Menors de 15 anys

Amir Belhedi _ 3ème MELEC Lycée comte de foix

Un dia estava passejant pel poble quan de sobte vaig veure un munt de gent en cercle observant alguna cosa que jo no podia veure. Em vaig apropar per veure què passava quan vaig sentir una veu molt esgarrifosa que em va posar els pèls de punta, i com més m’apropava la sensació era pitjor. La cara de la gent cada cop era més pàl·lida i els seus ulls cada cop més desorbitats. Quan per fi vaig aconseguir passar la munió de gent, la veu misteriosa es va deixar de sentir i vaig veure…. riiiiiiing  en aquell moment em vaig despertar i vaig recordar un dia que algú va dir: “La curiositat va matar el gat.”

Cristian Barbosa_3ème MELEC Lycée comte de foix

Tenia tres dies de vida quan em van detectar una malaltia que es diu tetralogia de Fallot i era urgent operar-me. Els meus pares estaven amoïnats pel que podia passar. L’operació va durar deu hores i la por dels meus pares es va fer realitat: l’operació no va anar bé, els meus òrgans vitals es van descontrolar i per uns segons vaig estar mort. No sabien què fer per salvar-me. Va caldre una segona operació però ara tinc una vida normal, només he d’anar una vegada a l’any a Barcelona per comprovar que tot està bé. Més endavant, m’hauran d’operar, però no és greu. Vull agrair als metges que em van salvar la vida.

JORDI CORNELLA_ 3rD COL·LEGI SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un dia normal com qualsevol altre i ell se’n va anar a la muntanya a caçar. Mentre caminava mirant a terra per si veia rastres d’un cérvol, va sentir un soroll molt fort. De sobte, va parar de caminar, i fins que no va tornar a sentir el soroll no va tornar a caminar. Va anar fins a un descampat on es va quedar observant la situació. Es va adonar que dels pins sortia un cérvol bramant, l’apuntà, tragué el fiador i, quan el va tenir al punt de mira, disparà, però explotà el canó. Es cremà el braç i la mà. Quan el Quim va veure què havia passat va córrer ràpidament bosc avall fins a casa. Els seus amics li deien el caçador caçat.

MIQUEL CASTILLO_3rD COL·LEGI SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

S’engega el llum, sona l’alarma, m’aixeco del llit i veig persones ja en moviment davant meu, són els meus companys de nau. Estem a l’any 1944 i ens aproximem a la platja de Normandia. El general ens ha enviat aquí per fer un atac sorpresa per la part nord de França, i res podia fallar, o això creiem. Baixem del vaixell sense veure enemics, arribem fins al centre del poble i no hi ha ningú. Ens decidim a anar cap al centre de França, París, i en el camí no trobem ningú, ni aliat ni enemic. A París seguim sense trobar ningú, però sempre hi ha símbols del dia a dia: llibretes a les taules, menjar a les cases…
No?

Manel Muñoz Garcia _3rA  Col·legi Sant Ermengol
El dia va començar amb sol. Però el Manel no va esmorzar perquè la cuinera es va endur la safata abans que acabés. Es va animar pensant en el torneig de golf de la tarda i va anar a preparar-se. Però ja sabem que a “England” el temps canvia tant que la gent porta paraigüa quan fa sol. El Manel va practicar el joc curt durant el matí. A l’hora de dinar va menjar tranquil. De sobte, tots van escoltar un tro molt fort. Els llums es van apagar i les cuineres van obrir les cortines dels grans finestrals del menjador. Al final es va fer impossible jugar amb aquell temps.  Va ser un dia frustrant.

Ainhoa Vergara Serna _3rA Col·legi Sant Ermengol
Soc nou en aquest grup, i crec que m’he adaptat força bé, però de vegades el plàtan em mira estrany, sempre està amb la maduixa i sembla que junts siguin un, són molt diferents però hi ha alguna cosa entre ells que els uneix. En canvi, el préssec és molt dolç, i des del primer moment em va acollir. Algun cop he pensat que mai m’arribaré  a adaptar del tot, són tots de la zona. Jo, en canvi, soc més exòtic. Ser estranger em fa sentir diferent, inferior. El mango més d’un cop m’ha dit que quan va arribar de l’Índia li va costar adaptar-se, però que el problema no és el lloc de procedència, sinó la teva manera de ser. Si no em tancava m’acabaria sentint un d’ells.

Gabriela Anca __3ème l lycée Comte de Foix
I-M-P-O-T-È-N-C-I-A. Paraula de sis síl·labes, de deu lletres però amb un gran significat. Què és exactament la impotència? És voler i no poder. Un sentiment de ràbia amb ganes de plorar. Com quan la teva mare està malalta, sense poder moure’s, en una habitació blanca plena de metges. El teu pare treballant perquè no li poden donar més dies i tu plorant a casa d’algun familiar, lluny d’ella, sense saber, desesperadament, si està bé o no. Sense poder saber si tot sortirà bé. Al final vam acabar sortint d’aquella situació. Però aquella impotència, intriga, desesperació que vaig sentir i que encara sento no em desapareixerà fàcilment.

Gabriel Font_3ème l Lycée Comte de Foix
Els pares sempre volen el millor per a nosaltres però, siguem sincers, a vegades són pesats. “Has fet els deures?”, “agafa un jersei, que fa fred”, “estàs sempre amb el mòbil”, “no et quedis a casa”, “surt, que fa bon temps”, “tornes a casa a les 9 eh!”. El pitjor és quan et truquen 20 vegades per dir-te “què vols sopar?” i tu no vols res en concret. Quan veus un amic dels teus pares i et diu “l’últim cop que et vaig veure eres petit com la meva mà” i tu penses “home és clar, no faré mig metre sempre” o et pregunta “què tal el col·legi?”, és la típica pregunta que no pots contestar “doncs molt malament, ho he suspès tot”. Quina ràbia!

Aritz Rodríguez Saldoni_3r C EA2Ensenyança d’Ordino
T’acabes de convertir en uns assassí en sèrie. Elles treballaven en una rutina molt normal: gent que els cau el pa, les restes dels coloms, els matiners que surten a córrer abans d’anar a treballar… De sobte, aquella brisa freda, amb el sol acabat de sortir, els cants dels ocells, la primera que ve a córrer pel parc. Jo, l’agent de circulació, la veig venir, com sempre sé perfectament que a treure el xiulet tardaré dues mil·lèsimes de segon; a introduir l’aire, que flueixi en el xiulet i expulsar-lo, que els treballadors sentin el so, que el seu cervell interpreti l’ordre, passaran tres segons més. Estava tot perdut quan de sobte…

Edgar Ferrer Teixidó_3r C EA2Ensenyança d’Ordino

Com us imagineu la fi del món? Creieu que tots els animals moriran? Creus que tota l’aigua s’assecarà i tot serà desert? Creus que la raça humana morirà? Creus que hi haurà llum? Serà tot fosc? Hi haurà sol? Tindrem lluna? Hi haurà arbres? Hi haurà menjar per a tots? Sobreviurà algun animal? Hi haurà planetes? Hi haurà galàxia? Hi haurà una gran explosió? Es crearà una esquerda immensa que farà que el planeta Terra s’esquerdi i es reparteixin milers i milers de trossos de la Terra per la galàxia? Jo t’explico la meva fi del món, acaba d’aparèixer just davant meu. És l’examen de català que vam fer dilluns i en què he tret un zero.

XELL CRUZ ESPOT_4t A
COL·LEGI ANNA MARIA JANER
És incomprensible, però el fet d’arribar a sacrificar la nostra
vida per la d’una altra persona és extraordinari! L’estima,
l’amor, la confiança, la tranquil·litat, la saviesa… ens aporta
molt. L’amistat és el millor regal que ens pot donar una persona.
Solament l’acte de poder compartir moments junts i
aprendre de les diferents perspectives és fascinant.
Hem d’aprendre a compartir-la! Hem de contribuir i estar en
les pujades i baixades d’una gran amistat. I qui no comparteix
el seu temps i el seu interès en tots els moments de la
vida, haurà demostrat com és en realitat. “Els veritables
amics deixen empremtes, no cruels cicatrius”.

ELSA ELRINGTON SAMANIEGO_4t A

COL·LEGI ANNA MARIA JANER
M’agradaria estar perduda en un mar sense fi, en un vaixell
de vela amb ell al meu costat. Observant tranquil·lament
com el sol va baixant i reflectint les nostres figures en l’aigua
daurada, mentre una brisa fresca m’acaricia la cara
suaument i em fa volar els cabells lliurement. Mica en mica,
va apareixent en aquella línia sense fi, una lluna plena, que
il·lumina el seu rostre perfecte. M’agradaria perdre’m en
aquells ulls blaus com l’aigua de mar. M’agradaria que m’abracés
molt fort i que em fes sentir protegida. M’agradaria
estirar-me al seu costat, sota el cel il·luminat, ple de vida.
M’agradaria tenir una història sense fi.

Anaïs Sánchez_3ème E LYCÉE COMTE DE FOIX

Hi soc sempre, quan m’estresso i quan no, per berenar o just per observar. Però no observar de qualsevol manera, miro el meu voltant, admiro els ocells, admiro la pau que em transmet tot allò, la pedra on m’assec però sobretot el silenci que hi ha. És un lloc que gairebé ningú coneix, de fet només el coneixíem el meu padrí i jo. A cada moment lliure que tinc, agafo la jaqueta i sense pensar-m’ho dos cops hi vaig. Quan hi vaig recordo més fàcilment el meu padrí i l’alegria d’estar en aquella pedra, les anècdotes que m’explicava i les seves entremaliadures de quan era jove, sobretot recordo aquells moments tan únics i tan nostres.

Salomé Rimbert_3ème E Lycée Comte de Foix

Em dic Blanca i soc sorda. És el meu primer dia d’escola de la meva vida. Allà, tothom em mira. S’apropa un alumne i em parla. Li ensenyo la meva orella i li faig un no amb el cap. Se’n va a parlar amb els seus amics, tots em miren. Tothom comença a anar-se’n cap a les classes. El noi nou em fa un signe amb la mà en el llenguatge dels sord. Li somric i pugem a classe. Em provoca una sensació de felicitat. El professor comença a parlar, però no entenc allò que diu. La directora, que ja havia vist tres vegades em somriu, i comença a explicar a tota la classe què em passa. Aixeco la cara i el veig que em somriu i això em tranquil·litza.

Claudia Coll_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

La Maria estava molt emocionada, ja que se li havia caigut la primera dent de llet. Ja eren les dotze i no podia dormir. De sobte s’escoltà un soroll provinent de la finestra. La Maria es fa l’adormida. Nota com la mà de la fada agafa la seva dent, però no ha deixat res. La Maria fent un bot demana a la fada per què no li ha donat la seva moneda. La fada li respon tota sorpresa que últimament no estaven gaire bé per culpa de la crisi. La nena en entendre el problema de la fada li oferí una moneda perquè li donés a un altre nen. Tota contenta la fada marxa. L’endemà la Maria va revisar el coixí i va marxar amb un gran somriure.

Jerico Tomàs_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Eren les 23.59 de la nit de Halloween, jo estava tranquil·lament asseguda amb el portàtil parlant amb el meu millor amic. El meu germà era al meu costat. De cop els llums es van apagar, i jo que tinc pànic a la foscor, vaig començar a cridar desesperadament al meu germà. Se l’escoltava plorar, des de la part de dalt. Vaig encendre la llanterna del mòbil i vaig pujar cap a dalt. Quan vaig pujar el vaig veure al costat del mirall. Alguna cosa em va portar fins a un món on es veu tot al revés, un món del revés. Des de llavors, estic aquí tancada, sola, demanant ajuda a la gent que em mira cada dia al matí per anar a treballar.

DIOGO CASTRO BAPTISTA_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

La història comença amb un noi que estava a casa seva. El noi volia crear un joc amb el qual es pogués divertir tothom. Aquell joc era una mica infantil però molt enginyós. El que volia crear eren uns cascos de realitat virtual amb els que es pogués jugar dins del joc com si fos la vida real. Però això era molt difícil perquè per poder fer tot això havia de tenir els materials necessaris per fer els cascos. Llavors va demanar a un amic a veure si el podia ajudar a aconseguir els materials per poder fer els cascos de realitat virtual. L’amic va portar els materials però van tardar mesos a acabar de fer els cascos de realitat virtual.

Eric Freire_3r A COL·LEGI MARÍA MOLINER

Em vaig despertar a les nou, en soledat, amb mal de cap. Em vaig prendre una aspirina i em vas venir tu a la ment, perquè vaig tenir com una punxada a l’estómac. Vaig mirar el Whats­App i vaig rellegir les nostres converses, amb les teves fotos de fa 4 anys. Em vaig fer l’esmorzar i vaig tornar a recordar-te perquè la teva cara apareixia a la torrada. Em vaig girar i també estaves a les taques de la paret. Vaig obrir el diari. Vaig tornar a plorar per tu.

MIREIA MALHEIRO_3r A EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Dins de la meva memòria encara guardo tots els bons moments de la meva vida. Els moments feliços i els dolents. Quan estic trista i avor­rida recordo moltes imatges en les quals m’estava divertint i sent feliç, envoltades d’una llum brillant màgica. En algunes situacions de la vida injustes i de patiment on només vols plorar i oblidar-ho tot, aquelles imatges se’m van apagar. Però després d’un temps pensant, he sabut dir que malgrat tot, la vida segueix i que poden succeir molts més bons moments. Després d’aquell dia, vaig tornar a il·luminar aquells records màgics. Sempre que la memòria màgica s’adorm… la torno a despertar!

NEREA CUÑARRO_3r A EA 2a ENSENYANÇA D’ENCAMP

Em vaig aixecar del llit. Era hora de sortir d’allà. Era un magnífic dia, ningú s’imaginaria el que passaria. Vaig sortir del meu llit. Vaig obrir els ulls. Allà estava ella. El meu nou amor, amb els seus cabells rossos i llargs. Amb els seus ulls plorosos i blaus. Hi havia molta gent que em mirava, però jo només tenia ulls per a aquella dona. Vaig plorar i tots van aplaudir amb força. Ella va dir t’estimo i des d’aquell petit instant em va robar el cor. Sabia que aquella dona seria sempre el meu únic amor. L’única que sempre estaria allà. La persona a la qual més estimo. La dona que em va donar la vida. T’estimo mama. Gràcies!