abans que els romans el sepultessin amb els lladres. Recordo que era una tarda de tardor. Al meu balcó la coincidència existeix i jo segueixo creient en ella. Per molt que no ho sembli, el teu cos sempre t’avisa.

David Martin Abetbol_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino

Són les set del matí d’un dia molt important per al Jon, ja que té el partit més transcendental de la seva vida. Està nerviós i amb ganes que arribi el gran moment. Va passant el temps i cada vegada està més a prop d’aconseguir un somni per a ell i la seva família. Una hora després arriba el moment que decidirà tota la seva carrera. Per fi arriba al camp de futbol. Entra al vestuari amb els seus companys d’equip. L’entrenador els dona les consignes per poder acabar guanyant el partit i complir el seu anhelat desig. Ell i la resta de companys de l’equip es posen l’equipació del partit, surten al camp i el despertador sona.

Laura Martínez_1ère PROAGORA Lycée Comte de Foix

Era un dia de platja, feia molta calor i les ganes em van empènyer cap a l’aigua, l’aigua era gèlida però agradable alhora. M’allunyava mar endins, fins que l’única companyia era el moviment del mar. Relaxada amb els meus pensaments, vaig notar un ràpid moviment que em va sorprendre. Em vaig alarmar i vaig mirar embogida per tot arreu, intentant buscar la raó del moviment, però no vaig percebre res. De sobte vaig notar com una cosa viscosa m’agafava el turmell fortament. Amb moviments bruscos vaig intentar fugir desesperadament tot cridant per captar l’atenció d’algun banyista. No tenia escapatòria i el mar em xuclava més endins…

Arantxa Solano_1ère PROAGORA Lycée Comte de Foix

Una notícia acaba de canviar la meva vida. Entro a casa amb els ulls plens de llàgrimes. La mare m’agafa la mà amb força, escolto el seu plor. El meu cor es comprimeix quan veig l’avi mirant la foto de l’àvia amb nostàlgia i tristesa. El meu pare sempre m’ha dit que he de valorar les coses mentre les tinc, i finalment he entès les seves paraules. No hi haurà més nits plenes de contes, ni consells vora el foc, ni petons plens d’amor. L’àvia ha marxat quan més la necessitava, l’únic record que em queda d’ella és l’anell que l’avi va regalar-li. Les nostres vivències romandran dins del meu cor per sempre més.
T’estimo àvia.

Gabriel Vidal Artigues_3r B Col·legi Mare Janer

Una nit normal, fosca. Son. Quan encara no era de dia, un petit dolor em va despertar. Ja sabia que alguna cosa no anava bé, em trobava sense ànims. Vaig obrir els ulls una altra vegada, però ara estava assegut al cotxe, anant a algun lloc que no era el col·legi. Ja hi érem. Estava estirat a un llit. Pensava que érem a casa dels avis. La mare em va explicar coses que no recordo. Sí que recordo que la mare estava inquieta i nerviosa. Tenia una via a la mà que m’hidratava. De sobte, em vaig trobar en una habitació, sense aquell tipus de dolor. La sang no tornaria a bombejar igual, t’estaré sempre agraït per donar-me més temps vida.

Alma Ibañez_3r B Col·legi Mare Janer

Hola, em dic Lia i tinc 16 anys. Fa temps que no estic bé, ja fa dos anys que la meva mare va morir de càncer i ahir em van detectar la seva mateixa malaltia. He estat pensant que volia dir d’alguna manera tot el que sento i és aquesta: tots vivim en un estat d’ànim diferent: felicitat, por, tristesa, amor… o, senzillament, amb una barreja d’emocions. Que irònica és la vida, oi? Quan menys t’ho esperes, ja tens un nou problema, sigui del tipus que sigui.
L’altre dia em van dir que la vida és com un joc i que cada problema és com un nivell, quan el superes toca el següent. A mi ara em toca tornar a jugar, i a tu? Per quin nivell vas?

Daiana Jade_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Anava a tota velocitat. M’estaven perseguint. Estava a l’autopista. Sobrepassava el límit. Quan de sobte… RING! Va sonar el timbre de l’escola. Sí, m’havia adormit. Em vaig aixecar, espantada pel soroll. El primer que vaig veure va ser el professor, tenia cara de restret, i venia cap a mi. Vaig mirar cap als costats resant perquè estigués caminant cap a qui tingués al darrere. Però quan em vaig girar per mirar no hi havia ningú. Efectivament em va començar a cridar exageradament. Mentre ho feia vaig notar la mirada d’un noi que m’observava des de la porta. Un bon inici per a una història perfecta, no creus? Doncs té un final tràgic.

Álvaro PEMARTIN CARRILLO_3r B COL·LEGI ESPANYOL MARIA MOLINER

7 del matí. Tothom està esperant el bus, tots preparats per començar el dia. Cares monòtones omplen el carrer quan, de sobte, arriba ell. La seva presència comença a il·luminar la parada. Els seus ulls nacrats, inquiet, amb emoció per començar el curs. Mans robustes i amb aspecte suau com el cotó, no paren de moure’s. La seva cara es completa amb un somriure visible, amagat darrere de la mascareta. El bus arriba, però el món se me’n va. De cop, estic a terra. Aixeco el cap i no hi ha ningú més excepte ell, està agafant els meus llibres, em dona la mà, m’ajuda a aixecar-me i es presenta:
-Hola! Em dic Felipe, agafes aquest clípol?

Aitor Wilmer HUACCHA GAMARRA_3r B COL·LEGI ESPANYOL MARIA MOLINER

El Marc i la Noa, policies professionals, havien de resoldre una missió molt important. El Marc no podia renunciar a aquesta feina, tot i la perillositat, perquè havia de mantenir dona i filles. La Noa l’entenia però per a ella aquesta sí que era l’última.
Rebien les ordres per l’auricular. Havien d’entrar per una porta molt antiga que feia molta por. La Noa anava darrere vigilant qualsevol cosa que pogués passar mentre estaven distrets. Van obrir la porta i van veure que no hi havia ningú. El Marc “flipant” pensava que era una broma de mal gust. Parlava per l’auricular però no rebia cap senyal. El Marc i la Noa havien estat traïts.

Uriel Kokor Galván_3ème E Lycée Comte de Foix

Les muntanyes són molt boniques, la sensació més bonica és quan en puges una i, de mica en mica, et vas cansant, però, quan arribes al pic i sents el vent a la cara, veus altres muntanyes i parròquies, et sents magníficament. Et sents com si haguessis fet l’impossible, com si ningú més hi hagués pujat, una sensació especial que només passa quan ets dalt. El millor és pujar acompanyat per la família, els amics o amb els de les colònies, gaudeixes del pic tot content i cantant, somrius… Permetent millorar i fortificar unions; aquesta sensació és encara millor que la d’abans. Les muntanyes són una manera de fer-te sentir molt millor.

Alana Barragan Pascuet_3ème E Lycée Comte de Foix

El vent acariciava les meves galtes i feia ballar el meu cabell. La pols del terra s’aixecava a cada galop del meu cavall blanc. Anàvem pel bosc sense cap destinació fi. De cop, de lluny, es veia un prat d’un color verd viu. El cavall va començar a anar més i més ràpid. A l’arribar en aquell camp, el sol em donava de cara, en el cel no es dibuixava cap núvol, vaig sentir com el cavall relentia el seu pas. De sobte, es va parar en mig del prat. El meu cor bategava de felicitat i els meus pulmons s’omplien de màgia i no d’aire. Vaig inclinar-me cap endavant per abraçarlo i fer-li saber que jo sentia el mateix que ell, la llibertat.

Chantal Chueca Buil_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Temps. Què és realment el temps? Sempre em pregunten “Quina hora és?” o “Quin dia som?” Però miris com ho miris el temps està des d’abans del Big Bang. Sempre ha estat allà, i pot ser que en una altra galàxia el temps passa també d’una altra forma, però hi és. I encara que no ho sembli som esclaus del temps, del nostre temps. Si tornem a la pregunta del principi, ens deixa clar de que som esclaus del temps, que realment l’immortal és el temps, que no el podem controlar, que no el podem tocar de forma directa, però si de forma indirecta com ara les estacions, l’envelliment i, sentir el lent “tic tac” del rellotge.

Zao Puig Rabasa_3r B Col·legi Sant Ermengol

El funcionari es disposava a entrar al despatx de l’empresari. -Senyor, hem de parlar. -Ah, amic, passa, passa, no vols un glop? -No, no, vinc per parlar-li dels seus deu…
-Insisteixo, begui una mica -va dir apropant-li el got d’alcohol i obligant-lo a beure. El funcionari va caure mort després de beure. L’empresari, sense immutar-se, va agafar el cos amb cara de fàstic. Va apropar-se a la finestra que donava al riu i va llançar el cadàver. Minuts després, el funcionari tornava a estar a la porta com si res hagués passat. L’empresari va obrir un armari amb clau, ple d’ampolles de licor i verí per a cocodrils. -I tornem-hi una altra vegada!

Toni Cornella Marfil_3r B Col·legi Sant Ermengol

M’enfado, em tranquil·litzo, miro tot el que ha passat, reflexiono sobre l’estratègia, m’enfado més pel que ha passat. No comprenc el plantejament, opino sobre el que ha passat. El meu pare s’enfada més que jo, miro pàgines i ningú ho entén, només veig rivals rient.
Passa una setmana, al principi tothom està content. Quan acaba tothom calla, ningú és capaç d’assimilar el ridícul, cada cop ens hi acostumem més. Encara que costi ja no cridem, només observem, ja no ens enfadem, ho assimilem, ja no som bons, ara som perdedors.

Andrea Martínez_3r A EA segona ensenyança d’Ordino

El timbre! Ja és aquí! Maria, que bonica estàs! Portes maleta? No? És igual, ja tens roba aquí. Vols un te? Un cafè millor, aleshores? Quant de sucre vols? Et vols donar un bany? Vaig per tovalloles netes. Hi ha sals de bany al lavabo. Ara et fico l’aigua calenta! No et quedis adormida que et conec! Ui, el telèfon. Ring, ring… Digues? […], es deu haver confós senyor, la meva dona és a casa, perdoni. Maria no saps el que m’acaba de passar. Han trucat del tanatori. Quina confusió més desagradable! Deien que estaves… Maria? Ets aquí? Maria? Puc passar? Maria! Maria? I la teva jaqueta? I la tassa de cafè? Maria? I les tovalloles? Maria?

Aitana Elson Varela_3r A EA segona ensenyança d’Ordino

Esperava. La neu m’envoltava, blanca, humida, freda. La bufanda i el barret em proporcionaven escalfor mentre estava asseguda al banc, el nostre banc. Una iaia passejava agafada del braç d’un home amb cabells blancs i reien. Esperava. Uns nens feien un ninot de neu i reien. Esperava. S’apoderava de mi el record de la llum dels seus ulls que ara ja no brillaven. Tristor. Esperava. Una petita llàgrima salada va regalimar per la meva galta. I continuava esperant asseguda en aquell banc, el nostre banc, el que sempre seria nostre encara que ell ja no hi fos. Esperava el dia, el mateix dia que el vaig conèixer en aquell banc. Esperava.

Laura Rossell Salvadó_3r A COL·LEGI MARE JANER

La comunicació va més enllà de les paraules. Els silencis estan plens de significat. Som tan diferents i tan iguals alhora! Escridassar-se i dir coses que pensem, però que no volem pensar. Paraules que es queden clavades a la memòria. Tant de bo fóssim més valents per dir les coses sense por però sense fer mal. Alguns s’acaben morint amb el dolor de la mentida, d’altres se’n van en pau havent-se desfogat a l’últim moment. Famílies i amistats separades per malentesos, silencis amb significat i gelosies innecessàries. Tan difícil és aturar-se un moment, parlar i escoltar?
Ens comuniquem, però no estic gaire segura que ens entenguem.

Unai Xarpell_3ème F Lycée Comte de Foix

Per què juguem al rugbi? Tothom pensa que el rugbi és un esport perillós on la gent es fa mal, però encara que és veritat que ens fem mal, és un esport molt noble. Per què? Ara us ho explico. Quan mirem un partit de futbol sempre veiem els jugadors queixar-se a l’àrbitre, i és que això ho veiem al rugbi? No, i mireu que els jugadors fan dos metres, però al rugbi l’àrbitre és sagrat, és intocable. Quan marquem un assaig, no el marca solament una persona, el marca tot l’equip; si cau un, caiem tots amb ell i li donem suport fins al final. Però sobretot el més important és això: el rugbi és un combat en què la solidaritat és primordial.