Menors de 15 anys

Sergio Navero_3ème F Lycée Comte de Foix

Això em va passar quan vaig pujar al metro per primera vegada, vam pujar i van passar 30 o 45 minuts, quan ja arribàvem a la parada una jove de color plorava perquè una senyora gran l’havia insultat. Aquella senyora va baixar al cap d’una estona. Jo, com nen petit i innocent que era, vaig anar a consolar la jove i la vaig abraçar. La meva mare es va quedar sorpresa, en un principi no va saber com reaccionar i em va deixar fer. Quan la noia va marxar, em va fer un petó al cap i jo no sabia per què. Ara sé per què ho va fer i quan recordo que la noia em va dir: “Que bufó que és aquest nen!”, em sento feliç. Com em va agradar allò!

Abril Cerdán_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA De santa coloma

Sota del mar la vida és molt més fàcil, més tranquil·la i sobretot més nova. Cada dia vas coneixent nous espais i noves espècies. Últimament la vida sota el mar és un desastre per tota la contaminació i els plàstics. En el meu cas, que sempre estic sota l’aigua, ho passo molt malament perquè sempre hi ha algun pescador que em pesca o deixa els fils, les xarxes, els hams i moltes coses més. Amb tots aquests materials em quedo atrapat o em faig mal o fins i tot em poso malalt. Em sento com que estic en un món de gent egoista. Aquesta és la meva vida com a peix que cada dia tinc relació amb la vida marina.

SAMUEL ABREU VERDE_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Estava sol a casa dibuixant i escoltant música, estava plovent molt i les branques dels arbres xocaven contra la finestra. Em vaig aturar de dibuixar perquè se’n va anar la llum i vaig anar a encendre-la. Quan vaig tornar a la meva habitació hi havia la finestra oberta, no li vaig donar més importància ja que vaig pensar que seria l’aire. Em vaig tornar a posar els auriculars. Quan vaig veure a sota del meu dibuix una nota que deia: “Quan la llum marxa, la reixa s’obre.” Després de llegir-lo el vaig tirar, de sobte vaig sentir un soroll de dins de l’armari, vaig anar a l’obrir-lo i vaig veure…

Albert Fonseca Claparols_3r A Col·legi Sant Ermengol

Em desperto. Fa bon dia. Miro el rellotge: les 9:57. Arribo tard. M’aixeco ràpid, em vesteixo, esmorzo, surto corrent de casa, pujo al cotxe. Un embús! Intento desviar-me, ho aconsegueixo. Arribo al meu destí: no hi és. M’entristeixo, no desisteixo. La busco. Arribo a casa seva, pico, ningú no em respon. Insisteixo, m’impaciento. Obre, m’excuso, li suplico, tanca la porta. Marxo cabrejat, trist, angoixat. Una botzina… Sirenes? Moviment, cansament. Tanco el ulls, potser per sempre més.

Inés Uson Graña_3r C Colegio Español María Moliner

Una veïna, que viu a la 5a planta de casa i té un gos, dijous va tenir un problema a l’ascensor. Aquesta noia es diu Isabel i treballa de cambrera. Va quedar-hi atrapada per una avaria. Pateix claustrofòbia. Al cap de dues hores, quan tornava de la biblioteca, la vaig trobar neguitosa i cridant com una boja. Estava a les fosques, perquè havia marxat la llum i llavors vaig trucar al servei tècnic. Jo parlava amb ella per mirar de tranquil·litzar-la. El tècnic va reparar l’avaria de seguida. La Isabel, quan va sortir, em va donar les gràcies i em va convidar a sopar a casa seva. M’ha dit que mai més agafarà un ascensor!

Marc Rivera_3ème Lycée Comte de Foix

Això del bàsquet és difícil perquè hi ha molts tipus de faltes. Jo de vegades no se si és tècnica o si és antiesportiva. Però el bàsquet m’encanta perquè és l’esport més emocionant, pots anar perdent de vint i remuntar, no com amb el futbol que si guanyes tres a zero l’equip que perd ja no pot remuntar. Per això i per moltes més coses m’agrada el bàsquet. Jo voldria jugar a l’NBA i guanyar un campionat amb els New York Knicks, una medalla d’or amb Andorra que seria la primera en tota la història i retirar-me al MoraBanc Andorra com una llegenda. Després voldria ser entrenador del MoraBanc Andorra per guanyar una Lliga Endesa al Madrid.uMarc Rivera_3ème G
Lycée Comte de Foix
Això del bàsquet és difícil perquè hi ha molts tipus de faltes. Jo de vegades no se si és tècnica o si és antiesportiva. Però el bàsquet m’encanta perquè és l’esport més emocionant, pots anar perdent de vint i remuntar, no com amb el futbol que si guanyes tres a zero l’equip que perd ja no pot remuntar. Per això i per moltes més coses m’agrada el bàsquet. Jo voldria jugar a l’NBA i guanyar un campionat amb els New York Knicks, una medalla d’or amb Andorra que seria la primera en tota la història i retirar-me al MoraBanc Andorra com una llegenda. Després voldria ser entrenador del MoraBanc Andorra per guanyar una Lliga Endesa al Madrid.uMarc Rivera_3ème G
Lycée Comte de Foix
Això del bàsquet és difícil perquè hi ha molts tipus de faltes. Jo de vegades no se si és tècnica o si és antiesportiva. Però el bàsquet m’encanta perquè és l’esport més emocionant, pots anar perdent de vint i remuntar, no com amb el futbol que si guanyes tres a zero l’equip que perd ja no pot remuntar. Per això i per moltes més coses m’agrada el bàsquet. Jo voldria jugar a l’NBA i guanyar un campionat amb els New York Knicks, una medalla d’or amb Andorra que seria la primera en tota la història i retirar-me al MoraBanc Andorra com una llegenda. Després voldria ser entrenador del MoraBanc Andorra per guanyar una Lliga Endesa al Madrid.

Bernat Garcia_3ème G Lycée Comte de Foix

Estava assegut a la cafeteria de sempre. L’inspector Santaló esperava el seu amic Adolf. Un cop més li explicaria el nou crim de l’assassí dels pètals. Li havia explicat detalladament tots els homicidis, el modus operandi i la seva incapacitat per descobrir qui podia haver comès aquell crim i els anteriors. Aquell dia, quan Adolf va entrar a la cafeteria, va saber que només qui ho sabia tot podia haver comès tots aquells crims, haver clavat el mateix ganivet, escampar els pètals de rosa sobre les víctimes de la mateixa manera i… al cap d’unes hores trobar-se amb el seu amic a la cafeteria de sempre… Com no hi havia pensat abans?

Anna Maria Prieto_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Ja han passat 50 anys i finalment estic cara a cara amb ell. En aquesta sala els nostres cors se senten a l’uníson. Els dos sabem que només en quedarà un de viu, i seré jo. Ell, el meu amic, l’única persona que ha estat en els bons i en els mals moments de la meva miserable existència, amb un únic objectiu: destruir-me. Encara recordo els nostres temps d’infància quan ens allunyàvem dels altres nens, només érem ell i jo contra el món. Ara soc jo contra ell. L’enveja ha fet que no em deixi viure, em controla, està sempre perseguint-me. Prou! Trec l’arma i apunto al cap. Disparo. Tot s’ha acabat. El mirall s’ha trencat en mil bocins.

Lola Vizmanos Alegre_3ème H Lycée Comte de Foix

Dormia plàcidament al meu llit quan, de sobte, em vaig despertar. Sentia que quelcom estrany estava succeint. Una sensació insòlita m’havia envaït. Vaig decidir aixecar-me per veure què estava passant i assegurar-me que no era res greu. Va ser llavors quan vaig notar que només podia moure els ulls. Estava totalment paralitzada. En aquell moment, un calfred em va recórrer el cos. Vaig voler cridar, però no vaig poder. Vaig voler plorar, però tampoc no vaig poder. El meu cor va començar a accelerar-se, notava les pulsacions al cap. De seguida, em vaig despertar. Estava suant. Aquella nit havia experimentat el que era la por.

Clémentine Margerite Lagarrigue_3ème H. lycée comte de foix

Aquesta frase ens mostra que a vegades les paraules no són necessàries. A vegades no tenen sentit. A vegades n’hi ha prou amb una simple mirada per transmetre-ho tot, un simple gest. En aquest cas, la frase parla d’amor. L’amor que es pot sentir per una persona pot ser tan poderós que no és possible transmetre’l amb paraules. Crec que això també funciona amb qualsevol altre tipus d’emoció. No importa si es tracta d’un amic, un familiar o de la vostra ànima bessona. Quan amb aquesta persona una mirada és suficient per comunicar-vos, simplement és genial. Per a mi, la frase expressa aquesta connexió que pots tenir amb un ésser viu.

Lluïsa Berrio Gigo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Arraulida al meu llit, noto com la meva habitació es va enfosquint i la nit s’apropa lentament. Uns ulls vermellosos m’observen des de la foscor, sé que no és la meva imaginació. Aquests ulls estan fets de sang i malícia, m’intento moure, però alguna força sobrenatural m’ho impedeix. El cor em batega acceleradament, m’explotarà, tinc el cos suat i tremolós. Els ulls es van apropant lentament, cada vegada estan més a prop i no puc fer res per impedir-ho, vull cridar, però de la meva boca només surten uns gemecs d’hiperventilació. L’habitació es va tenyint d’una foscor espessa i cruel, sé que el meu final està a prop.

Joan Amat Charles_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Aquest 29 de desembre vaig estar en una cursa de superesportius a Andorra en què participava una de les meves amigues. Hi van participar dinou cotxes. L’endemà, va prendre inici la cursa des d’Andorra fins a Berlín. A les 10.00, els pilots començaven a escalfar els motors que van fer vibrar tota la ciutat. Sortien d’Andorra per la frontera del Pas. Un dels cotxes va punxar una roda, el van ajudar a canviar-la. Al cap d’uns 900 km vam fer una parada per menjar. Després, vam continuar sense parar fins a arribar a Berlín.

Frida Jiménez Espin_4t B Col·legi Mare Janer

Udol. Fer la primera ullada i que siguis allà. Sense intercanviar cap nom, sabent que sempre estaries al meu costat. Cap preocupació. De vegades recordo estar en aquella situació on només ens preocupàvem per si plouria o faria sol. Quan vam arribar, ens vas cuidar a tots tres com la Nana a la Wendy i als seus germans. Encara així ho sabíem. Sabíem que sempre hi series allà per posar un somriure en les nostres carones angoixades en adonar-nos que s’acabava el temps. Cada vegada et feies més fràgil i trencadís. Les trepitjades, els lladrucs i el moviment uniforme de la teva cua s’esvaïa. El darrer udol. L’udol del buit. L’udol etern.

Joan Bastida i Montoriol_4t B Col·legi Mare Janer

M’arrauleixo fins que els genolls toquen la freda i humida terra. Poso les mans dins l’aigua suaument per no causar un rebombori. Espero i resto immòbil com la muntanya, i faig un silenci digne del bosc. És l’hora, la meva presa treu el caparró i l’ataco ferotgement com si d’una flama es tractés. Tot seguit, amb la velocitat del vent, atrapo aquell peixet llefiscós entre les meves mans. Llavors, el trec del rierol i el poso a la galleda. Descanso uns instants i l’enlairo cap a l’immens cel del més enllà, des d’on el meu iaio veu la peça que he capturat. Després la torno on li correspon, al superb regne aquàtic dins del profund bosc.

Èrika Da Costa González_3r D EA 2A Ensenyança Encamp

He agafat el mòbil i les claus de casa. He sortit. Avui fa un bon dia. No hi ha ningú pel carrer. Ja he fet un parell de passes. No entenc res. Al tercer pas sento que volo, al quart ja m’he caigut. És una claveguera! Quin fàstic! No paro de demanar ajuda, però no hi ha ningú. Serà que hi ha obres? No ho sé… Estic indignat. Aquí no hi ha res, només fa pudor i les rates estan pujant a sobre meu. Què deuen voler? Serà que faig olor de formatge? No aguanto més. Tinc marejos. La pudor haurà entrat als meus pulmons? Segurament. M’he caigut a terra. Les rates crec que tenen el que sembla una pistola! Espera, que volen fer? No, espereu rates!

Marta Crespo Clerdan_3r D EA 2a Ensenyança Encamp

Tots coneixem aquella sensació de felicitat quan estem al poble. Ja portes un més allà. Avui és el dia més trist de tots, t’has d’acomiadar. Dius adeu a les amistats, a l’olor de llenya, a les sopes calentes per menjar… a poc a poc vas dient adeu a tot. La teva última nit la passes amb ell, tots dos sols. Aneu al mirador i mireu les estrelles, el mires als ulls i comences a recordar tots aquells moments. En aquell instant sents com els teus ulls comencen a cristal·litzar-se, són llàgrimes. Ell et consola, s’apropa a poc a poc a tu i de sobte sens els seus llavis sobre els teus. Per fi el petó tan esperat, és hora de dir adeu “fins mai”.

Izan Roig_1ère Agora Lycée Comte de Foix

Dilluns 28 de setembre, falten encara dos dies per a la carrera. Estic nerviós ja que és la meva primera carrera en l’àmbit professional i fa molts anys que estic esperant aquest gran moment. Arriba el dia tan esperat, entro al vestuari per començar a canviar-me, es nota la tensió en l’ambient, la gent espera a les grades ansiosa davant la nostra entrada imminent. A les grades el públic s’alimenta de l’eufòria que es respira. Últims 30 minuts abans de començar la cursa! Els pilots reben informacions dels mecànics, estratègies de victòria, consells preciosos. El moment tan esperat és ara. Estic a punt de donar-ho tot. 3, 2, 1, llestos!

Alexia Viladot_1ère Agora Lycée Comte de Foix

Tot va començar un dia normal, em trobava a Tràmits. Era un dia molt pesat i l’afluència de gent superava l’aforament màxim. Tota la gent es queixava, tothom estava impacient. Sentíem comentaris desagradables: “això és vergonyós”, “no sabeu treballar”… L’Èlia i jo intentàvem calmar la gent però sense èxit, al final vam acabar fent-nos unes polseres amb clips per no estressar-nos i el temps d’espera va arribar a assolir rècords històrics. Que insòlit! De sobte em vaig despertar rient i la meva mare em va comunicar eufòrica que marxàvem del país. Llàstima que les paraules de la meva mare no fossin un somni sinó la crua realitat.

Maria Llongueras_3r Col·legi Sagrada Família

Per fi, ja està, s’havia acabat tot, després de tant temps lluitant units ens n’havíem sortit. Però, què era allò de la nova normalitat?
Tornaria a ser tot com abans o començaríem de zero? Quan s’acabaria cent per cent tot això?
Em presento, em dic Max i soc un titella, ja fa cinc anys que mouen les cordes, des de sempre m’ha agradat transmetre alegria i il·lusió a la gent. Per a mi tot això és i ha estat molt difícil, és a dir, no ho he portat gaire bé. Ja no sé si em tornaran a fer moure les cordes, ni si tornaré a omplir escenaris o si ja m’han oblidat, espero que algun dia torni a fer el que més m’agrada i m’ho passo bé.

Elena Vicens Montes_3r Col·legi Sagrada Família

Vaig arribar a casa d’un dia normal d’escola, vaig deixar la motxilla al meu llit, vaig saludar la meva mare i vaig berenar i vaig engegar la televisió per posar-me a mirar les notícies, com cada dia. Però aquell va ser una mica diferent, les notícies no van ser com sempre, només hi havia desgràcia, mort. Tot va anar a pitjor quan vaig veure la següent notícia: “Trobat mort home de 45 anys en un accident de cotxe.” Se’m van posar els pèls de punta, em vaig imaginar de tot. En un moment, la televisió va posar una fotografia del mort. Era el meu pare. Vaig despertar. Amb molta por. Em vaig calmar; tot allò va passar fa setze anys.