Menors de 15 anys

Abril Rosell Cusnir_3r B EA Segona ensenyança d’Ordino

A la nit penso i no puc. Aquelles hores, minuts, segons que et trobes sol i comences a pensar i saps que pensar-hi et farà mal però, tot i així, no pots parar de pensar. Aguantes aquella llàgrima que saps que alliberarà tot el que tens dins: LA FRUSTRACIÓ. Necessito saber per què tot el que era ja no és, tot el que em feies sentir ja no ho sento. Per què? D’un dia per l’altre ja no tenia la teva espatlla per recolzar-me, la teva mà per agafar-la, la teva veu per sentir-la, el teu somriure … Tot això per què? M’has fet mal, i ara tinc por, tinc por de perdre algú, de sentir. Ràbia en recordar… Simplement demano un perquè.

Haloua Rodriguez_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

Els records s’esvaeixen a poc a poc. Cada dia, cada hora, la seva veu m’és més desconeguda. La seva olor, la seva veu, el seu somriure, ja no hi són. Només conservo fotografies velles plenes de pols, extraviades en una caixa, desaparegudes entre llàgrimes i plors. Només aconsegueixo intuir la importància que devia tenir en la meva vida passada… Però res més. La seva cara, cos i rialla ja no les reconec. M’agradaria haver pogut dir-li adéu a ella, a la seva companyia i alegria. Poder-la deixar anar sense recances ni records sota la pell. Poder oblidar i avançar i no haver-me quedat amb un record incomplet i borrós. M’hauria agradat.

Saray Vázquez_3r B EA 2a Ensenyança Santa Coloma

Estic a classe, sento rumors. Algú diu: -Ja he acabat! I jo miro el meu paper, en blanc. Hem d’escriure un relat, i no tinc idees. Només sento la professora parlant, el tic-tac del rellotge, la meva amiga explicant-me el cap de setmana, però la meva ment no es concentra. Ment en blanc! Penso en els meus jocs favorits, en els esports que més m’agraden, en el meu cap de setmana, en la classe i en general en els meus passatemps. De cop, sona el timbre de l’escola que indica el final de la classe. Torno a mirar el meu paper: en blanc. La professora em demana el relat, i jo no sé què fer. El temps s’ha acabat. Me’n vaig corrents. A casa.

Kate Trusova_3r B EA 2a Santa Coloma

Arribo a l’institut a les 7.50 i espero que arribin els amics. Estàvem allà parlant, quan de cop m’arriba un missatge, ma mare dient que ma germana havia tingut un accident de trànsit i que l’havien portat a l’hospital. Estava lluny de l’hospital, vaig agafar el bus i en vint minuts era allà, esperant amb ma mare fins que arribessin els metges per dir-nos si era greu, si sobreviuria o no. Després de quatre hores va venir un metge i va començar a explicar-nos totes les lesions que tenia i les cures que hauria de seguir. De cop, quan ens estava explicant el que passava es va sentir un soroll molt fort que venia de l’habitació…

Kilian Elsen Munuera_3r A Col·legi Mare Janer

Fa molts anys que vam haver de fugir de la Terra. No podíem respirar sense una màscara d’oxigen, la contaminació era tan alta que es confonia el dia amb la nit; no es veia ni el sol ni la lluna. Els governs van decretar l’estat d’emergència i es van veure obligats a passar a l’acció: van reunir-se tots els països, grans i petits, per construir un transbordador espacial amb capacitat per a vuit mil milions de persones. Els naixements havien augmentat considerablement. En aquest nou planeta podem veure el sol, les seves vuit llunes i, sobretot, podem respirar. Sembla de pel·lícula, oi? Doncs podria passar. Canviem la història.

Xenai Ambor Sancho_3r A Col·legi Mare Janer

Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força. uKenai Ambor Sancho_3r A
col·legi mare janer
Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força. uKenai Ambor Sancho_3r A
col·legi mare janer
Aquell nen de sisè sabia del que era capaç, i ningú no pensava que fos tan astut com per elegir aquella opció, però, sense pensar-s’ho, va treure la seva millor carta, i va dir “tres-cents vint de força, vençut!”, tots van quedar al·lucinats, i el contrincant li digué: “no!”, tot pensant la jugada, “si poso el meu drac dins del grup, et guanyo”. Tot decebut el noi se’n va anar cap a casa. Va decidir no tornar a jugar a les cartes i deixà la victòria per al seu contrincant. Ja no sabia si tornaria a jugar a cartes, però si hi tornava un altre cop no el deixaria guanyar tan fàcilment, utilitzaria el seu drac de cinc-cents punts de força.

Aroa Fernández Casals_3r B EA 2a Ensenyança d’Encamp

Hi havia una vegada una família de tigres blancs. Un dia la mare es va llevar molt marejada i amb molt mal de panxa. Tots estaven molt preocupats, ja que a la mare li costava molt moure’s. Un dia estava molt tranquil·la però encara amb més mal i de cop i volta va tindre la sensació com si s’hagués pixat, però resultava que havia trencat aigües. Van sortir quatre cries d’aquella enorme panxa i una havia sortit vermella. Tots es van estranyar i fins i tot algun va rebutjar el petit tigre. Temps després, la mare va començar a netejar les seves cries i aquell color vermellós se’n va anar. No havia netejat la cria i estava plena de sang.

Max González Beltran_3r B EA 2A ENSENYANÇA D’ENCAMP

29 de febrer de 2000. Un senyor anava atabalat pel carrer i, de sobte, un nen d’uns vuit anys li preguntà on era l’hospital Nostra Senyora de Meritxell. Ell li donà les indicacions al nen, però el nen petit va voler que l’acompanyés. L’home es va apiadar del nen i el va acompanyar. Ja portaven un temps caminant quan van parar per explicar-li al nen que ja faltava poc per arribar. De cop i volta el nen va treure un martell i li donà dos cops als genolls. L’home estava a punt de desmaiar-se, però abans li va poder preguntar una cosa: ’’Per què volies anar a l’hospital?’’ I el nen contestà: “Perquè et puguin arreglar les cames, ruc!”.

Martí Ibañez Uró_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino

Vaig tornar a casa després d’estar tres dies fora per un viatge de negocis. A l’obrir la porta em va envair un ambient fred i hostil. Em vaig disposar a entrar al rebedor, amb la sensació que alguna cosa passaria. Vaig entrar i una fortor em va arribar de manera immediata i em va provocar més tensió de la que ja tenia. Vaig continuar entrant, inspeccionant tot l’apartament amb una immensa prudència per por al que em pogués trobar. Vaig decidir d’anar al dormitori. Cada cop que feia un pas la fortor augmentava. A l’arribar vaig obrir la porta i em vaig trobar el que més em temia. El meu marit, quiet, mort, fred i pàl·lid estirat al llit.

Nicolás ibáñez Balastegui_3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino

Era l’any 2999, tot el món es preguntava si l’any 3000 passaria alguna cosa… Un jove molt peculiar tenia moltes ganes que tot acabés d’una vegada, estava fart de la seva vida, no tenia a ningú en qui recolzar-se de les coses que li passaven, li feien assetjament cada dia, no podia més.
Tres joves molt trapelles es van apropar al nen, el van agafar, i li van dir que, si volia que tot acabés, que ho digués, i els tres joves tindrien la solució. El pobre noi va dir que sí, que volia que tot acabés, i els tres joves el van agafar i el van portar al pont més alt de la ciutat.

Pol Roig Pintat_3ème B Lycée Comte de Foix

Un dia, em vaig despertar dalt d’una muntanya. En aixecar-me, vaig veure el meu germà i els meus cosins. No sabíem per què estàvem allà. Vam començar a baixar i vam sentir un tret. Un dels meus cosins va caure. Ens estaven disparant! Per sort, prop nostre vam trobar uns prismàtics. Vam agafar-los i vam buscar qui ens estava disparant. Bocabadats, vam veure un isard amb un rifle! A l’instant, vam sentir un altre tret i el meu altre cosí també va caure. El meu germà i jo vam córrer per fugir d’allí. En arribar al peu de la vall vam veure que un helicòpter ens estava esperant. De cop, tot es va tornar fosc i em vaig despertar del somni.

Brisa Monticchio Vargas Aitana_3ème B Lycée Comte de Foix

Feia unes setmanes que havia començat el curs. L’Emily estava a la mateixa classe que la Camila, la seva amiga de la infància. La Camila coneixia tots els secrets de l’Emily, sobretot el seu problema pulmonar. Els estudis i els esports cada cop se li feien més difícils. Els metges i els seus pares l’havien advertit que havia de fer bondat, però ella no ho volia acceptar i va seguir com si res, escapant-se de casa i fent tot allò que no li era permès. Un dia, quan va tocar el timbre del canvi d’aula, es va sentir un cop sec al bell mig del passadís. Era massa tard, ja no s’hi podia fer res. Els medicaments ja no li feien efecte…

Daniela Silva_3r C EA Segona ensenyança d’Encamp

Era petita, anava creixent i un bon dia ja tenia onze anys. Vaig adonar-me que ja era gran, ja no era aquella nena ingènua. Vaig notar canvis en el meu cos, el temps passava volant. De sobte, tenia dotze anys. Anava a l’institut, tot era nou: escola, amistats, professors, tot canviava. S’anaven diversificant les experiències i quan me’n vaig voler adonar ja en tenia tretze. Com era possible que el temps passés tan de pressa? Vaig recordar la meva infància i les ganes que tenia de fer-me gran. Ningú em va explicar el que era realment ser adolescent. Ara mateix estic en una muntanya russa entre plors i felicitat.

Hanna Blazquez Figueredo_3r C EA Segona Ensenyança d’Encamp

El servei de banda era un repte per a mi. Cada entrenament que passava ho intentava, i cada vegada amb més força. Feia el procediment correcte. Agafava la pilota, la llançava, i li donava amb totes les meves forces, però no passava de la xarxa. Quina frustració. Per què jo no? Per què a mi no em passava? No ho entenia. Mirava al meu voltant i totes semblaven sortir-se’n. Tot­hom es veia feliç. Una sensació d’enveja recor­ria el meu cos. No suportava aquell sentiment. Vaig agafar la pilota i una altra vegada el de sempre… Cansada, vaig donar l’últim cop que va sonar fort, inesperadament va fer passar la pilota.

Martina Garcia_4t C Col·legi Sagrada Família

Tanco els ulls i ja m’hi trobo, allà, menjant-me un gelat de plàtan i xocolata mentre passejo tranquil·lament sobre les estrelles gravades al passeig de la fama. Faig fotografies als llocs més atractius de la ciutat des del panell de Hollywood. Podria acostumar-me a una vida així, gaudint cadascun dels moments viscuts a la platja i observant la pluja d’estels amb el so de les ones de fons. Sona la campaneta que indica l’arribada d’un nou client i baixo dels núvols. Respiro fons i somric mentre surto a l’aparador. Si hi vull anar algun dia hauré de continuar vestint els maniquins amb nous articles de moda durant uns quants anys més.

Ana Jorne Trovisco_4t C Col·legi Mare Janer

Ens vam conèixer per les xarxes socials. Vam començar a parlar i vam acabar parlant cada dia. Fins que de veritat ens vam conèixer. Ens vàrem enamorar a primera vista. Tota la tarda junts, fent voltes amb la seva gossa fins l’hora de marxar. Quan vaig arribar a casa, el primer que vaig veure en obrir el mòbil va ser un missatge seu. I immediatament se’m va dibuixar un somriure a la cara. Deia tot el que sentia per mi i jo vaig contestar el mateix que ell. I el 20 de gener vam començar a sortir. Jo era molt feliç, amb ell i amb la seva veu. Els meus pares l’estimaven com si fos un fill més. Però tot s’ha acabat, ja tot és passat.

Sandra Mateus_3ème E Lycée Comte de Foix

El meu cor bategava sempre que et veia, ballava sempre que t’observava, però tot va canviar el dia que vaig tenir el coratge de dir-t’ho; aquell dia el meu cor era un tambor que anava al ritme de la teva música preferida. Però va ser com un dels deu mil t’estimo que es perden en el buit, on és tot tan negre com el forat que em vas deixar al cor. El meu cor era com una gota que cau per la finestra, era com si m’haguessis trencat el cor. Tots deien que no passava res, que trobaria algú millor. Algú que em curaria el cor, que em faria somiar, algú amb qui compartir la vida… Quan arribarà aquest amor veritable?

Eugenia Correia_3ème E Lycée Comte de Foix

Estava amb ell. Finalment no em podia imaginar que allò passaria. Semblava una ximpleria, però per a mi, aquell moment era el millor que m’havia passat en la meva vida. Em sentia fantàstica, tot era tan real. L’amor que sentia per ell era molt fort, intens i màgic. Fins que va sonar l’alarma. Em vaig adonar que tot allò havia estat un somni i no em podia creure que allò no em passaria en realitat. A l’arribar a l’escola, vaig parlar amb les meves amigues. Tot allò havia estat un somni però jo tenia ganes que fos real. Va ser alhora especial i curiós. No us podeu ni imaginar com va ser….. Va ser fantàstic.

Unai Gomes Garro_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

Un home anomenat Joan era un policia que repartia justícia pel carrer. Un dia es va trobar un home que li sonava però no li va donar importància. L’home estava comprant coses molt rares i en Joan s’hi va fixar. L’home va comprar un passamuntanyes, guants, una pistola i moltes coses més que el policia no entenia. L’home va sortir i es va dirigir al banc mentre el policia Joan el seguia per veure el que faria amb tot el que havia comprat. El Joan va entrar quan l’home ja estava dintre, va treure-ho tot de la motxilla i va començar a disparar a la gent, però en Joan li va disparar. Des d’aquella acció se’l recorda com l’heroi del banc.

Meritxell Garcia Silvestre_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

Primer dia d’estiu. Una tarda anant cap a casa amb moto. De cop un soroll d’un cotxe passant per sobre meu. Segons després la sirena de l’ambulància sonà i vaig notar els metges posant-me a la llitera. Tot això per un simple descuit d’un conductor a qui li va sonar el mòbil. En arribar a l’hospital de Meritxell vaig veure ma mare plorant amb mon pare. Els metges corrent i jo connectada a una màquina escoltant la meva pròpia respiració. Una llum il·luminant la meva cara, on tenia posada una màscara d’oxigen. Se sentí un xiulet, entrà un metge cridant “la perdem”. De sobte la llum s’apagà i un silenci inquietant posà fi a la meva vida.