Menors de 15 anys

Francisca Dos Santos_1ère COM Lycée Comte de Foix
La Maria està tornant tard de la universitat. Passa per un carrer sense llum. Camina ràpid amb el telèfon a les mans. Té por de tornar sola a casa i al mínim soroll sosté el gas que es va obligar a comprar. Ella no vol ser una més. La seva mare li envia un missatge dient que vagi amb compte, i que vigili; però ella no hauria de vigilar. Té dret d’anar caminant sense estar terroritzada, mirant a tot arreu; sense portar res per defensar-se; sense que arribar a casa sigui per a ella un futur incert; sense tenir por de no tornar a veure la seva mare. No és ella qui ha de vigilar, ni anar amb compte. Ets tu, qui has de respectar-la!

Patricia Belver_1ère COM LycéeComte de Foix
No tothom sap amb qui anar ni amb qui parlar. La història que avui us explicaré és la història de la Maria, una noia molt tímida i poc sociable. A l’escola s’asseia sempre sola i no parlava amb ningú, ni tan sols responia a les preguntes que la professora li feia. El Martí, després d’una conversa amb sa mare, va adonar-se que estar sol i no tenir amics és molt trist. Quan va entrar a classe, es va dirigir a la Maria i va seure amb ella i li va dir: no has d’estar sola, nosaltres no som els teus enemics i estem aquí per ajudar-te. Des d’aquell dia mai més vaig estar sola.

Marta Pardo Gonzalez _3r A EA 2a Ensenyança  Encamp
Sentia aquell sentiment de culpa quan et tenia al meu costat. Ploraves desesperadament sense dir-me el perquè. El per què? El perquè ja el sé. No vaig fer-ho amb la intenció de fer-te mal, només volia impedir el teu adéu. Era massa tard; te’n vas anar. No sabia què fer en aquell moment. No m’imaginava que aquell adéu fos tan fred i apagat, però sabia que tot allò era culpa d’aquella malaltia. És injust. Et quedava molta vida per davant. Espera’m a l’altre món. És l’únic que et demano. Tard o d’hora em reuniré amb tu. Ja queda poc. Només queda un minut. El meu últim batec. L’últim batec durant el qual estaré pensant en tu. Només en tu.

Aroa Ruiz_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
Avui, un dia més, distanciada i sento impotència perquè no paro de pensar en ell. Els seus consells, detalls, bromes… el ràpid que anava el meu cor quan veia un missatge seu i després de fer tot el que fèiem junts. Somrèiem quan ens miràvem, ens acariciàvem quan dormíem, ens escoltàvem quan ens necessitàvem i ens abraçàvem quan ens recolzàvem mútuament. Sabia que ell sempre estaria per mi igual que jo per ell. Però d’un dia per l’altre els seus sentiments van canviar o això era el que creia perquè ell sense mi sentia un buit dintre seu igual que jo sense ell. Però a vegades les coses no poden ser, perquè l’amor a vegades fa mal.

Anna Besolí Borrallo_4t C Col·legi Mare Janer
M’agafes la mà i em tranquil•litzes. Em dius una frase i, involuntàriament, una llàgrima cau per la meva galta. Miro a terra, m’aixeques el cap i em reconfortes per seguir endavant. Faig l’esforç de somriure. Un soroll fort esclata, i de sobte se t’emporten. Em giro, ja no hi ets. M’assec, espero. Ploro desconsoladament, oblidant-ho tot. Penso en tu. M’agafen i em porten on ets. Records ocupen els meus pensaments i un somriure apareix involuntari. Et miro amb els ulls amb llàgrimes, també amb esperança. Les teves mans acaronen lentament les meves galtes, eixugant-me les llàgrimes. Agafes aire, i, amb el teu últim alè, em dius adéu.

Àlex Ros Vargas_4t C COL·LEGI MARE JANER
És la sensació de poder anar per on vols, lliure, tal com un ocell solcaria els cels blancs i blaus. Sí, l’esquí, aquest esport tan meravellós en què jo hi veig un art, un estil de vida, poder oblidar-ho tot durant uns moments i avançar sense ningú que et marqui el que has de fer. La sensació abans de fer un salt, la pujada d’adrenalina, l’alegria de poder esquiar amb neu verge caiguda durant la mateixa nit i poder traçar el teu propi camí a la muntanya abans que ningú. I és, sobretot, la companyia dels amics gaudint cada baixada com si anés a ser l’última de la temporada i tot aprofitant cada moment per tal de fer-lo inoblidable.

Lucas Pagès_3ème E Lycée Comte de Foix
Aquesta és la història d’una verdura. Un pèsol! Tot va començar amb la creació de les plantes, totes eren normals menys una, el pèsol era més petit, més menut però més eixerit. Es reproduïa molt ràpid i va poder sobreviure a tots els animals, n’hi havia per tot arreu, es van convertir en una raça molt forta. Van evolucionar ràpidament, de manera que quan es reproduïen feien com una mena de bossa i dins d’ella hi havia tres pèsols més. Van arribar els homes prehistòrics, els romans… Durant tot aquest temps el pèsol es va consumir i es va cultivar cada vegada més i més. Van evolucionar, van conquerir i arribar a dominar tot el món.

Fatima Vieira _3ème E Lycée Comte de Foix
Un germà per a què és? Per pegar-lo? Per insultar-lo? No! Un germà és per estimar-lo, per respectar-lo, per jugar amb ell, per parlar amb ell, per comptar amb ell per a tot, per plorar amb ell en els moments més difícils, per abraçar-lo, per riure amb ell en els bons moments, i per mil coses més. Però compte, un germà no és una simple persona, un germà és més que un amic, és una persona en qui pots confiar, simplement, perquè és el teu germà i no un simple amic. Sense confiança és molt difícil ser un bon germà perquè la confiança és la base que tota persona necessita per viure millor. Un germà és el millor que es pot tenir a la vida.

Alba Foix_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Tot comença a les vuit del matí per anar a l’escola. Com que estava tan adormida, vaig xocar amb la d’entrada de l’escola, i em vaig desmaiar. Durant la meva inconsciència, vaig somiar que sonava l’alarma de l’escola, jo estava a la meva classe i va començar a sortir fum per sota la porta, al cap d’una estona va començar a sortir foc i l’escola de mica en mica es va anar cremant. Els bombers em van haver de portar a l’hospital perquè em vaig desmaiar pel fum. Quan em vaig despertar em vaig trobar a l’hospital i vaig veure tota la meva classe a l’hospital. El meu somni s’havia fet realitat.

Aleix Navas_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era un edifici amb un gran misteri. Els veïns del 6è 2a mai sortien de casa i es deia que una vegada algú es va atrevir a entrar i no en va tornar a sortir. A la llarga, en van trobar el cadàver al terra com si algú l’hagués llençat, sota el terrat del tenebrós pis. Fa poc, uns nous veïns es van allotjar al 6è 1a i volien fer un regal de bona fe als veïns del costat. Van entrar al pis, era tot desert i en van sortir espantats a causa d’uns caps penjats a la porta d’entrada amb ganivets clavats. Quan ja era fosc la família va sentir crits al 6è 2a i el seu fill va desaparèixer. El van trobar mort al mateix lloc que l’antic veí.

Ariadna Lladó_4t Col·legi Sagrada Família
Amor, quina paraula més maca? Bé suposo que sí. Amor és l’afecció profunda envers una persona, però de debò significa això? Per a mi pot ser menjar, però per a vostè pot significar una altra cosa, per exemple amor a la cultura i al coneixement de les coses, per això està llegint aquest diari, en concret aquest microrelat, o també pot ser perquè vostè està més avorrit que una ostra amb potes, però siguem sincers, jo estic aquí, escrivint a l’ordinador sense saber el que, arribant als 640 caràcters i rient sola mentre m’imagino la seva cara i la de la professora que haurà de corregir aquest “text”, que casualment també és la meva tutora.

AINHARA OÑATE_4t Col·legi Sagrada Família
El pitjor de tot és el primer dia d’escola, la nit abans et quedes fins tard amb el mòbil, i de sobte, “ringg”, et ve una sensació de cansament i esperes una marxa enrere, però no passa i t’aixeques. Vas al teu pare i li dius que estàs molt cansat, i llavors diu: “Si haguessis anat a dormir més d’hora, no estaries així.” T’enfades amb ell, tot i saber que te raó. El millor de tot és quan et retrobes amb els amics i et donen les abraçades que tan trobaves a faltar. Ara toca gaudir tot un any amb ells, perquè ja és l’últim que estarem tots junts i, sí, fa molta pena, però ara no he de pensar en això perquè tinc tot un any amb ells.

Ainara Saraiva_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Va ser un dia que mai oblidarem. Va ser el dia 23 de novembre de 2003. Aquell dia, tota la família m’esperava amb ansietat i amb ganes de conèixer-me en persona, de rebre’m. Va ser aquell dia quan esperaven veure’m la cara, descobrir-me; va ser aquell dia, al vespre, a les 20.50 precisament quan tot va succeir, quan finalment vaig arribar. Aquell moment va canviar la vida de dues persones especialment. Va ser un dia bonic per a tota la família, que feia mesos, nou mesos concretament, que m’esperaven amb molta paciència i emoció, i molt afecte i des de llavors, cada 23 de novembre celebrem en família, amb alegria, aquell dia memorable.

Alèxia Lladó_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX
Soc una noia activa, m’agrada practicar un esport que s’ha convertit en passió, un esport de risc, de voluntat i entrenament, i molt comú a la nostra petita nació. És impressionant la sensació que un té quan fa una cosa que agrada. En el meu cas, la moto. Cada vegada que l’engego o la miro, voldria passar tot el dia amb ella. Vaig començar de molt petita, i encara ara competeixo ; la meva família sempre m’ha donat suport, però no tothom entenia com a una nena  li podien agradar tant les motos. Per mi, és una passió i ningú em farà canviar d’opinió. El meu gran somni seria poder presentar el meu estimat país al Trial de les Nacions.

Alèxia Jiménez_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
De lluny sento caure la pluja i no vull obrir els ulls. Sento cadascuna de les gotes picant el terra del meu balcó, d’una en una però de manera precipitada. Ahir no vaig recordar abaixar la persiana i ara veig el rastre de llum que deixa anar el fanal de la cantonada. Tinc fred. Pujo les mantes i poso bé els llençols. Em tapo fins al coll i torno a tancar els ulls. Sento una altra vegada la pluja i començo a tenir son. Estic cansada, badallo sense parar. La pluja cada vegada la sento més i més lluny. De sobte, escolto la mare remenant a la cuina i de cop i volta comença a cridar el meu nom. Quin mal de cap! El nou dia ja ha començat!

Aaron Noppe_3r A EA 2A Ensenyança d’Ordino
Quan el rei Wang Jung va morir, el va portar al seu llit, que era sense dubte el més còmode del palau imperial. Ningú es va adonar dels fets perquè tots estaven massa ocupats obeint ordres. L’únic que se’n va assabentar va ser Wang Magan, el ministre, que aspirava al seu lloc. No va dir res a ningú i va amagar el cos. Van passar aproximadament set mesos, fins que un dia, Wang Magan va mostrar al poble l’esquelet del difunt rei. “Durant aquests 7 mesos el governant he estat jo, i ningú se n’ha adonat. Mereixo ser el rei”. Els habitants del poble el van seure i matar assegut al seu tro, perquè fos tan perfecte com el seu anterior rei.

Arnau Llucià Ferran_3r A Col·legi sant ermengol

L’altre dia, dos amics i jo teníem molts deures i després de dinar vam anar a la biblioteca. Vam començar a escriure i només teníem un boli blau per a tots. El Pol i jo compartíem el boli però el Jan va veure una taula amb molts estoigs amb tota classe de bolis i en va agafar un. El Pol i jo no paràvem de riure perquè de camí fins a la taula el Jan va caure a terra de morros i va fer una esquerda al terra. Després ja va continuar escrivint tan tranquil i nosaltres estàvem pensant que en qualsevol moment vindria la persona de l’estoig, i el Pol i jo sortiríem corrent i deixaríem el Jan allà. De tant riure, la Marina, la secretària de la biblioteca, ens va fer fora.

Anna Plana Casas_3r A Col·legi Sant Ermengol

Estic grossa, pensava mentre mirava els pèsols del plat que semblaven síndries. Va deixar el plat a mitges i va anar al lavabo. Es va mirar al mirall.
—Estàs grossa —li va dir el mirall amb la fredor de sempre.
—Puja! —va cridar la bàscula.
Estava a punt de pujar-hi a contracor quan van picar a la porta. Tothom li deia que estava estupenda, però la bàscula i el mirall deien que estava grossa. Va obrir la porta, era ell.
—Estic grossa —va dir.
Ell li va fer un petó. —Estàs dolça —va sentenciar ell.
El va abraçar, què importava el que digués el mirall fred i  l’arrossegada de la bàscula.

Nerea Gómez_3ème G Lycée Comte de Foix

M’agrada el seu perfum, els seus ulls brillants, el seu cabell rinxolat, la seva veu… I sobretot el seu somriure: té un somriure únic, màgic, que enlluerna tothom. M’agradaria passar-hi una tarda, anar a veure una pel·lícula al cinema o simplement passar un instant al seu costat. Agafar-li la mà, fer alguna cosa romàntica, alguna cosa senzilla, sense més importància. Coses que per a altres persones no són res de l’altre món, però que per a mi serien màgiques. M’encantaria, però és impossible, perquè ell en realitat és ella. Perquè és una noia, una noia a qui li agraden els nois… i jo soc una noia a qui li agraden les noies.

Martina Costa_3ème G Lycée Comte de Foix

Quan neixes, unes de les primeres persones que et veuen són uns senyors grans, savis, i amb moltes ganes d’estimar-te. Et fas gran i ells també s’hi fan. Et fan pastissos, et cuiden, i sempre continuen estimant-te. Estan al teu ball de fi de curs, treballen i s’esgoten per fer-te feliç. Quan els vas a veure al poble, ajudes l’avi a la vinya, culls un ram de flors perquè l’àvia el fiqui en un gerro d’aigua i decori la saleta. Però quan comencen a fer-se grans i ja no es mouen tant, els fan mal els ossos… allà és quan els nets hi han d’intervenir. És quan hem de tornar tot el que ens han donat. Aquests són els nostres avis i sempre ho seran.