Menors de 15 anys

Eglantine Masseau_3ème E Lycée Comte de Foix

Hola, soc la Maya, soc nepalesa i visc a Katmandú. La capital de Nepal. Tot funcionava bé a la meva vida abans d’aquest monstruós terratrèmol. Vaig tenir la gran sort que els meus pares tinguessin prou diners per portar-nos a l’escola a mi i al meu germà. Vaig poder alimentar-me, una habitació que vaig compartir amb el meu germà, una casa confortable… Quan em van dir que patiríem un terratrèmol tota la meva vida es va ensorrar. Han passat tres dies des que va passar. No tinc cap notícia dels meus cosins que són guies a l’Annapurna, i la meva ciutat està en ruïnes. Ha desaparegut l’escola, aquella que va ser tan important per a mi.

Cristina Espada Molero __3r D Escola segona ensenyança d’ordino
Escriure és important, molta gent prefereix l’iPad que el paper. La nova tecnologia evoluciona, la d’un llibre, queda enrere. L’ortografia és corregida automàticament, els errors s’esborren sense ni adonar-se que s’ha fet malament, no se sap, el corrector ho ha esborrat. Els accents no cal saber on han d’estar, el corrector ho corregeix, les faltes d’ortografia desapareixen; però el sentit de la frase no desapareix, el sentit no és corregit. Què compta més, una frase correcta sense sentit o una frase amb sentit però amb faltes d’ortografia? L’humà què hi entén quan sent tecnologia, què és la primera cosa que apareix a la ment?

Diego De la Cueva Sances_3rD Escola segona ensenyança d’ordino
El dia de la quedada familiar, la mare ens va proposar d’anar a un lloc molt bonic, era un llac amb molts animals i estava a uns 10 km. Com que érem tants, el meu cosí i jo vam haver d’anar caminant i els altres en cotxe. Al cap d’1 hora vam arribar a un lloc on havia passat un accident molt greu. Jo tenia molta curiositat i volia ajudar les persones que estiguessin ferides, però en apropar-m’hi em vaig adonar que tots eren morts. Vaig sentir com si no volgués viure, volia que m’hagués passat a mi i no a ells, eren la meva família! Vaig trucar a l’ambulància i assegut a terra amb el meu cosí vaig esperar el futur sense esperança.

Giancarlo DIAZ _3ème C  Lycée Compte de foix

No ho puc suportar més! Cada vegada que estic en aquest país em bull la sang i un sentiment de terror s’apodera del meu cos. Els federals assassinen el poble i això els fa riure, ha esdevingut una diversió per a aquestes persones sense cor. La població necessita ajuda, ens han tret tots els drets. Fa quatre mesos que lluitem contra aquest govern corrupte, ens han deixat sense veu, ara qualsevol forma de comunicació és reprimida, el menjar és molt escàs i la població mor de fam. No podem fer res contra la corrupció d’aquest dirigent. Algú ha de rescatar el país, que era un paradís i s’ha convertit en un infern!

Jose HENS _3ème C lycée compte de foix
Eren un grup de tres amics que van anar a un campament d’estiu. Quan van arribar els va rebre un home molt alt i corpulent amb una caputxa que li tapava completament la cara, aquell home amb veu amenaçadora els va donar la clau de l’habitació; un cop dins se’n van anar a dormir ja que estaven molt cansats del viatge. Quan es van despertar un dels nois va proposar d’anar a fer una volta i descobrir el campament. Quan ja estaven tornant van veure una casa molt petita que els va cridar l’atenció, en arribar s’escoltaven uns crits i amb una mica de por van decidir obrir la porta. En entrar van veure Jason empunyant un ganivet…

Arnaldo Da Silva Enoghase_3r A EA2A Ensenyança d’Encamp

Hi havia una vegada, quan les serps tenien cames, un noi. Un noi fart de totes les injustícies que existien en aquest món podrit. Estava fart de sortir al carrer i només veure desgràcies, robatoris, assassinats, violacions… També estava fart que els que se suposa que ens haurien de defensar, ens enganyin amb l’única finalitat de guanyar diners. Però el que li feia mes ràbia era la gent que era conscient del malament que estava el món i tot i així no feia res. Es quedava callada pensant que un altre ja es queixaria. Un dia el noi es va plantar enmig del carrer i va cridar:
-Ei, vosaltres! Escolteu-me. Ja n’estic més que fart!!!

Albert Mossoll Martínez_ 3r A EA2A Ensenyança d’Encamp

Aquí és on l’aire és pur, fresc, ràpid però transparent. Aquí és on els animals i les plantes s’ajunten per fer-ne un de sol i conviure amb total harmonia. Aquí és on el silenci només és interromput pels sorolls dels ocells i la corrent del vent quan bufa. Aquí és on el sol brilla i el cel és d’un blau intens.
I llavors s’arriba a les ciutats… L’aire és pesat i pudent. Només hi viuen els humans. Les plantes es queixen. S’escolten els sorolls dels transports i els alts gratacels no deixen passar la tènue llum del sol. El cel és gris, contaminat pel fum de les fàbriques. I sí, és per això que mai deixaré les muntanyes d’Andorra.

Da Silva, Mireia_3 ème B Lycée Comte de Foix

Em va passar a mi, sí a mi. D’un moment a l’altre em vaig tornar dèbil i res m’importava, la vida per a mi ja no tenia sentit i jo tampoc volia entendre el sentit de la vida. Dia rere dia em demanava per què? Per què a mi? Estava diferent i ja no tenia ganes de sortir al carrer. Totes les meves il·lusions es van apagar. Estava molt canviada. Ja no era com abans aquella noia tan forta, sense pors, i d’un instant a l’altre tot va trasbalsar-se. Vaig passar de ser la més valenta a ser la més dèbil. Però, a l’últim moment vaig lluitar, vaig lluitar contra les meves pors, pels meus somnis, però sobretot contra aquell maleït càncer.

Pereira Diogo_3ème B Lycée Comte De Foix

Un bon dia, pel carrer, em vaig adonar que perdia els dits de les mans i no sabia per què. Caminava una mica més i perdia les mans, els braços, i m’estava espantant. Cada cop perdia més coses. Jo intentava cridar! Però em faltaven les dents i la llengua. No hi podia fer res. Vaig arribar a casa amb els meus fills i de cop i volta em vaig desmaiar i aleshores vaig despertar-me. Em vaig trobar en un llit d’una habitació amb les parets blanques. El metge va arribar i em va anunciar que havia tingut un accident de cotxe amb els meus fills. Jo li vaig preguntar què havia estat d’ells i em va dir que s’havien mort tots en l’impacte.

Marta Joy Ganitnit_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Els humans som egoistes per naturalesa. Últimament ho he estat escoltant bastant. Els humans som egoistes però compartim una vida vulguem o no amb altres humans, no deixem de ser persones, tots amb el mateix dret, ningú per sobre de l’altre pel simple fet de diners, cultura o personalitat. Hi ha una cosa que no tothom entén, i és que no tot­hom té la mateixa manera de pensar, opinar i veure el món des d’una perspectiva en concret. Quan defensem un argument ho fem la majoria de cops per nosaltres, però, i si intentem raonar, dialogar de bona manera amb aquella altra persona? La llibertat la té tothom però els límits ningú te’ls treu.

Gisela Justes_4t COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
M’aixeco del llit, no puc dormir. Escolto una veu que em diu que vagi a apagar el llum del menjador. Vaig al menjador i veig que el llum està apagat. Torno al llit, però torno a escoltar la mateixa veu que em diu que m’he deixat el llum del menjador obert. Em torno a aixecar i vaig al menjador, encenc el llum i l’apago. Torno al llit i torno a escoltar la mateixa veu. Ara em diu que tanqui l’aixeta del lavabo. Sé que està tancada i no m’aixeco. La veu cada cop és més forta. Em sento estranya, noto com un líquid fred que recorre per tot l’interior del meu cos. La veu continua i m’està martiritzant. De sobte sento un silenci profund.

Carla Pons Mariño_3r A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Sona el despertador i ens llevem d’un salt. Esmorzem, ens preparem i posem a la motxilla el que la nit anterior havíem deixat ben col·locat damunt la cadira de l’habitació. Quan baixo del cotxe, ja sento l’olor de la frescor del matí. Comença la pujada a l’estany de la Nou. És preciós! Pel camí, ens està esperant un gat blanc amb taques negres. Ens segueix i només s’atura quan ho fem nosaltres. Ni tan sols el vol de les papallones el distreu, però seguim caminant i ens adonem que ja no ve amb nosaltres. Ens agradava! Passem un dia magnífic a la muntanya i, de sobte, sentim un soroll entre els arbustos. Li hauríem de posar un nom…

Janna Campamà Andorrà_3r A  COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Em dic Emma i visc a Londres, tinc 17 anys. No sé com em podria definir, però la meva mare diu que soc “especial”. Però jo em sento una persona com qualsevol altra. Quan diu que soc “especial” es refereix al fet que sempre he d’anar amb algú que m’acompanyi i m’aconselli en el que necessito, com en Robin per al Batman. Tinc un cromosoma extra, un que em fa ser valenta, àgil, ràpida. El meu superpoder és dir el que penso quan vull i fer el que vull davant de qui vull i quan vull. Tinc unes habilitats úniques. I una sensibilitat única, llàstima que la gent diferent de mi no ho veu. Però així és com jo em sento, com una superheroïna.

Vanessa Da Costa Lima_1ère L Lycée Comte de Foix

Dissabte a la nit em va costar adormir-me. A les tres de la matinada vaig sentir com algú plorava. Em vaig sorprendre, però no gaire, perquè pensava que era un dels meus pares. Ara bé, la pregunta era: per què plorava i per què havia anat al menjador a plorar amb la llum encesa si podia anar al bany, que és més discret? Això em va sorprendre, ja que els meus pares sempre intenten no despertar-me. L’endemà, quan em vaig despertar, vaig anar corrents a veure’ls per preguntar-los per què un d’ells havia anat a plorar al menjador. La seva resposta em va sorprendre: cap dels dos! Si no havien estat ells, qui havia estat?

Anna GONÇALVES CERQUEIRA_1ère L LYCÉE COMTE DE FOIX

Ens vam aixecar a dos quarts de cinc de la matinada, vam fer tres hores de viatge i vam arribar a la platja. La Marta i jo vam anar a banyar-nos. Ens ho estàvem passant genial fins que, en girar-nos, no vam reconèixer res. El mar ens havia jugat una mala passada! Vam recórrer la platja nervioses, sense trobar les nostres coses. No portàvem res a sobre i no podíem trucar a ningú. Vam seguir caminant fins que vam trobar el bar Cirera, que era la nostra referència. De cop i volta, vam veure un venedor ambulant agafant les nostres coses. Vam cridar, ens va veure córrer cap a ell i es va escapar. Semblava una tarda tranquil·la a Salou!

Arlette Medina_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Ell no té a ningú. Ella té sempre companyia. Ella és menor que ell. Els dos tenen gran potencial, però, a ella la pots contemplar i admirar, a ell no. Depèn d’on siguis, ell t’encantaria, si no, no el podries suportar. A ella cada cop que la veus, la veuràs diferent. El somni d’ell és conquistar-la. El somni d’ella és poder veure’l. Mai no es poden veure perquè provoquen caos i foscor; el seu amor és impossible. Els dos lluiten per estar junts, però solament es veuen un cop cada molts anys. Els dos són immortals i els queda l’eternitat per estar junts a amagades.

Maria González Bonell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Es va posar vermell. Tothom parlava d’ell. Havia sentit que era molt mono i alhora dolç i refrescant, que anava sempre a l’última moda i tenia tot el que necessitava per sortir a les revistes d’aquella temporada. Estava molt content. Ningú mai l’havia descrit d’aquella manera. Però el canari, el seu millor amic i company de mercat li va fer veure la realitat. No parlaven d’ell, ni de cap altra fruita, sinó d’una botiga que tenia el mateix nom i era molt més gran que aquell petit mercat.

Júlia Torres_3r B EA Segona Ensenyança d’Ordino

Com definir-la? Doncs per començar tothom la coneix. Es pot dir que és especial i que té dues cares: pot ser meravellosa amb alguns i dura amb altres. A vegades et dona cops de realitat que et fan mal uns dies. Amb ella aprens molt, cada dia quelcom nou, i coneixes moltíssimes persones. Alguns cops l’encerta i es queden per sempre, i altres s’equivoca i no les tornes a veure. També hi ha moltíssimes frases filosòfiques i poetes que parlen d’ella, potser amb tocs d’humor, drama o tragèdia. Els seus seguidors la pinten de colors clars o no tant. Per acabar, diré que és molt traïdora i preciosa. Sabeu de qui parlo, no? Sí, de la vida…

Enzo Cassany Garcia_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Estava en un lloc buit, tot era blanc, feia molt fred, estava espantat i pensava: estaré sempre sol… Però, de sobte, alguna cosa suau em va acariciar el cor, vaig aixecar la mirada i vaig veure una bella dama que semblava un àngel: tenia els ulls blaus com l’aigua caribenya; un cabell llarg fins als colzes de color or, excitant; la pell de porcellana, i semblava fràgil però era agradable, anava vestida amb una faldilla curta i amb un top de color blau. En la meva opinió anava una mica fresca. Em va mirar i va dir: mai tornaràs a estar sol. Va tancar els ulls i a poc a poc s’apropaven els seus llavis. Va fill meu, és hora de llevar-se.

Daniel De Sa_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquestes vacances era a Portugal sense ningú a casa. Era al llit amb la porta tancada. Quan em vaig aixecar del llit per anar a esmorzar, la porta no s’obria de cap manera i semblava que estigués tancada amb clau. Vaig veure que era impossible obrir-la i vaig tornar cap al llit. Quan em vaig tornar a aixecar la porta seguia tancada però havia de tornar a intentar obrir-la i vaig fer molta força i la porta finalment es va obrir. Vaig entendre per què no s’obria, tenia un drap entre la porta que no em deixava obrir-la. Quan va tornar la meva família em van dir que aquell drap era a la cuina, que era impossible que fos a la meva porta…