Menors de 15 anys

Gabriel Enes Marques_3ème J Lycée comte dE FOIX

M’havia despertat, pensava que aquest malson s’havia esvaït. Havia d’entrar a la platja de Normandia i sabotejar els alemanys fins que arribessin els meus companys. Van passar unes hores i vam aconseguir sabotejar-los. Però el meu escamot va morir, era una imatge  hor­ripilant, no sabia què dir, els meus amics havien mort, no sabia què fer sense el meu escamot. Vaig sentir un soroll, aquell soroll eren bombes. Vaig anar fins a la platja. Els companys havien desembarcat. Han passat uns dies i l’exèrcit estava celebrant el desembarcament de Normandia però jo estava enterrant els meus companys d’escamot. Van lluitar i morir pel seu país.

Fabio Gomes_3ème J LYCÉE COMTE DE FOIX

Era l’any de la dictadura i el 1951 el president, que era l’Antonio Salazar, i jo ens vam enfrontar. Maleïda hora que ho het fet. Després, m’han agafat, torturat, m’han deixat dies sense menjar. També m’han tallat les dues cames i al final m’han matat d’un tret al cap. Però l’any 1956 Antonio Salazar va sortir del poder a causa d’una guerra entre militars i policia. Van guanyar els militars i Salazar va haver de deixar la presidència. I finalment la dictadura va acabar. Molta gent innocent va morir durant la dictadura. Ha quedat reflectit en la nostra història per sempre. El més important és que hem conegut la revolució finalment.

David Molinos_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Puges i no pots obrir els ulls pel pànic que t’ho impedeix. Al final  penses si obrir o no els ulls i els acabes obrint, i veus que no està tan malament. Observes el teu entorn, portes ja molta estona al cim. Al principi volies baixar però ja no tens ganes de fer-ho. T’ha agradat molt, els núvols quasi els pots tocar, l’aire és més pur, veus algun animal. Al final decideixes mirar cap a baix i el que veus t’acaba enamorant. Veus la teva ciutat des de la part superior del cim més alt del territori. Finalment, has superat la teva por a les alçades i vols repetir aquesta experiència arreu del món i no et rendiràs fins aconseguir-ho.

Adrià Regada_3r C Col·legi Anna Maria Janer

Em miraven, entraven, em tocaven, marxaven. Mai, mai se m’emportaven. Va entrar una senyora. Va tocar la meva companya del costat, la va agafar. Quan jo ho veia tot negre la va tornar a deixar i em va agafar.
Quina sensació podria ser desgastar-se pas a pas? No m’ho parava de preguntar, seria satisfactòria, seria entretinguda, faria gràcia … I, finalment se’m va emprovar!
La veritat és que no em va agradar molt, feien pudor a formatge podrit, estaven suats, les ungles em punxaven. Em va comprar. Va sortir al carrer. Pesava molt, cada pas que feia era una eternitat de patiment, m’anava fregant amb… allò era un infern.

Ariadna de la Riva_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

A l’alba. Tot just m’havia aixecat. L’estrès no havia iniciat encara, però un dia dur havia arribat, un dia ple d’emocions acabava de començar. Durant la partida em vaig sentir pressionada per tota aquella gent: les seves mirades, els seus somriures em feien sentir inferior, no sabia en què pensaven, no ho sabria. Amics, familiars i gent que confiava en mi sabien que podia. Una final molt dura havia arribat. Una posició completament igualada estava present, un bon trofeu es podia observar, sabia que havia de guanyar. El meu cor bategava i les agulles del rellotge avançaven, després de mil hores, sabia que el destí estava escrit.

Judit Cerqueda_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Entrava al passadís. Vaig passar la porta però vaig tornar a recular. En Nico també es dirigia a la porta. Així que vaig esprintar. En obrir la porta vaig notar com el meu cap queia. En reincorporar-me, vaig obrir els ulls, però ho veia tot negre. De cop, vaig notar com unes mans m’agafaven. En obrir els ulls del tot, vaig veure la cara de la Fiona, estava cridant. Em vaig espantar. Vaig començar a cridar sense saber res. Mirava al voltant, veia la cara del Nico i en Pirmin en xoc. Seguia tremolant sense saber res. Em van fer entrar a l’habitació, i llavors va ser quan vaig entendre que havia xocat contra la porta d’emergència.

Aina Soldevila Busquets_3r A Col·legi Anna Maria Janer

Recordo quan et vaig veure, allà, al departament de llengua, entre llibres d’anglès i de català. Em vaig fixar molt en tu, ho reconec. Crec que tu també te’n vas adonar, però vas dissimular, fullejant el llibre que duies a les mans. No m’importava semblar descarada, així que vaig continuar observant-te, amb molta atenció (jo diria que massa). Les mans, els ulls, els cabells… cada detall et feia únic, irrepetible.
Sempre em quedarà el dubte de què hauria passat si hagués reunit el valor d’intercanviar unes paraules amb tu. Per això, ara, cada dia t’espero al departament de llengua, llegint el llibre que duies a les mans.

Alex Barbado Carpi_3r A Col·legi Anna Maria Janer

Va sonar el despertador. Eren les sis. Va anar a esmorzar. En acabar es va canviar i va preparar tota la feina per aquell dia. Es va recordar que portava uns dies que arribava tard i no podia seguir més així. A més, tenia una feina molt important per entregar, cosa que no havia fet quan tocava. Sabia que si no arribava a temps i amb els informes li traurien la feina. Així que va anar a buscar els informes. Tan sols va trobar una pàgina de les quatre. Mentre buscava les altres li va caure el got de cafè sobre l’informe. Arribava tard i a més sense informe. Estressat, va agafar el mòbil, però en obrir-lo… era diumenge.

Judith Font_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Quan el duia em recordava a ella, era com si fos al meu costat en tot moment. Tant en els bons com en els dolents, ella sempre era present. En cap moment me’l treia, tenia por que si no el tenia amb mi, quan fos gran no me’n recordés d’ella i això no m’ho podia permetre. A més a més el penjoll era preciós, això augmentava les ganes que tenia de portar-lo. Tenia molta por per si se’m trencava. El penjoll era de la meva àvia, ella va marxar i això és trist. Potser ella ja no hi és físicament amb nosaltres, però perdurarà per sempre. De petita, la xocolata era sinònim d’àvia, per això aquella massa marró seria la seva presència.

Enric Fernández_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Avui dia està molt generalitzat insultar els amics de maneres respectiva. Però la pregunta és: tothom sap per què les persones insultem? És clar que no. La immensa majoria de la població pensa que els insults serveixen per agredir verbalment algú. Però en realitat no, els insults serveixen perquè l’altra persona reflexioni. També depèn de quin insult utilitzis i de la manera en què els diguis. Els insults són alguna cosa que l’ésser humà té vist des dels principis dels temps. Alguns estudis han demostrat que les persones que insulten la gent ho fan per una raó, perquè de manera normal no es poden relacionar amb altra gent.

Isidora Politte_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

La mort és curiosa i realment misteriosa. Ningú no en sap gran cosa, només que a tothom li arriba en algun moment donat. Hi ha gent que creu que hi ha una altra vida després de la mort, i d’altra que creu que caiem en un somni profund del qual no despertarem mai més. És increïble com ens afecta la mort d’un ésser estimat. Sofrim tant que ens deixa un buit que no es tornarà a omplir mai més… La mort és com un lladre: ens roba el que més estimem al món i no ens ho torna mai. Com la superem? Per a mi és l’experiència més dura que existeix. És molt difícil acceptar que no tornaràs a abraçar, ni tocar, ni besar aquella persona.

Perrine DETCHEVERRY_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic aquí asseguda sota un gran arbre, amb aquesta calor no ens permet exposar-nos al sol. Al meu costat hi ha asseguda la persona que ho és tot per a mi al món: el meu pare, que tant estimo. Estem menjant els entrepans que hem preparat junts i ara anem a passejar. Sentim els ocells que canten. De sobte, sento un soroll diferent i em desperto. La porta de la meva habitació s’està obrint. És la meva mare, que ve a despertar-me. Se m’atansa i em pregunta com he dormit. Li demano on és el meu pare, però em mira de manera estranya i em demana què estic dient. Ràpidament m’adono del meu error i li responc: “He somniat…”

Joao Pedro Gomes Ferreira Bandeira_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Un divendres al matí, quasi a l’hora del pati i a l’assignatura de català, catorze nens i una profe es preparaven per a una aventura superemocionant. Aquella aventura els conduïa a una llarga i profunda selva de lletres, paraules, signes de puntuació, ortografia, gramàtica i tot tipus d’eines literàries pensades i reconegudes. Els innombrables premis i recompenses eren impressionants i impensables per a tots els nens. Ells estaven molt concentrats i amb ganes de derrotar tots els enemics que es posessin al mig. Se sentien poderosos per aconseguir el número més gloriós de la literatura catalana a Andorra i 3r A el tindria segur.

Nuno Miguel Gomes Duarte_3r A Col·legi María Moliner

Mai em vaig imaginar estar en un lloc tan tranquil com en el que soc ara i amb la millor companyia que podria tenir, els meus millors amics i amigues. Mai vaig pensar estar tota la vida amb ells. Doncs sí, ara encara estem junts i soc molt feliç. Mai vaig pensar a separar-me d’ells i continuem estant, com quan érem petits, recordant tots els moments viscuts, les coses que fèiem, les festes, els jocs, l’escola, els enamoraments, les penes… Van ser els millors anys de la meva vida. Espero poder continuar així sense separar-me mai d’ells i seguir vivint i gaudint junts dels millors moments de la nostra relació. Junts per sempre!

Andrea Màrquez Adran_4rt C Col·legi Anna Maria Janer

Em desperto, esmorzo i surto cap a la feina. Treballo tot el dia. I arriba l’hora de dormir.
Em desperto, esmorzo, i no surto. No vaig a treballar. Algú a la porta m’ho impedeix. És aquell home gran que veig cada dia, a totes hores, però a qui mai no faig gaire atenció.
Passa el temps i l’home cada dia es fa més proper. Se’m desperta una certa curiositat que fa que l’investigui.
S’acosta el meu aniversari i aquella mateixa vigília trobo el sospitós individu assegut a la meva butaca, amb un regal a la falda, amb el meu nom com a destinatari.
I ara me n’adono. Em miro al mirall i jo també sóc una dona gran, i aquell home és el meu marit!

Pol Estany Obiols_4rt C Col·legi Anna Maria Janer

Ningú coneixia les causes d’aquella malaltia. El que més m’angoixava era el fet de no saber les conseqüències. Fos el que fos, l’únic que sabia era que el meu millor amic restava immòbil en un llit, connectat a una infinitat de màquines. En aquella sala, el patiment i el dolor s’apoderaven del meu cos a un ritme frenètic i vertiginós. La meva vida no tenia cap mena de sentit. I de sobte aquella màquina va deixar d’emetre aquell so i va traçar una línia ben recta. Llàgrimes glaçades. En Joan ho era tot, i ara m’abandonava. I jo només pensava a tornar-lo a veure. I seria aviat. La vida és curta i fugaç com un obrir i tancar d’ulls.

LARA LÓPEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Respiro fondo, poso la ment en blanc, o almenys ho intento. Sento com les cames em tremolen, faig l’intent que els meus passos semblin esvelts, segurs i amb força. Em dic a mi mateixa: “Tu pots.” El buit omple les meves orelles d’un silenci que m’ensordeix, mentre el meu cos s’adapta al més ràpid possible a l’aigua. La música comença, intento no perdre el ritme al meu cap, remo amb força mentre faig la figura i penso què va després. Quan hi penso, tot s’ha acabat. El meu cos està exhaurit. Intento fer l’últim esforç per sortir de l’aigua, els meus “ho podria haver fet millor” envaeixen el meu cap mentre els jutges decideixen.

LAURA FERNÁNDEZ_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

En un teulat, un home vell buscava una clau. Una clau petita i daurada. La buscava desesperadament i encara que intentés trobar-la, en aquell teulat no hi era. Un ocell d’un pelatge blanc es va apropar i li va preguntar pel seu objectiu. Ell va contestar que estava buscant la clau de color d’or. L’ocell li va respondre que estava a punt d’arribar. La breu conversació va acabar i se’n va anar volant. De sobte, algú va pujar al teulat, ja no estava sol. La dona, que també era vella, va agafar una clau rosa i es va esfumar. L’home ja agònic, la va veure, penjava de l’antena. Ell feliç, la va agafar i de sobte els records el van envair.

ARIADNA ALVES RITO_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Vaig entrar a l’habitació i tot es trobava per terra, res era com abans. Els carrers estaven foscos, les cares de la  gent pàl·lides i el cel tenia un color morat estrany. Els mesos passats va haver-hi molts incendis, pluges intenses… les estacions de l’any ja no són les mateixes: a l’hivern fa calor i a l’estiu fa fred. Res té sentit actualment, estic sola, no tinc pares, però he après a espavilar-me sense l’ajuda de ningú. Jo mateixa he de passar per tota la por d’aquesta incòmoda situació. Al poble només queden vint-i-cinc persones i quasi no surten de casa; jo soc de les úniques que de vegades s’atreveixen a sentir l’aire dels carrers.

Marc Bermudo Cuesta_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Cada matí arribo a l’oficina, m’assec, encenc la lampareta, obro la carpeta i, abans de posar-me amb la feina, em prenc un cafè per acabar de desvetllar-me, treballo durant unes tres hores, fins que vaig a dinar, sempre amb els companys. Fins a dos quarts de deu de la nit estic treballant, després vaig a casa. Quan arribo el primer que faig és sopar i després m’estiro al sofà, sol, com sempre, com porto onze anys. Normalment veig el que posen a la televisió. Per acabar, abans de dormir, em poso a plorar, sol, i, com cada nit, escric unes línies d’una llarga carta on, com fa onze anys, escric detalladament les raons del meu suïcidi.