Menors de 15 anys

Enzo Barnabé Sandonís_3r C COL·LEGI MARE JANER

Al costat d’una gran ciutat com és Sant Sebastià hi ha un poble avorrit on no hi ha res, ni animals, ni vida. Una escola vella i sense nens. Un ajuntament sense alcalde. Una plaça sense bars ni botigues. Un camp de futbol i de bàsquet deserts. L’església sense cap capellà. Un safareig sense cap ús. Un mercat sense clients ni venedors. Una fàbrica de metall sense funcionar des de la Segona Guerra Mundial. Un museu sense quadres ni escultures. Aquest poble és el de la meva àvia. Un poble solitari, desgraciadament conegut, on l’àvia va ser feliç. Des que va passar allò, no hi he tornat a anar. És impossible. Maleïts narcotraficants.

Aina Sebastià Bellobí_3r C COL·LEGI MARE JANER

Recordo que el desitjava molt, que sempre l’havia demanat. Recordo que els pares ens deien que era una gran responsabilitat. No vull descuidar-me del dia que el vam anar a buscar en un poble perdut de l’Alt Urgell. Recordo a tots amb una gran il·lusió passant la Duana. Recordo i vull recordar que el seu nom el va escollir la meva germana. Tampoc no vull oblidar les seves orelles caigudes i la seva cua de rata. Vull gravar a la meva memòria per sempre que al principi tenia por d’ell. Tampoc no vull passar per alt que ens va destrossar el sofà i algunes cadires, però, tots el vam estimar, i l’estimem com un més de la família.

Arnau Giribet Viñas_3r B EA 2A Ensenyança d’Ordino

Ja feia molt temps que era allà dins, era hora de sortir, veure més gent, però no n’estava segur. Tenia por que em critiquessin o que em fessin mal. Era una decisió molt important i molt difícil de prendre. Total, jo ja estava bé allà dins, no feia falta sortir, ho tenia tot, podia menjar i estava molt calent, a fora feia fred i a mi no m’agrada passar fred, soc molt fredolic. Finalment, vaig decidir dormir i l’endemà ja m’ho pensaria millor. De cop, vaig sentir molt de soroll i una llum m’enlluernava. Vaig provar d’amagar-me, però llavors vaig notar cops i cada vegada més soroll. Fins que em van treure de la panxa de la meva mare.

Lucas Azevedo Ferreira_3r A Col·legi María Moliner

Era l’any 2015 i els meus pares em van sorprendre amb entrades per la a final de la Champions, hi jugava el FC Barcelona, el meu equip.
Gairebé arribem tard però, sortosament, vam trobar un lloc on estacionar ràpidament. Una vegada a l’estadi només sentia els aficionats cridant i, quan va començar el partit, sentia que jo estava jugant al camp, no podia girar el cap estava superconcentrat.
I quan el joc va acabar, tothom es va posar de peu. Va ser una de les millors nits de la meva vida.

Joao Paulo Cerqueira Gomes_3r A Col·legi MarÍa Moliner

El Dmitriev es troba sol enmig d’aquesta terrible guerra amb molta por pels trets, alarmes… Ara és al búnquer de casa seva, però recorda una cosa en aquell precís moment:
–On són els meus pares? Amb un AK-47 que troba a l’armari d’uniformes antigàs surt a buscar-los. El Dmitriev, en aquests dos mesos, veu molta gent morir, destruccions i moltes més tragèdies, que al seu cap han quedat gravades per sempre. Sent uns crits que diuen: –Dmitriev, Dmitriev!
De cop i volta s’adona que són els pares, que han fugit, d’un terrible bombardeig, cap a casa seva. Han passat ja set mesos i sembla que no s’acabarà mai.
Continuarà.

Emma Pla Imbernon_3ème E Lycée Comte de Foix

Si hi ha alguna cosa que odio, sens dubte és que la gent sigui doble cara. És a dir que parli bé amb tu, i a les teves espatlles et critiqui amb altra gent. També odio quan la gent et deixa de costat sense cap raó, o d’un dia a l’altre et deixa de parlar o t’ignora. És una experiència que no li desitjaria mai a ningú. Hi ha gent que gaudeix estant sola i d’altra per a qui estar o sentir-se sola és aterrador. Tot això es consideraria un mal psicològic però també pot convertir-se en mal físic per autolesió. Per resumir amb experiències personals penso que la gent hauria de madurar i pensar una mica en els altres de tant en tant…

Ethane Vedel_3ème E Lycée Comte de Foix

Aquest hivern vaig anar a esquiar amb el meu pare al Pas de la Casa. Fèiem les pistes de color vermell i algunes de blaves. Començàvem a les deu del matí i esquiàvem fins a les dotze. Llavors, dinàvem en un restaurant que es diu Coll Blanc. Creuàvem fins a les pistes de Grau Roig i com que no vaig estar gaire atent, i no mirava per on passava, vaig caure, amb tanta mala sort que vaig caure damunt de la seva espatlla, tot i que no va ser greu. Vam poder continuar esquiant, però al final del dia vam haver de parar i els socorristes el van acabar enguixant. Allò que semblava poca cosa va significar no poder treballar durant un temps.

Sycilia Coonen_3ème F Lycée Comte de Foix

Era allà: a punt de pujar a l’escenari per viure el moment més important de la meva vida. Tot l’esforç, les hores, els dies dedicats a perfeccionar fins a l’últim detall els moviments més senzills, assajant fins tard quan no tenia temps per a res, totes aquelles vegades que havia plorat d’esgotament, tot m’havia portat fins allí. Però no em podia treure la sensació que no m’ho mereixia, que no era prou bona. Potser només tenia por perquè ara ja no hi havia marxa enrere. De sobte, em va tocar ballar; vaig tancar els ulls, vaig respirar profundament i vaig començar a moure’m amb la música. Aquell era el meu destí; n’estava segura.

Oriol Ricart_3ème F Lycée Comte de Foix

Era un dia aparentment normal, el sol es llevava a poc a poc i els rajos il·luminaven lentament aquella habitació on un noi dormia tranquil·lament. El noi es va començar a preparar i en acabar es va dirigir cap a l’escola. Pel camí es va posar a pensar en tots aquells companys que retrobaria després de tant de temps, de tants mesos… Però també estava neguitós per la reacció dels seus companys en el moment del retrobament, després de tants dies. Però el reconfortava saber que era en aquell camí, que el conduïa cap a un lloc que gairebé era desconegut i on l’únic que el diferenciava de la resta era el seu cap completament pelat.

Sara Pellfor_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un dia va arribar el moment. El moment en què el meu germà havia de marxar per estudiar a fora. El vam acompanyar i jo estava molt trista perquè sense ell no seria el mateix. Un cop ja era a dins l’avió, els meus pares i jo vam marxar per tornar a casa. Vam arribar-hi de matinada, era molt fosc i durant tot el camí no vam dir ni una sola paraula. Estava molt cansada i me’n vaig anar a dormir el més ràpid possible. De tant en tant li trucàvem per veure com estava i perquè ens expliques com li anaven els estudis. Al cap d’un any, va arribar el moment tan esperat i jo, tota emocionada, li vaig preparar una gran pancarta de benvinguda.

Saray Chinchilla_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Estava asseguda al sofà quan m’arriba un missatge teu. Quant de temps! Feia tant que no parlàvem que m’ha fet il·lusió. Obro el missatge i veig que m’estàs demanant ajuda perquè t’has quedat embarassada per culpa d’un imbècil. M’he quedat glaçada, però he pensat que per molt que estiguem enfadades jo sempre estaré amb tu. Vaig cap a casa teva i en arribar et trobo plorant amb el test a la mà, m’ajupo i t’abraço i et dic que sempre estaré al teu costat i que per molt que ell hagués marxat jo no ho tornaré a fer, em quedaré al teu costat. Em dones les gràcies i anem al metge. És tan important sostenir-te la mà en aquests moments!

Minerva Albelda Santagargarita_3r B Col·legi Sant Ermengol

M’han regalat una rosa. Per què vull una rosa? D’acord, és una flor, però prefereixo una altra cosa. En uns minuts vaig entendre que tenia un significat, però no el típic de les pel·lícules romàntiques. No. Aquella rosa significa el que ens dona la natura. Però… què li donem nosaltres a canvi? Segurament estaràs pensant que és una bestiesa això que llegeixes. Però si t’hi pares a pensar, com jo, t’adonaràs que tot té més d’un significat, i no sempre t’has de quedar amb la primera idea que et passa pel cap. Reflexiono i torno a reflexionar: això que he fet està malament, parlar sense haver pensat i dir el primer que em passa pel cap.

Aina Galceran Colorado_3r B Col·legi Sant Ermengol

Estava ahir a la tarda passejant pel parc, quan em vaig entrebancar amb una nena petita d’uns 5 anys asseguda a la vora del tobogan. La petita estava col·locant tiretes a les esquerdes del terra. Després d’una estona intentant esbrinar què feia, em vaig aturar a demanar-li per què ho estava fent. –Hola, petita, com és que estàs curant el terra del parc?– li vaig demanar. La nena simplement respongué: –Si tots la cuidéssim, la respectéssim, no la contaminéssim, i no la trenquéssim, tindríem una terra sana sense desgràcies. La resposta de la nena anava acompanyada d’un somriure immens a la cara.
Vaig quedar bocabadat per la resposta.

Lucía Bravo Montornès_3r D AE 2A Ensenyança d’Ordino

La Nerea, una gran fanàtica de les flors, va trobar un jardí que n’estava ple. En va veure una que no tenia a la seva col·lecció. Era vermella com la sang. En tenia 14 de roges, però cap era com aquella. L’havia d’aconseguir com fos. Va saltar la tanca amb agilitat, i va córrer cap al seu objectiu. Al moment d’arrabassar-li la vida a la planta, una mà va sortir de la vegetació, la va agafar amb força i l’ofegà contra la terra. L’oxigen ja no arribava als seus pulmons. Es va despertar confosa. Va mirar al seu voltant, es trobava en aquell mateix jardí amb la flor a la mà. Encara ara, no sap si va ser un somni o tota una realitat.

Maria Buldon Gallardo_3r D EA 2A ensenyança d’ordino

L’Andrea sempre havia volgut robar un pastís al Supermercat Diagonal el dia del seu aniversari. Un dia abans de fer anys va anar al supermercat a observar on estaven situades i cap a on enfocaven les càmeres de vigilància. Ho va memoritzar tot bé i va pensar com ho podria fer per escapar. L’endemà va tornar-hi, però es va fixar que les càmeres havien canviat de posició, i es va adonar que no podria agafar el pastís sola. Va decidir demanar-li ajuda a un senyor. Aquell home era el cap del Diagonal i li va dir molt enfadat: “Quantes vegades t’he dit que no m’has de demanar res, si vols alguna cosa la pots agafar tu mateixa,   filla.”

Sira Espinosa_3r B  Col·legi Mare Janer

Visc rodejada de restriccions, obligada a fer el que sempre han volgut que fes, perseguint aquella línia que ningú veu però que tothom segueix. L’àvia sempre deia que aquest món estava format per un ramat d’ignorants esclavitzats per l’alfa. El que mai vaig entendre, fins fa relativament poc, va ser que l’alfa mai va ser res físic ni tangible, sinó que anava més enllà. Visc, vivim obligats a seguir uns ideals inculcats des d’aquell primer sospir, amb por d’agafar un altre camí i ser l’ovella negra que sempre he volgut ser. Doncs, sí. Sé qui volen que sigui, però no, no sé qui soc.

Roger Canals _3r B Col·legi Mare Janer

Recordo quan l’àvia m’explicava aquelles històries. Recordo quan deia que el món que va viure ella era molt diferent al d’ara, i raó que tenia. Recordo que em portava dolços quan sortia de l’escola, sempre em portava els que més m’agradaven. No recordo quan va morir l’avi, com la va afectar. Recordo les seves fotos dels viatges que feien arreu del món, França, Alemanya i els Estats Units, com eren de feliços. Recordo quan anàvem al quiosc a comprar els cromos de futbol, quin dineral es van gastar. I com no recordar-me dels passejos que fèiem amb l’avi per la vora del riu. Sé que no ho dic gaire sovint, però àvia, t’enyoro molt.

Dina El Asli_3ème E Lycée Comte de Foix

Un dia d’estiu, estava una mica avorrida. Vaig dir al meu pare d’anar a una platja prop d’on érem, però que fos bonica, ja sabeu, una platja d’aigua turquesa, amb una sorra blanca i neta. Ell em va dir que en coneixia una d’igual com la que li havia acabat de descriure. Em vaig preparar, vam agafar el cotxe i vam anar-hi. Quan hi vam arribar, vaig quedar impressionada, era un somni. La platja era igualeta com me la imaginava. No havien passat ni cinc minuts,  que vaig començar a córrer i em vaig tirar a la preciosa aigua turquesa. Aquell moment va ser tan bonic i tan inoblidable! I una posta de sol ens acompanyava.

Duncan Cescato Toussaint_3ème E Lycée Comte de Foix

Recordo un dia d’estiu! Érem a França, la meva germana, la meva mare i uns amics. Érem en una casa situada a uns dos quilòmetres de la platja. L’endemà, quan vam anar cap a la platja, feia molt sol i molta calor, ens hi vam quedar uns vint minuts, però va començar a ploure, i vam decidir que havíem d’anar ràpid cap a casa, si no, quedaríem completament remullats. Però no vam ser-hi a temps, es va posar a ploure molt fort, ens vam parar una hora en un restaurant i vam assaborir uns plats molt interessants. Quan vam entrar a casa, tot era ple d’aigua i vam haver de netejar-ho tot. Hi havia, almenys, cinc centímetres d’aigua.

Irene Agustin Blanco_3r C EA 2A Ensenyança d’Encamp

És impossible descriure el que es pot sentir per aquests membres de la família. Hi ha gent que en té i gent que no. Però suposo que jo els tinc tant d’afecte perquè els veig com un exemple a seguir. M’inculquen els valors d’apreciar la natura, d’aixecar-me si caic, de veure les coses positives, d’estimar, de somiar… En conclusió, de VIURE. Però també m’ensenyen a ser realista i comprendre que les coses no són infinites i que algun dia ells marxaran. Precisament això és el que em fa pensar que he de gaudir de cada moment que passo amb ells, amb la gent que estimo, i aprofitar-lo al màxim. Què seria de nosaltres sense els avis?