Menors de 15 anys

Martina Comellas_3r C EA Segona ensenyança d’Encamp

Necessito gent diferent al lloc on tinc pensat viure, gent que tingui ganes de menjar-se el món i ganes de lluitar pel que realment pensa. Gent que pugui acceptar les meves rareses i les meves virtuts, que entengui que ser diferent és el millor, que no necessito un home per viure i seguir endavant, que reivindiqui les injustícies agafant-me de les mans. Que algú m’expliqui on es troba aquesta gent. Que algú m’expliqui per què la meva opinió no pot tenir la mateixa importància que la de qualsevol altre i que algú em digui quan les persones diferents apareixeran en aquesta societat tan poc tolerant.

Bonaventura Sancho_3r C EA segona ensenyança d’Encamp

Un dia vaig anar al centre i, al mig d’aquella gran multitud, em vaig adonar d’una cosa. El món ens vol destruir a tots, som màquines creades per destruir-nos i destruir el planeta en el qual vivim. Seria una bona pregunta demanar-nos què hauríem de fer. Jo crec que l’ésser humà no és gens fort,  les persones hauríem de deixar de destruir la terra, de fer mal al planeta. Després d’adonar-me d’això, vaig continuar passejant i observant la nostra economia destructora de planetes.

Eva Carrasco Fek_3r C Col·legi Mare Janer

Era l’onzè experiment que feien al laboratori. L’espècie humana continuava sent un complet desastre: mataven, robaven, tallaven arbres i eren egoistes. Aquest era el pitjor dels seus errors. L’ésser humà no es preocupava per la gent que l’envoltava, si tenia el que volia, ja era feliç. Els treballadors del laboratori ja no sabien què més fer, ho havien intentat tot. Van decidir parar l’experiment durant un temps i continuar-lo més endavant, ja que si no fos així, a la Terra hi començaria a haver problemes com: sobreescalfament, guerres, fam…
Els científics es van plantejar seriosament si l’espècie humana era un experiment fallit.

Esther Llobet Ambor_3r C Col·legi Mare Janer

Ho hem parlat mil vegades. L’any que ve comprarem un piset al centre de la ciutat. Volem que tingui vistes a l’horitzó per veure la infinitat de la ciutat. Que no sigui de gaire gran, però sí acollidor. Cada primer raig de sol, anirem junts fins al banc de la cantonada, allà ens separarem, emprendrem camins diferents cada dia, els mateixos que, quan desaparegui els sol entre les muntanyes, es retrobaran al punt de partida. Ho tenim tot pensat, calculat al mil•límetre perquè la història sigui com de pel·lícula.
Ara només falta que el seu cos respongui i les ferides provocades per l’accident no siguin les que defineixin el seu final.

Ainhoa Plaza_3ème J
Lycée Comte de Foix
6 d’agost, com cada matí, m’aixeco i vaig a la  cuina a esmorzar, truco a la meva àvia per recordar-li que anirem al concert d’OT i que ja tinc les entrades. Em demana si menjarem juntes. Li vaig dir que sí. Em vesteixo i vaig a agafar el bus. Davant del concert ja hi ha gent fent cua. Vaig flipar. De seguida li vaig enviar un whatsapp que ho deia. Ella va dubtar i jo vaig insistir perquè em feia molta il·lusió. Vaig anar a sopar i a dormir a casa de la meva tieta. L’endemà després de la migdiada vaig preparar-me un entrepà de tonyina i vam anar al concert. Van començar a actuar els nois d’OT i l’Ana em va saludar. Quina emoció!

Ainara Saraiva_3ème J Lycée Comte de Foix
Va ser un dia que mai oblidarem. Va ser el dia 23 de novembre de 2003. Aquell dia, tota la família m’esperava amb ansietat i amb ganes de conèixer-me en persona, de rebre’m. Va ser aquell dia quan esperaven veure’m la cara, descobrir-me; va ser aquell dia, al vespre, a les 20.50 precisament quan tot va succeir, quan finalment vaig arribar. Aquell moment va canviar la vida de dues persones especialment. Va ser un dia bonic per a tota la família, que feia mesos, nou mesos concretament, que esperaven amb molta paciència i emoció, i amb molt afecte i des de llavors, cada 23 de novembre celebrem en família, amb alegria, aquell dia memorable.

Judith Ruiz_3r A EA 2a Ensenyança Santa Coloma
És dilluns, m’he aixecat com cada dia i he anat a treballar. Un cop he arribat he vist un dels meus companys marxar. “Està despatxat!” M’han dit. Tot seguit m’ha cridat el meu cap. He començat a pensar per quines santes raons em podria haver cridat així que he decidit anar al servei, per fer temps. Al cap d’una estona, m’ha tornat a cridar amb una veu sense paciència, he anat a beure aigua, m’ha tornat a cridar i així unes… quatre vegades. S’ha cansat. Estic davant de la seva porta i em toca entrar. Tants pensaments per res, només m’ha dit que faig bé la meva feina.

Axel del Prado_3r B Col·legi Maria Moliner
Cada nit quan vaig a dormir somnio records de persones que ja estan mortes, i visc una etapa de la seva vida. Li vaig explicar a la meva mare però es va pensar que era una broma. A un dels somnis soc un guerrer que estava recomanat per anar a la Segona Guerra Mundial, i em deien Coronel Smith. Veia com s’acostava un front, d’on provenia tota la força xinesa contra nosaltres, i jo anava al front d’Amèrica. Cada dia soc una persona, amb un nom diferent i en un lloc diferent. Cada dia em pregunto si tinc un sisè sentit.

Àlex Cardoso Pubill_3r B Col·legi Maria Moliner
M’encanta el futbol. El que més m’agrada de tot és quan he de córrer molt ràpid per atrapar la pilota. Normalment, jugo de davanter: el que corre i marca els gols. Vaig corrent, li dono una puntada de peu per treure-li a algun noi de l’altre equip i li passo a un altre company. De vegades, no la passo i me’n vaig jo sol. Seguim corrents fins a la porteria i marco el gol, però no sempre. Celebrem el gol cridant i amb un gest amb les mans, entre nosaltres. Em sento bé jugant a futbol. Em canvien alguns cops perquè puguin jugar tots. Algunes vegades, no jugo de titular, em quedo a la banqueta i miro el partit. És divertit. És futbol.

Sacha Franken_3ème F Lycée Comte de Foix
Tota la meva família vam decidir d’anar al bosc dels micos que se situa al costat de Rocamadour, al sud de França. El viatge va passar molt ràpid perquè estava amb els meus cosins. Arribant allà ens en vam anar corrents a veure els micos. Uns quants minuts després em vaig trobar amb uns micos al davant de la meva cara i els vam anar a donar crispetes i cacauets, un es va seure al meu costat i l’altre davant meu. Al principi em vaig quedar al·lucinat i a poc a poc anaven agafant confiança. Al final, abans de tornar cap a casa un mico es van seure a les meves cames. Va ser genial, vaig passar un dia genial amb tota la meva família.

Inés Bafaluy Mota_3ème F LYCÉE COMTE DE FOIX
No heu tingut mai un pensament que us transportés a un món diferent, on tot era possible? El meu germà i jo ens imaginàvem, creant en un futur, una empresa familiar amb els nostres dos cosins. Volíem obrir l’hotel perfecte, modern però tradicional, immens però alhora acollidor. Ens agradaria que disposés de  jacuzzis a les terrasses, una sala de jocs, gimnàs i spa. En conclusió, tot allò que els nostres clients puguin desitjar.
Ens imagino treballant, rient i plorant tots junts. Malauradament tot és un pensament, un somni, però qui sap el que el destí ens depararà. Així que no sé si ho aconseguirem, però malgrat tot, ho intentarem.

Alba Bellido Beltran_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava sota una taula, atrapada en aquell lloc ple de flames. L’única cosa que podia veure era com la gent intentava salvar-se, tothom estava en pànic, cridant, corrent, llançant-se per la finestra; ningú no em veia ni m’escoltava. No em podia moure, tenia les cames paralitzades. De sobte vaig mirar a terra i vaig veure el meu mòbil, que havia caigut de la taula. Solament desitjava que el mòbil no s’hagués espatllat per poder trucar a la meva família. Vaig utilitzar totes les meves forces per agafar-lo i quan ja el tenia a les meves mans, se’m van tancar els ulls i vaig sentir com tot queia sobre meu; ja no hi podia fer res.

Mark Delaney Luque_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Hola, jo soc el narrador d’aquesta història. És una història bastant curta i jo l’explicaré, heu d’estar ben preparats perquè no és una història qualsevol, aquesta història us farà pensar sobretot el que no heu pensat mai. Aquesta història és la història de la vida. La vida comença amb molta llum quan naixem però després coneixem persones que fan que la vida sigui d’una forma o d’una altra, depèn de la nostra sort. La història de la vida és un misteri que no podem descobrir fins que al final de tot coneixem una altra història, igual de misteriosa però a la vegada més tenebrosa, aquesta història no la narra ningú excepte tu, Mort.

Noa Llanas_3r Col·legi Sagrada Família
El vaig veure per primer cop quan teníem només sis anys, en una competició. No em vaig fixar en ell fins fa un any. No estava com sempre. Era més alt, més maco, amb uns ulls marrons preciosos i amb els cabells acabats de tallar. Vaig estar dues setmanes sense veure’l i se’m van fer eternes. Passaven els dies i jo sentia quelcom d’estrany dins la meva panxa. No sabia què era, fins que un dia em vaig decidir a explicar-ho als meus amics. Ells em van dir que m’estava començant a agradar aquell noi i va ser llavors quan em vaig adonar que mai m’havia interessat tant un noi com ell. Sempre estava pensant en ell. M’havia enamorat…

Alba Isal_3r  Col·legi Sagrada Família
Aquella nit em vaig despertar, no podia dormir, vaig sentir un soroll molt estrany que venia de fora. Vaig obrir el llum de la tauleta de nit per aixecar-me i anar al lavabo a rentar-me la cara. Vaig tornar al llit per intentar tornar a dormir però no podia, m’havia desvetllat. Odio desvetllar-me, em poso molt nerviosa. Vaig anar a la cuina i vaig prendre un got de llet calenta amb ColaCao per relaxar-me. Vaig estar una bona estona mirant l’infinit i reflexionant.. Quan m’estava acabant la llet vaig veure una ombra, em vaig quedar parada, tenia por, corrent me’n vaig anar al llit, durant tota la nit vaig sentir que no estava sola…

Adriana Torres_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Tot va començar després de nou mesos amb aquella persona. La meva vida va canviar totalment, vaig deixar de menjar, em tancava a l’habitació, no estava atenta a les classes… En aquells moments l’únic que volia fer era expressar-li com estava. Dir-li el que pensava després de tot. A ell li era igual com estava, el que em passava…
Però ell em va dir que no, que ell també estava malament i que estava intentant dissimular! Ha passat el temps i m’adonava del que havia fet, del que havia perdut. Cada cop que el veia pel carrer era recordar tot el que havia passat amb ell, era una frustració per a mi! Tot va acabar diferent de com va començar.

Lara Saumell Rovira_3r D EA 2a Ensenyança d’Ordino
Hi havia una noia que sempre estava fent esport, feia esquí, snowboard, futbol…
Va voler provar de fer handbol, ella intentava trobar un esport i no deixar-lo mai més, va estar fent handbol dos anys. Ja estava fent el seu record, va començar a saber el seu esport, ja n’estava convençuda. Però l’únic problema que hi havia era que jugava sempre amb nois però ja sabia que a una edat en concret podia jugar amb nenes. Ella no ho volia perquè les nenes que hi havia eren molt pàmfiles i molt especials. I no sabia què fer i l’entrenador d’hoquei li va dir que si hi anava jugaria amb nens i nenes. A mi em va semblar molt bé.

Pol Martos_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era el seu primer partit d’aquesta temporada. El seu nou equip l’havia acceptat com a una estrella, sense rancúnia per treure protagonisme a alguns companys. En escalfar, tenia ganes i anotava amb facilitat. Xiulet i els 3 minuts restants. Darreres instruccions de l’entrenador i a la pista. S’apropa l’àrbitre mentre es donen les mans. Pilota a l’aire i la guanya el rival. Defensa intensa, atac veloç i canvis ràpids, com a la pretemporada. Però, en començar el partit, una mala recepció al primer intent de cistella, va acabar amb les possibilitats de seguir sent una estrella. El dolor era intens i el turmell estava torçat. Molta sort.

Toni Zamora_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Era un noi que es deia Joan i tenia vint-i-un anys. El seu somni sempre havia estat ser molt famós i havia lluitat per aconseguir-ho. Havia treballat molt per arribar a ser un prestigiós humorista i ja el coneixia tothom gràcies als seus espectacles. El problema era que no valorava la seva fama, doncs havia complit el seu desig. Per desgràcia, els humans ens assemblem a ell, no sabem apreciar el que tenim fins que ho perdem. És, en aquell moment, quan tot canvia i no entens el perquè. Però el Joan es va adonar a temps tot i que li va costar i, a partir de llavors, va valorar molt tot el que havia aconseguit gràcies al seu esforç.

Natàlia Salmeron Moreno_3ème E Lycée comte de foix
Sabeu la dita que diu “mai saps el que tens fins que ho perds?” Doncs d’això va la cosa, d’una noia i un noi que realment mai s’han oblidat, i que en el fons sempre han volgut estar junts, però un dia… a la piscina, ella no s’hauria imaginat mai que aquell dia i inclús aquell noi la marcaria per sempre. Ell, malgrat tenir moltes nenes amb qui poder estar, la tenia sempre a ella al cap.Van estar un any flirtejant vàries vegades, però ella mai no volia anar a més. Per què? Per por que li poguessin trencar el cor? Quan el noi va deixar d’intentar-ho, va ser quan ella va valorar el que de veritat tenia. Però ja era massa tard.