Menors de 15 anys

Anna Balastegui Montalvo_4t A Col·legi Anna Maria Janer
L’àvia és una dona molt humil, avui fa 84 anys. El meu pare ho ha preparat tot: el pastís, les espelmes, el menjar, la decoració… Estem esperant que arribi de fer el seu tomb rutinari. Es conserva jove i és ben esportista l’àvia!
Ja queda poc perquè arribi i ens amaguem per tot el menjador, és allà on celebrarem la festa sorpresa per a l’aniversari de l’àvia. Tot seguit, s’escolta com entra a casa, deixa les claus penjades al clauer, es treu la jaqueta, es dirigeix al menjador i de sobte… Moltes felicitats àvia! Amb el regal, viatja on és el seu amor verdader que no ha oblidat mai, i viu la resta de la seva vida amb ell.

Xavier Rodriguez_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
En Pere té una vida molt estranya i avorrida. Sempre fa el mateix, és molt rutinari. Ha de sobreviure cada dia. No té sentiments, coneixement ni amics. Està sol en un bucle continu. No pot sortir, no es pot moure. A vegades el ve a visitar algú que ni tan sols ell pot veure, no en sap el perquè. No té família i es passa el dia estirat desintegrant-se. És com si no tingués vida. Això sí, té memòria. Se’n recorda del dia en què el van posar dins d’una tomba i el van enter­rar. També recorda que, segons abans d’aquell instant, va veure passar moltes imatges de la seva vida fins al moment. Sempre se’n recordarà d’aquell maleït cotxe…

Marc Rodrigues_3r D EA 2a Ensenyança de Santa Coloma
Un dia qualsevol estava mirant la televisió i vaig escoltar un udol. Se sentia molt lluny, com a quilòmetres. Jo, que era molt tafaner, vaig anar a buscar-lo. Quan vaig baixar al car­rer, vaig tornar a sentir el mateix però més a prop. Llavors, vaig anar amb el cotxe a la recerca del so. En baixar del vehicle, se’m va tirar un animal a sobre. Era un llop; ho vaig saber per les seves mossegades que, de sobte i sorprenentment, van desaparèixer. Aquesta història va ser la que vaig explicar als meus fills quan estava a l’hospital després de l’incident. Però una cosa que mai va canviar va ser que sempre vaig escoltar l’udol al meu cap.

Edith Marín_3ème F Lycée Comte de Foix
Passa el temps i soc aquí, pensant què explicar, què dir. No sé ben bé en quin moment vaig arribar a la conclusió que el que més m’agradava era estar allà, amb els meus. Ha passat tot tan ràpid, un estiu fugaç, com tots els estius, però tan màgic que serà impossible oblidar-lo. No hi ha res com tornar a veure aquells que no veies des de feia un any i sentir que mai han deixat d’estar al teu costat. I ara, em trobo aquí, a l’escola, escrivint sobre persones que m’agradaria que fossin amb mi tota la vida, persones a les que veig un cop cada 12 mesos i que són tan especials que marxant d’allà trobo que em falta un tros de mi.

Téva Barceló_3ème F Lycée comte de foix

El mercat del PSG va començar l’1 de juliol. Van començar molt forts amb l’arribada de Dani Alves, amb un traspàs gratuït. Després van començar les negociacions pel Neymar, amb els dirigents del Barça. El seu preu era de 222 milions d’euros. Va signar el 4 d’agost per 5 anys. Després d’aquest traspàs inoblidable, van començar les discussions amb els dirigents del Mònaco per comprar un altre jugador excepcional: Bappe. Les negociacions van ser molt difícils, perquè també hi havia els dirigents del Reial Madrid i també hi havia la UEFA pel mig amb el Fair-Play financer. Finalment, però va arribar al PSG i som feliços de tenir-los.

Lydia Afonso García_4t B Col·legi Anna Maria Janer
Quants “sortir” existeixen, quantes preguntes produeixen…
Sortir de festa, sortir de casa, sortir amb amics, sortir de passeig… “Sortir” per a uns val més que per a d’altres. Sortir de l’armari, sortir de les dificultats, sortir de les addiccions…
Per a uns, aquesta paraula pot arribar a ser completament normal, però, per a d’altres, els pot suposar molts problemes i causar molta discriminació. Com és que una paraula tan corrent arriba a significar tant? Com és que un simple mot pot causar tant dolor i rebuig? Serà que a tu t’afecta igual que a mi? Ho dubto molt, però si estic equivocat potser soc jo qui ha de sortir.

Cèlia Besolí Ramos_4t B Col·legi Anna Maria Janer
En un primer moment et donen la notícia. No sents res. Simplement no ho pots creure, no pots ni vols acceptar-ho. Al mes, comences a sentir alguna cosa, sents injustícia, ràbia, incredulitat, tristesa, impotència i és que res és com era abans, com era quan era feliç. Després comences, de mica en mica, a acceptar. Saps que et necessiten, que no només depèn de tu, que som tots. Ara, tot i que ho tens més assolit, vols oblidar-ho, només un dia, una hora, un segon, decideixes marxar, vols escapar, surts de casa i camines. No vols mirar enrere i veure tot el que has perdut en poc temps. Tot i que ja no hi penses, no ho oblides.

Júlia López Tusche_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

Tot va començar ple de colors. Sense conèixer-se en persona, només a les xarxes socials, es miraven i es deixaven de mirar com una fletxa acabada de tirar al cor, i es van començar a parlar. Ell era la persona més feliç al costat d’ella, però ella no veia el que veia ell. De cop tot va caure al terra, blanc i negre, es van separar. Tot l’esforç que feia ell per ella era com pujar a dalt de la muntanya més alta i tornar a baixar. Fins que ella es va adonar que sense ell no podia viure, que el trobava a faltar, que, com un altaveu sense volum, no funcionava. Fins que, com el Ying i el Yang, el blanc i el negre, es van tornar a ajuntar.

Ariadna Lamelas Ruiz_3r B EA 2a Ensenyança d’Ordino

De sobte la meva vida va canviar el dia que vaig beure quatre copes de més. Aquella nit vaig caure rodona al llit de l’hospital. Aquest llit, immòbil com jo, ja forma part de mi. El pitjor moment és quan arriba la meva mare, la persona que m’ha donat la vida. Sento la seva veu, el que m’està dient, em dona la mà, m’abraça, m’explica el seu dia a dia. I jo, amb la sensació d’estar perduda enmig de l’oceà sense poder donar-li ni dir-li res. Però ella sempre em dona aquella injecció d’oxigen i la força que necessito per trobar la solució i sortir d’aquest malson. Passats dos mesos encara continuo lluitant per tornar a la realitat.

Pol Pérez_3r D Lycée Comte de Foix

Aquesta història parla de dos bessonets, el Joan i el Marc, dos infants catalans que van sofrir un atemptat terrorista a la ciutat de Barcelona. Els terroristes van fer moltes víctimes directes però també van fer desgraciats els nombrosos familiars i amics de les víctimes. Els barcelonins, els turistes, passejant per la Rambla… De sobte, una furgoneta envestint-los i deixant rastre de l’atropellament. Tothom corria intentant escapar d’aquell maleït vehicle, gent buscant els seus familiars… La policia intervenint, també. Desgraciadament,  el Joan i el Marc eren allà. La policia va aconseguir identificar el conductor: un jihadista…

Carla Pascoal_3r D Lycée Comte de Foix

Fa uns dies em vaig quedar a dormir dos dies a casa dels meus padrins. Els meus pares havien d’anar de viatge. Estàvem molt feliços de gaudir d’uns dies junts. Vam anar al zoo, als museus i a altres llocs. Ens vam divertir molt al cotxe, escoltant música. Vam anar a passejar i havíem passat per un parc on hi havia molts nois que estaven jugant amb petards. Uns nois van tirar-nos un petard molt fort, i el cotxe molt atrotinat va començar a cremar, nosaltres no aconseguíem sortir-ne. Els meus padrins són qui més s’han cremat. El meu padrí va morir al cap d’unes setmanes, la meva padrina al cap d’un mes i jo tinc el 76% del cos cremat.

David Carrillo_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

Em vaig despertar un matí d’estiu i ràpidament vaig anar a canviar-me per quedar amb els meus amics. De sobte, vaig veure per la finestra que nevava. Em vaig apropar i vaig contemplar com el poble estava totalment blanc. Els següents dies els vaig haver de passar a casa. Dues setmanes després, semblava que el temps havia millorat i vam quedar tota la colla al parc per jugar uns partits de futbol. En sortir de casa, però, va començar a ploure a bots i barrals i un altre cop no vaig poder trobar-me amb els meus amics. I així van passar les meves vacances, dins de casa, recolzat a la finestra, esperant que el bon temps arribés.

Karen Ben-Ahmed_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma

La Maria es va ficar al llit amb molt mal de cap. Va tancar els ulls però li costava adormir-se. De sobte, els va tornar a obrir i estava a un lloc diferent. Es va intentar aixecar però no podia, semblava que estigués lligada tot i tenir les mans i els peus lliures. Va obrir i tancar els ulls tres cops i ja es podia moure. Es va dirigir a la porta, estava tancada. Al costat hi havia un munt de claus i una nota: “Escull bé, perquè si t’equivoques, allò que trepitges anirà desapareixent.” Es va posar nerviosa i en va provar una. No era i gairebé cau. La segona sí servia, i quan la va obrir es va despertar d’un cop. Havia estat un malson.

Daniel Garcia_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

La història comença amb un nen que mira per la finestra el primer dia d’institut. Aquest queda sorprès perquè veu una noia molt maca. Aquesta portava un vel. A meitat de classe de llengua va arribar ella i es va asseure al costat del noi.    El noi va començar a fixar-se en ella fins que al cap d’un mes se’n va enamorar completament. Ell li va demanar per sortir, ella va dir encantada que sí, amb un somriure d’orella a orella. El dia que ell li va preguntar perquè portava un vel, ella li va dir que no volia parlar del tema, però ell va insistir molt fins que va resultar ser Medusa i la seva mirada el va petrificar.

Laura Do Pio_3r B COL·LEGI MARIA MOLINER

Érem un poble petit i unit. Un poble on es respirava l’alegria i la felicitat. Fins que la guerra ens va arribar a nosaltres també. Els nens ja no jugaven, estaven massa espantats de les fuetades que els donaven els soldats, els adults no feien més que resar perquè tot això acabés ràpid. Però els adolescents del poble ens havíem cansat d’haver d’obeir, i vam anar fins a l’edifici on es resguardava el comandant de guerra que havia instal·lat la por al nostre poble. El vam encadenar a una cadira i li vam mostrar el dolor que produïen els cops i les fuetades. Se’n va penedir, i es va adonar que amb nosaltres no es jugava.

Diogo Pinto_3r A EA 2a Ensenyança Ordino
Avui és un dia especial, avui és Nadal, els meus pares no hi són i jo estic sol a casa, ja són gairebé les 12.00 de la nit. Em sento sol sense ningú amb un suspens a dins, jo només sento angúnia pensant si vindran o no, si estaran fora o no, si em portaran regals o no. Les campanes sonen i els meus pares no han tornat, jo decideixo anar al llit amb una por interior, vaig anar al llit sense poder obrir ni un regal, sense poder festejar un dia tan especial. Al dia següent em desperto amb tota la meva família a casa i tots els regals, jo pensant en quin dia era, al final tot era un somni però no s’acaba aquí, no puc explicar no tinc cara…

Martina García_3er A EA 2a Ensenyança Ordino
Em desperto a poc a poc. Estic marejada, perduda, confosa. No veig res, porto els ulls tapats. On soc? Sento gent parlant, en concret dos homes, sento el soroll de cotxes. Tampoc puc parlar, tinc alguna cosa a la boca que no m’ho permet. Intento moure’m però tinc les mans lligades i els peus també. Què puc fer? El primer que se’m passa pel cap és que potser m’han segrestat. Efectivament, sento el conductor: “el pla funcionarà”. Estic nerviosa. El següent que se’m passa pel cap és la meva família. Els hauran segrestat també? Mai he estat en una situació com aquesta, he de pensar en una solució, però estic completament sola, no puc fer res.

Raguig Dalila _3ème H Lycée Comte de Foix
Què és per a mi pensar? Per a mi pensar és com imaginar-te coses reals però que a vegades són impossibles d’aconseguir o de fer. Com ara volar o respirar sota l’aigua o tenir la capacitat de poder aguantar el fred de l’espai exterior sense la necessitat d’uniformes especials… ets a la vida real creus que no es pot fer oi? Dons és veritat, però ho pots imaginar, tot es pot imaginar. Un famós va dir que les persones potser tenim la capacitat de volar però que el problema és que no sabem valorar aquest do. Però si de veritat poguéssim volar, no seria genial? I de respirar sota l’aigua amb nas i pulmons. No seria fantàstic?

Lea Simonet_3ème H Lycée Comte de Foix
Durant la nit, veig una llum aparèixer alternativament al passadís davant de la meva habitació, mentre estava sola. Respiro profundament i em dirigeixo cap al passadís. Distingeixo una ombra blanca davant meu però que desapareix de cop i volta. Torno ràpidament al meu llit, i m’amago a sota del llençol. Em pregunto si pot ser, serà un fantasma?
No arribo a dormir perquè fa molt fred, decideixo anar a agafar una manta al menjador. Escolto com uns passos que venen del passadís. Veig que és el meu germà petit que porta un llençol blanc a sobre amb una làmpada a sota per semblar un fantasma, volia fer-me por. Era Halloween.

Judith Ramonet Blasi _3r C EA 2a Ensenyança Encamp
Em vaig aixecar del llit amb molta mandra, com de costum. Era un dia com un altre, amb la mateixa rutina de sempre. Però presentia que passaria alguna cosa extraordinària. El pare ja havia marxat i la mare era a l’hospital. A la meva futura germana no li faltava gaire per néixer. Vaig marxar de casa i em vaig dirigir cap a l’escola. A la segona hora em van cridar a secretaria. El meu pare m’hi estava esperant. Em va dir que no em preocupés que ja ho entendria tot quan arribéssim a l’hospital. Quan vam arribar la vaig veure, amb un somriure i amb la meva germana entre braços. No vaig poder evitar plorar d’alegria. Ja havia arribat!