Menors de 15 anys

Nil Ferreira_3r B EA segona ensenyança d’Ordino

No sento res, no veig res. Només penso on pot estar, no el veig per enlloc. Sento com l’angoixa em va consumint. Per molt que busqui no el trobo. Per molt que vulgui no puc parar de pensar en ell. Em cauen les primeres llàgrimes de desesperació. Els meus pares m’intenten consolar però no ho aconsegueixen. Les hores passen i cada cop tinc menys esperances. He recorregut tot el poble, he demanat per tot arreu però ningú sap res. Està tot fosc i encara no en sé res. Surto per darrera vegada a buscar-lo però res, ha desaparegut. Quan menys m’ho espero, quan ja m’havia rendit a l’evidència, apareix amb un pal a la boca tot remenant la cua.

DANIELA SOUSA _3ème A Lycée Comte de Foix

El planeta està patint les conseqüències dels humans!
Mars contaminats pel plàstic, muntanyes cremades, ciutats brutes, aire pol·luït, malalties…
I ara jo em demano: –Com podem ajudar el planeta?
–Algú sap com es cuida? Darrerament una noia de 16 anys està mobilitzant el món gràcies a la seva iniciativa i pretén que tots els governs facin alguna acció per cuidar el planeta i per protegir-lo de possibles catàstrofes. Tants estudis, tants científics, tanta saviesa i no sabem com cuidar el planeta Terra! Quina desgràcia! No podem aturar-nos, cal una reacció! Si tots ens hi posem, ho podrem aconseguir. Salvem el planeta!

Dylan Vieira_3ème A Lycée Comte de Foix

És un home, un heroi, que a vegades ens crida l’atenció i d’altres ens ajuda en tot. Un heroi que no ens deixa mai per res del món. Que per més que nosaltres caiguem, ell ens aixeca amb un somriure i ens dona un consell. Que a vegades acceptem i d’altres no. Que és el motiu de molts nens per aixecar-se cada dia. Que és una de les persones que més s’estima al món. Un heroi que alguns nens i nenes no tenen la sort de tenir al seu costat però que mai oblidaran. Que sempre ens defensa en qualsevol mal tràngol que ens depara la vida. Que és i sempre serà el millor del món. “Gràcies pare per ser com ets.”

Joel Gonçalves_4t Col·legi sagrada família

Ja fa més de dos hores des que hem entrat a l’aeroport i jo no vull marxar. No entenc que, per culpa del pare, tots haguem de  marxar a Tòquio. Que no hi ha prou treball a Barcelona? Com m’ho faré per tenir amics, si no sé parlar el seu idioma? Estic molt enfadat, sense donar explicacions marxo de la taula on fem temps i em dirigeixo davant del restaurant per veure els avions. Em passo mitja hora mirant, fins que la mare ve i diu que ens han cancel·lat el vol, que el pare marxarà i nosaltres ens quedarem. M’alegra molt que ens puguem quedar, però no veure el pare en tres mesos m’entristeix. Llavors apareix el pare i diu que ell tampoc hi va. Estic molt content!

Toni Málaga_4t Col·legi sagrada família

Avui us parlaré de Madrid, la capital de Espanya. A mi m’agrada molt, em sembla una ciutat molt bonica i amb molts monuments per visitar i gaudir-ne. També hi viu tota la meva família i això fa que m’agradi més encara i tingui més ganes d’anar-hi cada any. A més, em sembla una ciutat molt acollidora i molt agradable per als turistes. El monument que més m’agrada és la Puerta del Sol, una plaça molt gran amb molts edificis antics, i com a curiositat puc dir que és on es fan les campanades per celebrar el començament de l’any. Si algun dia teniu l’oportunitat d’anar-hi ho heu de fer sense cap dubte, per mi la millor ciutat del món.

Hugo De Sousa_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Feia uns dies estava pensant d’apuntar-me a un equip de bàsquet. Així que vaig anar-hi i em van fer unes proves molt exhaustives  per veure el meu nivell i per saber a quin posar-me. Vaig haver d’esperar uns dies i per saber quin era el meu nivell. Em van dir que no era ni molt bo ni molt dolent.
Llavors vaig conèixer els meus companys d’equip. Vam fer molts tipus d’entrenaments: 3×3, defensius. Dues setmanes més tard, va arribar l’hora de fer el partit. Aquest no es feia a Andorra. Vam fer el viatge, vam anar a veure el camp. Va arribar l’hora del partit i vam jugar la primera part, anàvem guanyant, va acabar el partit i…

Jordi Lamoga_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

a dos anys, el 15 juny a les 17.15 vaig jugar el partit més important de la meva vida: la final de la lliga. Vaig sortir al camp amb molts nervis, ells anaven molt durs, al minut 20 vam tenir la primera ocasió que va donar al pal. Un minut abans del descans van tenir ells l’ocasió d’avançar-se al marcador però el nostre porter la va parar molt bé. Al començament de la segona part vam anar a dalt amb tot. A la primera part, la primera ocasió que vam tenir: el primer gol al minut 50. Al 60, quan estàvem molt cansats, no paraven de pressionar-nos ens van marcar l’1-1. Al minut 90 vaig córrer cap a l’àrea  i em van fer penal, vaig xutar…

Mariona Espinosa Muñoz_4t B COL·LEGI MARE JANER

Mai no m’he parat a pensar en tot el que tinc, és més, sempre penso en allò que em falta, en el que no tinc i que m’agradaria tenir. Diuen que com més tens més vols i més desitges. Tractem les persones de manera diferent segons si ho tenen tot o no tenen res, encara que ho neguem. Vivim en una societat superficial, en la qual ens oblidem de donar importància al que realment importa. En la qual ens donem a persones que no farien el mateix i oblidem a aquelles que sempre han estat a la nostra vora, fent-nos costat. Queda’t amb els petits detalls que marquen la diferència: moments inoblidables, persones meravelloses, experiències…

Carla Flinch Garcia_4t B COL·LEGI MARE JANER

És el primer matí, des de fa molt temps, que m’aixeco en sentir el desagradable to de l’odiós despertador. Estic nerviosa, impacient. Com sortirà tot plegat? Em cau una llàgrima mentre em vesteixo, pensant en l’immens temps que necessitaré per adaptar-me a tot plegat. Tinc molta por. Milers de preguntes estúpides trontollen al meu cap i no em deixen pensar amb nitidesa. Ha arribat el dia que tant temps he evadit. Decideixo anar al pis de baix, on m’espera la mare amb l’esmorzar. Em fa un petó suau a la galta i em promet que tot anirà bé. Al cap i a la fi, tornar a l’escola després de tres mesos no és tan greu com jo penso, o sí?

Anna LAOUTI_3ème H Lycée Comte de Foix

Va creuar, mig corrent, mig caminant, no es va parar, tampoc va mirar. Era de nit, i el carrer, poc recomanable, sols era il·luminat per un fanal que, per un gran miracle, subsistia a la pobresa d’aquell barri. Ella estava beguda, molt, massa, com sempre. Però no va passar res.
El nen va creuar, mig corrent, mig caminant, no es va parar, tampoc va mirar. Ell sortia del col·legi, tenia deu anys i estava molt feliç perquè unes hores abans havia tret molt bona nota al seu examen de matemàtiques. Un cotxe va passar, no el va veure. Tampoc es va parar, va continuar. Al volant, la seva mare, anava beguda una mica, molt, massa, com sempre.

Boris LINDE GUILLAUME_3ème H Lycée Comte de Foix

A Barcelona, una colla d’amics jugaven cada dimarts a bàsquet, però aquest dia, un grup de persones que venien dels Estats Units van fer fora la colla del camp. Ells, enfurismats per l’actitud del grup, els van proposar d’enfrontar-se en un partit. Els dos grups es van entrenar dia i nit per estar preparats. El dia de la trobada ja estaven preparats per jugar. De la part de la colla de Barcelona l’afició era molt important. El partit va començar, el dos equips estaven molt igualats, però quan faltaven dos minuts, la colla d’aquí portava quatre punts de més. Per sort, la colla de Barcelona va guanyar i ho vam celebrar amb l’afició.

Maria Reis Alves_3r C EA Segona ensenyança d’encamp

Estava a la via del tren. Aquella tarda els meus ulls tenyien l’entorn de color gris. Les persones semblaven les típiques flors mortes sense vida. Tothom aferrat al mòbil sense socialitzar-se. De sobte, vaig veure alguna cosa que va donar una mica de color als meus ulls.
Una nena petita, però no una qualsevol, no! Una criatura plena de vida, d’alegria que per fi aportava amb la seva espontaneïtat una mica de color. En aquell moment, em vaig adonar que vivia en una societat fosca i sense vida. Vivim submergits en la tecnologia i ens oblidem sovint de viure amb intensitat les petites coses de la vida.

Chantal Cortés Núñez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Surto d’entrenar cinc hores seguides. En arribar a casa, com sempre toca dinar. Avui la meva mare m’ha dit que anés a comprar. Arribo a casa, em dutxo i m’afegeixo a la conversa. Durant l’àpat, els meus pares mostren més interès pel meu germà que ha anat a entrenar a futbol que per mi, que faig dansa. No em demanen res. El meravellós futbol… L’únic que fan és canviar-me de tema. Com pot ser que no em demanin per la meva passió? Per quin motiu la dansa està tan poc valorada? Suposo que tot és una qüestió de preferències i decideixo no fer-m’hi mala sang.

Berta Rechi Castro_4t COL·LEGI MARE JANER

Fins aquí hem arribat! Un només fa que donar-me idees que m’aturaran, potser són el millor per a mi, però no és el que desitjo. L’altre diu: “No perdis l’oportunitat”, tot i que sé que serà el camí més complex. Porto molt temps amb aquesta guerra i m’està costant trobar el vencedor. Mai no es posen d’acord. Sempre fan el mateix, i sempre perdo jo. Mai no entendré com una decisió presa als disset anys pot definir gran part del teu futur. I encara menys entendré com dos grans vitals tenen tanta força sobre mi.
Triar una carrera professional mai no ha sigut fàcil. Però… com és fa això que el cor i la ment caminin agafats de la mà?

Anna Terrones Jiménez_4t COL·LEGI MARE JANER

Vaig néixer en una gran explosió. Soc 7 milions de persones, 8’7 milions d’espècies animals i 10 milions de plantes. Visc envoltat d’estels, planetes, galàxies… Emmalalteixo, cada cop hi ha més diòxid de carboni, més plàstics, menys plantes, menys animals. Desapareixen uns i altres per culpa de l’ésser humà. Cacen els animals per menjar o simplement per diversió, tallen arbres per construir i per fer paper. La forma de viure humana em contamina: les fàbriques, la utilització excessiva de vehicles… A poc a poc, la humanitat, sense adonar-se’n, em va matant. Arribarà el dia en què ja no ho suportaré més. Què serà de vosaltres?

Joel Fernandes Martins_3r Col·legi Sagrada Família

Una vegada hi havia un petit poble ric i molt feliç. Un dia uns forasters van envair-lo però la policia els va detenir just abans d’anar-se’n amb els diners de tots. Però quatre dies després va haver-hi una revolta a la presó i els forasters van escapar.
Un parell de mesos després van tornar, però ara ben preparats. Primer van anar a les cases més riques i en van agafar els diners, després al banc, per així poder anar-se’n directament amb quasi tots els diners. Van començar a robar el banc, quan de sobte els policies se’n van assabentar i van anar-hi però un lladre va disparar i a partir d’això vaig sentir un gran silenci i només veia negre.

Josep Fernandez Malé_3r Col·legi Sagrada Família

Setembre, com espantes amb aquesta data tan odiada per nosaltres. Tornem d’uns mesos meravellosos. Ens ataquen de nou les obligacions, encara que ja les trobàvem a faltar. Comencem a anar a correcuita a comprar material i nous llibres, encara que les agendes ja no es trobin al mercat per als més despistats. Hi ha tota mena d’alumnes. En primer lloc trobem els que van amb la intenció de suspendre des del primer dia. Després, hi ha els que comencen francament bé però a mig camí es confien i tenen descens en els resultats. I, per últim, hi ha els típics alumnes amb notes més altes, els més odiats, però són la primera opció pels apunts.

Guillem Carrau Rodríguez_3r C EA 2a Ensenyança d’Ordino

El Xavieret va anar a l’escola un divendres, el que passa és que tenia com un pressentiment que no hi hauria d’anar, però hi va anar igualment. Cada matí s’adormia a classe, sobretot a la classe de mates, però aquell dia no es va adormir perquè tenia por, molta por. Sentia com una veu de fantasma que li deia: marxa. Va haver-hi un moment en què va fer cas a aquella veu i va marxar corrents. Tanmateix hi havia una força que no el deixava avançar. De cop i volta la força va parar i li va caure l’escola a sobre. Pensava que moriria ofegat. Just en aquell moment es va despertar un altre cop al seu llit i no es va poder adormir més.

Àlvar Calvo Santosa_3r C EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO

En Xavier siempre havia tingut la seva bici de carretera però ell en volia una per baixar per la muntanya. Els seus pares no l’hi volien comprar perquè deien que era molt perillós. Un dia va anar en bici amb en Pep. En Pep portava una superbicicleta especial per baixar com la que ell volia. De sobte en Pep va rebre una trucada inesperada, li deien que el seu pare estava a l’hospital a causa d’un accident. En Pep li va demanar de canviar-se les bicis, ja que la seva era més ràpida per carretera. Quan va marxar, ell va decidir baixar per la muntanya. S’ho estava passant de meravella fins que aquella pedra el va fer caure pel barranc.

Carla Pascoal_1ère COM Lycée Comte de Foix

He sigut una persona molt insegura, els comentaris de les persones m’afectaven molt, la meva autoestima estava per terra. Però de veritat és necessari criticar la gent? Fer-la sentir malament amb ella mateixa? Criticar els seus complexos? Què guanyes fent-ho? Pot semblar complicat, però el que diuen els altres no ens ha d’afectar perquè sempre estaran allà per criticar. Llavors sigues tu mateixa! Això et farà única, estima’t tal com ets, amb els teus complexos i les teves virtuts! Gràcies a tot això he après a no escoltar les persones que em fan mal. Per fi ara m’estimo i puc criticar aquesta actitud. Com et sentiries tu?