Menors de 15 anys

Ramon Serra_3ème J Lycée Comte de Foix

Ja fa quatre anys que convivim junts. Des del dia en què et vaig agafar en braços, fins a aquest últim cop que t’he acariciat, encara sento aquesta felicitat dins meu. Espero que aquest amor entre tu i jo no s’acabi mai, et desitjo un feliç aniversari i que en compleixis molts més. Encara recordo quan vas anar per primer cop al veterinari, estaves molt espantat i fins que et vas despertar després d’aquella operació. Sempre t’hem cuidat molt perquè no et passés res més. Encara que siguis un gat de carrer, sempre vigilaré que mai no et passi res. Fins al dia en què et moris, sempre et recordaré com la millor mascota del món.

Neu Paris_3ème J Lycée Comte de Foix

Andorra es torna tota blanca, fa més fred. Cada un obre el seu calendari de xocolatines de l’advent. Nadal s’acosta. Obren les estacions d’esquí, uns bons dies de neu, moments d’alegria i de satisfacció per a un mateix, moments per compartir. Arribar a casa, beure’s una xocolata calenta. El 25 de desembre, sopar o dinar de família, depèn de les tradicions de cada una d’elles, sota l’arbre uns regals esperant, també menjar una sopa de galets. Les millors postres: polvorons, neules, torrons… Uns bons moments, records que no s’esborraran mai, riures. Tot plegat, moments de tradicions i valors en família, que reescalfen els cors.

ENARA BENITO SORIA_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

La Saioa, una nena de tretze anys, tenia un rellotge a casa que a les vuit sonava i a les deu s’apagava. Un rellotge ben antic, l’herència de la seva àvia. La sort en aquella casa va canviar quan el rellotge va ser col·locat a la paret de la sala. El rellotge era gran i tenia una esquerda quasi invisible en el costat esquerre, que es va fer quan l’àvia va morir.
Ha passat un any, la mare ha tingut un accident de cotxe, el pare es vol divorciar, la família s’està separant i la Saioa ha deixat de menjar. Des que el rellotge va arribar a la casa de la Saioa, tot ha canviat a malament. Ara ella es pregunta si aquell rellotge estarà maleït.

Valeria Garcia Prat_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

A tots ens agradaria tenir una infància perfecta, però no sempre és així… En Pau, un nen de 10 anys, vivia amb la seva àvia, ja que els seus pares van morir tràgicament en un accident quan ell era molt petit.
L’àvia sempre l’havia cuidat i educat amb molt d’amor, perquè els pares no ho havien pogut fer. Un dia, però, l’àvia es va posar malalta i en aquell moment es van intercanviar els papers. En Pau procurava ajudar l’àvia en tot. Per sort, era un noi molt espavilat, que estudiava, feia tasques a casa… Deu ser aquest el cercle de la vida en què tot el que tu reps en algun moment ho has de compensar?

Pau Gispert Areny_3r C EA 2A Ensenyança Santa Coloma

Aquell dia vaig sentir un soroll estrany, era com un crit esgarrifós i en escoltar-lo vaig pensar a anar a mirar què havia passat, però els crits s’escoltaven cada cop més i també s’escoltava com trencaven plats, finalment vaig decidir mirar què estava passant allà a dins, en una casa que semblava abandonada, plena de pols, gens cuidada. M’estava acostant, però els crits i els sorolls no paraven. Quan ja estava arribant vaig intentar mirar per la finestra, però estava tan brut que no es podia veure res, vaig decidir trucar a la policia, quan va arribar la policia van entrar i van veure que era una pel·lícula. Em van posar una multa.

Anais Mendes Gonçalves_3r C EA 2A Ensenyança de Santa Coloma

Ja han passat setmanes que no parlem, la veritat que és molt dur i cada dia et trobo més a faltar. Tinc l’esperança que tornaràs, però tot tornaria a ser igual i aniríem pel mateix camí, malament. Encara no trobo el problema que vam tenir per acabar així, però sí que és veritat que les teves accions no eren les millors. Cada dia estàvem pitjor, eren discussions diàriament i no trobàvem la manera de fer-nos feliços, però ens estimàvem molt, lògicament pel que dic tòxicament. Fa poc va venir una dona a dir-me per què jo havia deixat les coses d’aquesta manera i jo no entenia res, l’últim que va dir era que t’havies mort.

Jan Pifarré Farré_3ème E Lycée Comte de Foix

L’estiu passat vaig caminar molt. Vam anar tota la família cap a Sort. Anava amb el meu tiet cada dia a donar menjar al bestiar i als gossos, estàvem amb les eugues, vaques… Durant aquesta setmana vam anar despopant vedells per després vendre’ls, i quan estiguin ben grassonets que en facin uns bons entrecots. Durant aquests dies se li van escapar dues vegades les vaques, i vam haver d’anar a buscar-les i tornar-les a ficar al seu lloc, creuant dues muntanyes a peu. Que costava lo seu! Al cap d’ unes hores els bessons i els quàdriceps em feien un mal terrorífic. Tot i que estava acostumat, ja que anava a caminar amb els gossos.

Isabel Gómez Choi_3ème E Lycée Comte de Foix

Avui en dia, la majoria sabem que no estem al 1450. Sabem que tothom és igual. Si féssim, per exemple, una radiografia d’una persona negra i una de blanca, els esquelets serien iguals. El mateix passaria amb una persona homosexual i una heterosexual. Doncs, per què està de moda insultar-se amb mots com negre o gai? Que jo sàpiga, abans la manera d’insultar-se no era tan agressiva. Pels passadissos escolto alumnes que s’inventen combinacions de paraules per fer que els altres se sentin malament, o entre amics que s’insulten habitualment. I sempre surten les paraules que van perdent el seu sentit a mesura que les van utilitzant.

Laia Iranzo_3r B Col·legi Sagrada Família

El món s’atura, no s’escolta res al carrer. Tots els llums encesos, tothom a l’espera de noves notícies. Sense saber què passa a la societat, endinsar-nos en un infern que cada vegada dura més per tanta incertesa. Tothom té pànic, a l’interior de les seves cases. Avis que estan sols a casa, els seus fills neguitosos per saber com estan, l’única manera de comunicar-nos és mitjançant aparells electrònics. Gent a altres països atrapats sense possibilitats de retorn a casa amb els seus familiars. Jo a casa, l’escola tancada, tantes hores perdudes, si tot continua així aquest curs ja està perdut. Moments que no es recuperaran mai.

Ari Hernandis Ferrer_3r B Col·legi Sagrada Família

Aquella nit una cosa estranya va aparèixer davant les escombraries de la lliga Pokémon. Era una figura terrible i cada vegada s’apropava més al lloc on estaven aquests personatges. No semblava un animal, sinó un extraterrestre que s’havia estrellat amb la seva nau i no sabia com tornar al seu planeta.
Haix, el Pokémon més atrevit, es va apropar a ell i se’l va mirar de dalt a baix. Va adonar-se que era un ésser molt diferent a ells. L’Haix, al veure que aquest ésser estava molt trist, el va ajudar a arreglar la seva nau perquè pogués tornar al seu planeta. Aquell dia l’Haix va somiar que viatjava al planeta de l’estranya criatura.

Anna Sandonis_3r C EA 2A Ensenyança Encamp

Entre pulmons, ovaris i estómac, l’espai se’m quedava petit; i d’una entre deu patades vaig trencar el que em protegia. Començava a sentir tactes nous. No recordo imatges, però sí sorolls, i entre plors de la mare, rapidesa i nerviosisme del pare, trucades pel mig i lliteres d’hospital, després d’hores d’espera, per fi vaig començar a sortir. Recordo perfectament com el primer que em van tocar va ser el cap. La millor sensació del món, el contacte de la pell per primer cop sobre la mare. Ara soc un pèl més gran i només per aquell dia 20/11/07 els ho dec tot als meus pares. Simplement gràcies per entregar-me una vida, papa i mama.

Blanca Alcolea_3r C EA 2A ensenyança Encamp

Parlàvem dels nostres problemes, de les nostres preocupacions i del que em passava durant el dia. Jo li deia quasi cada dia que no m’agradava tenir tanta feina, que no m’agradava que la mare em renyés per no netejar l’habitació, que tampoc m’agradava haver d’aixecar-me a les set del matí, entre altres coses que em passaven dia a dia. En canvi, ell em deia tot el contrari. Ell aconseguia canviar el meu humor cada cop que parlàvem junts. Veia les coses d’una manera més positiva. Normalment desconnecto molt quan parlo amb ell, però aquell dia vaig començar a plorar a llàgrima viva, vaig recordar que feia tres anys que havia mort.

Adrià Bou Reigada_3r B Col·legi Mare Janer

Recordo que l’avi em portava dolços del quiosc. Recordo l’avi venint-me a buscar per anar al parc. Baixar corrents amb la moto de joguines i amb la pilota de futbol. Recordo el meu primer cop de festa a la Festa Major. Recordo quan quedava al parc Central. Recordo que els treballadors del comú no ens deixaven jugar a futbol a la vora del riu. Recordo que el Nil va caure al fang del parc central. Encara no paro de riure en recordar-ho. Però no (vull) recordo quan els meus pares es van separar. Tampoc (vull) recordo quan el meu germà va tenir l’accident de moto. Perquè ara soc jo el que ha de sobreviure amb els bons records.

Mar Berenguer Riva_3r B Col·legi Mare Janer

La jove Laura va desaparèixer fa 23 dies, també són els dies exactes que visc dintre d’això. Sempre he treballat de detectiu i és la primera vegada que no estic fins a les tres del matí al meu despatx mirant unes paraules sobre el paper, esperant que em donin una resposta. Ara em sento molt tranquil i amb el poder de controlar-ho tot. Se sap que una nit va anar a una discoteca i no se la va veure sortir més, només alguna pista a uns quants metres. Però el que no saben ells és que jo també faig un altre rol a part de ser detectiu. Ara només em falta culpar el meu germà i mirar si no hi ha ningú per on reposa la Laura.

Oskar Parandyk_3r A Col·legi María Moliner la Margineda

De sobte, el Pep corria pel bosc fosc, perdut i espantat, però no sabia per què.
Ell va sentir un crit femení i una rialla amb un to baix i allargassat que provenia de la foscor, de darrere d’ell. No s’havia sentit tan atemorit per la foscor mai a la seva vida, però sabia que només havia de seguir corrent. La seva visió es va anar deteriorant cada vegada més fins que va perdre del tot la seva sensació de direcció.
Tot d’una, es va aixecar ràpidament del seu sofà just quan els crèdits van començar a passar per la pantalla de la televisió davant seu.

Marc José Serra Carrasco_3r A Col·legi María Moliner la Margineda

La Sofia escoltava els crits i els cops de puny des de la seva habitació. A la matinada es va aixecar, va baixar les escales fins al bany, però una joguina del seu germà la va fer caure escales avall. Va obrir els ulls i va veure que era de dia. Estava estirada al sofà. Els seus pares parlaven amb afecte, no hi havia begudes alcohòliques a terra. Va abraçar els seus pares i es va posar a jugar amb el seu germà.
Però quan tot anava bé, la Sofia va caure i tot va canviar. Ella estava estesa al terra envoltada de sang que li sortia del cap i la seva mare plorava. Tot va ser un somni!
La Sofia es va adormir i no es va tornar a despertar.

Jordi Giribet_3r E  EA 2A Ensenyança d’Ordino

Soc l’Ot. Ara no tinc gaire temps per parlar perquè em persegueix un exèrcit de zombis amb motos. Us explicaré com he arribat aquí: l’any 2134, un científic sense escrúpols experimentava amb humans fent mutacions genètiques. Un dia se li va escapar un espècimen i aquest va alliberar els altres experiments, eren zombis! L’exèrcit va intentar exterminar-los, però cada cop que en matava un es multiplicaven. Ara hi ha un exèrcit de zombis cada vegada més intel·ligent i, per tant, més organitzat. El Govern, saturat ens va dir que si ens perseguien els portéssim fins a una presó de màxima seguretat de zombis, és on estic intentant arribar.

Anna Garcia_3r E EA 2A Ensenyança d’Ordino

Aquell dia començava a treballar. Quan vaig arribar al portal havia de pujar 3 pisos, però, HORROR, no hi havia escales! Vaig esperar fins que va venir algú tot sabent que faria tard el primer dia de feina –quina targeta de presentació. Quan les portes es van tancar el cos em tremolava, el cor em bategava molt de pressa i tenia un nus a l’estómac. Estava espantadíssima i no sabia el perquè. El meu cap no parava de muntar-se pel·lícules i en cap d’elles sortia ben parada. De sobte, al meu acompanyant li sona el telèfon, disculpant-se l’agafa. En pocs segons comença a saltar i cridar fent que l’ascensor es pari, igual que el meu cor.

Nora Schwarz Moya_3r A  Col·legi Sant Ermengol

“You are beautiful”, deia el mirall de la presó cada matí quan el mirava, una dolça lletra em deia aquella frase motivadora per començar el dia. La presó era fosca de nit i fosca de dia, feia olor de tancat, les parets de ciment estaven plenes de taques i el sostre de teranyines. A la cel·la només hi havia un llit, era freda i trista, m’hi passava el dia, menys els dimarts que sortíem al pati. Aquest mirall “imaginari” em recorda molt una frase que em deia la meva àvia. Sempre he tingut aquesta inseguretat del meu cos, la meva cara… però amb aquesta frase em sento millor. Sempre he pensat: “¿I si aquesta frase fos una coincidència?”

Alèxia Foix de la Rosa _3r A Col·legi Sant Ermengol

I en aquell precís moment, per primera vegada en molt de temps, tornava a ser jo. Em tornava a sentir com aquella nena petita, que es mirava al mirall i li encantava allò que veia. Ja no em calia veure’m per sentir que era preciosa. I la veritat, aquella sensació, m’agradava, i molt. Sentia que per fi, em tornava a estimar. Però en tan sols un segon, el que vaig trigar a obrir els ulls de nou, tot va canviar. Estava davant del mirall, i l’únic que veia eren tots aquells missatges dolents, rebuts en el meu últim “post” d’Instagram.