Menors de 15 anys

Lissette Milagros Tejada_3r C COL·LEGI MARÍA MOLINER

Una noia i dos nois van anar amb un militar al bosc. Allà es van trobar un gos molt gran. S’estava fent de nit i els nois van buscar menjar, mentre la noia es va quedar amb el militar per escoltar les experiències de la seva vida al bosc. Al cap d’una estona els nois van tornar amb unes fruites i llenya per fer foc. Després d’una estona es van reunir a la vora del foc. Mentre sopaven van sentir un soroll molt estrany, el gos va marxar cap al soroll i el militar va anar a veure què passava. De sobte, va sortir una ombra estranya que va quedar encantada amb la bellesa de la noia i la va segrestar per viure feliç. Els nois van morir.

Ramiro Guida_3r B Col·legi Anna Maria Janer
A les vuit de la tarda, quan ja era a casa descansant una mica, em va sonar el mòbil, era el meu germà gran. Em convidava a sortir i passar una estona amb ell. L’endemà vam tornar a quedar en un centre comercial molt conegut a la parròquia. Vam parlar del treball, els amics i de com ens anava la vida en general. Em va dir que tenia problemes econòmics i que necessitava quedar-se uns dies a casa meva amb la meva família. Sense dubtar-ho li vaig oferir un treball a la meva empresa. Vaig veure una gran felicitat a la cara del meu germà i em va donar les gràcies. Sense poder evitar-ho, ens vam fer una abraçada com les d’abans.

NIL MEDEIROS_3r B Col·legi Anna Maria Janer
Tinc poc espai i no sé què escriure. Em costa molt. No sé quin tema triar. Porto nit i dia rumiant. No se m’acut res. Passen les hores i jo segueixo amb el pensament en blanc, sense cap inspiració. Decideixo fer una pausa llarga i surto al carrer a airejar-me. No ho aconsegueixo. Segueixo amb el full en blanc. Consulto llibres, pàgines web, apunts… però sense èxit. Rumio una estona i penso en allò principal que haig d’escriure, però continuo igual. Sense res, sense contingut, en blanc. Ja m’estic cansant i soc a punt de rendir-me. Estic desesperat i decideixo deixar-ho córrer. I en el mateix precís instant, em ve la inspiració.

Nerea Fuentes_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Aquell matí a Sarrià va sortir al cel el sol més bonic del món. Hi havia núvols roses i el vent feia olor de caramel. De sobte, els núvols es van posar a plorar perquè va passar la cosa més horrible del món i és que un dels meus va morir. Recordo molt bé aquell dia ja que estava creuant el pas de vianants quan un impresentable quasi m’atropella i justament el meu pare es va posar enmig. Aquell dia el cel va deixar de ser blau pastel i es va tornar negre per sempre. Des de llavors, fa fred i les estrelles no han tornat a brillar. Es van apagar perquè estaven molt tristes, perquè aquell dia el meu heroi va morir en els meus braços.

NOA TORRES VIZCAINO_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Fa dos anys que soc aquí tancat, molt lluny de casa meva, molt lluny del meu país. Massa lluny. Sense poder sortir, sense poder respirar aire lliure. Estic fart del color blanc. Amb gent d’altres països i religions, sense amics ni coneguts, sense ningú. Un lloc on predomina la foscor i el silenci. Estic fart d’estar aquí, d’estar rodejat d’aquesta gent, de no poder menjar en condicions. Trobo a faltar menjar-me una bona hamburguesa o prendre un bon cafè. Però avui és l’últim dia; és l’últim dia aquí. Per fi podré estar amb la meva gent, per fi podré besar la meva dona estimada, tornar a trepitjar terra; la meva terra estimada. Ara baixo.

AARON PRESA_3ème H LYCÉE COMTE DE FOIX
Les classes de català a vegades són molt interessants i d’altres són avorrides. Aprenem moltes coses, llengua catalana, vocabulari, gramàtica… Es podria dir que les classes són molt completes. Sempre es parla català. Cada any llegim un llibre de diferent tipus, alguns tracten sobre alguna malaltia, d’altres són més divertits. El que estem llegint aquest any és molt interessant perquè tracta sobre una malaltia anomenada síndrome de Treacher Collins, una malaltia on hi ha parts del cos, sobretot la cara, deformades completament. El llibre que n’explica la història s’anomena Wonder i és molt profund i trist.

Axel Garcia_3ème H Lycée Comte de Foix
Uns nens van anar de barbacoa a la muntanya, pujant van fer autoestop i un senyor molt simpàtic els va pujar. Quan van arribar no es podia fer foc ni barbacoes pel perill d’incendi. Aleshores, els nens van baixar, baixant es van perdre i van estar hores buscant el camí, van trobar un gos ferit a qui semblava que haguessin pegat i el van agafar. Després de moltes hores buscant el camí el van trobar. Quan anaven al veterinari van trobar el propietari del gos, els va demanar on l’havien trobat, els nens li ho van explicar i el senyor el va portar al veterinari. Uns dies després es van trobar el gos, estava perfectament recuperat.

Gisela Justes_3r ESO CoL·legi Sagrada Família
Estic al llit estirada, no paro de donar voltes d’un cantó a l’altre. No sé què em passa, alguna cosa em molesta, no sé què és. Em noto mullada, obro el llum, miro per dintre del llit, està tot sec, miro per tot arreu i tot està correcte. M’aixeco i me’n vaig a la cuina, no hi ha plats, ni gots, solament hi ha una ampolla d’aigua. No entenc què està passant, potser estic dormint. Em faig un petit pessic al braç, però noto el dolor, ara sé que estic desperta. Vaig a l’habitació dels meus pares i els pregunto què esta passant, em miren i no em contesten. No entenc res, em vesteixo i surto al carrer, solament escolto el soroll de les bosses corrent pel vent. Camino una mica, no veig ningú, no sé quina hora és ni quin dia som. De sobte noto una mà sobre la seva espatlla i em giro….

Naida Sabaté_3r ESO COl·LEGI SAGRADA FAMÍLIA
Un dia vaig aparèixer enmig d’un bosc, feia molt fred i no sabia què fer, de sobte vaig veure una casa abandonada, vaig entrar-hi, vaig veure que hi havia una xemeneia. Vaig anar a buscar llenya i vaig encendre el foc. Hi havia un armari molt gran, estava nerviosa, no sabia què fer. Per curiositat el vaig obrir i vaig veure que estava ple de llibres i pocions, vaig agafar el llibre més interessant, vaig començar a llegir, vaig pensar que serien d’una bruixa. De sobte la porta es va tancar, es va apagar el foc i es va quedar tot fosc, una llumeta molt petita va il·luminar la casa, em vaig girar i vaig veure l’ombra d’una persona. Vaig pensar que seria una bruixa, em vaig espantar tant que em va caure el llibre a terra i em vaig desmaiar. De sobte em vaig despertar del somni.

Idoia Martí Ruano_3r A EA 2A ENSENYança STA. COLOMA
En un poble prop de Ribes de Freser anomenat Pardines una mare donà a llum.
–Ja és aquí –va dir el seu marit.
–Enhorabona, és un nen.
El pare agafà el nen acabat de néixer. Era tan petitet que cabia a la mà del seu pare. La mare agafà el petit a coll. L’endemà tots tres marxaren molt contents amb una rialla a la cara. Viuen en una granja molt petita plena d’animals. Quan van arribar, tots els animals envoltaren el petit humà. De cop i volta el petit començà a plorar. El gos s’apropà i amb el seu pelatge va envoltar el nadó. La mare i el pare es van mirar l’un a l’altre amb un somriure.

Beatriz Gómez_3r A EA 2A ENSENYANÇA STA. COLOMA
Tot era negre i fosc fins que va obrir els ulls. Es trobava dins d’una cúpula de vidre.
–Hi ha algú? Hola?! –va dir desesperada per estar en un espai tan gran però tan buit.
Malgrat que va pronunciar la seva última paraula i els seus llavis van estar segellats, un petit forat es va obrir al punt més alt de la cúpula. D’ell van començar a sortir petits grans de sorra, i des de baix, va poder veure com es va crear una altra cúpula a sobre del forat i plena de sorra. Va tornar a obrir els ulls, i aquesta vegada era un petit bebè als braços de la seva mare. Havia iniciat la seva vida, i el seu temps ja havia començat.

Gonçalo Da Cruz_3r BC OL·LEGI MARÍA MOLINER

Ahir va ser un mal dia, i avui m’enfado amb mi mateix perquè no li vaig dir el que sentia, no li vaig agrair el que havia fer per mi, quan va estar amb mi en els moments bons i en els dolents. Avui ja no puc fer-hi res, ja no tornarà a la meva vida, se n’ha anat per sempre. Me n’he adonat tard, però és millor tard que mai. Ara he de seguir endavant sense tu, i tornar-me més fort perquè tu m’has ajudat a saber com de valuosa és la vida, que no tot depèn d’una sola persona, que n’hi ha moltes i que pots ser feliç amb qualsevol persona. Ara crec que m’he adonat de com és la meva vida, gaudir el moment. Gràcies per tot…

Lucas Pastran Pacheco _3r BCOL·LEGI MARÍA MOLINER

En Lucas va fabricar una cadira de tres potes per a aquells que es queden adormits veient la televisió un diumenge a la nit quan al dia següent han d’aixecar-se a les 6 del matí, baixar fins a la parada del bus per anar a l’escola i estudiar tot això que no interessa ningú, a més amb professors de vegades insuportables.
Llavors, aquell que s’assegués a la cadira cauria i hauria de veure la televisió dret. I així quan es cansés d’estar aturat, hauria d’anar a dormir per aixecar-se a les 6 del matí per baixar a la parada del bus, anar a l’escola, aguantar i escoltar tot allò que no interessa ningú amb aquests professors insuportables.

Pau Gras_3r BEA 2a ENSENYAN ÇA STA. COLOMA

A l’escola no em creia les històries de por. Una nit em vaig despertar sobtadament. Eren les 3 i tenia set. Volia anar a la cuina, però el llum de la tauleta no s’encenia. Així, vaig rodejar a fosques l’habitació, estava espantat. Llavors, vaig ensopegar amb una llanterna de ràfegues, la vaig agafar i vaig continuar fins que, per fi, vaig arribar a la porta. Anava a obrir-la quan una rialla va sortir del no-res. Vaig mirar cap enrere, però no hi havia ningú. Vaig arribar a la cuina, vaig beure i, de nou davant del pany de la porta de la meva cambra, el llum de la llanterna es va apagar i vaig sentir de nou la rialla misteriosa.

Adrián Casado_3r BEA 2A ENS ENYANÇA Sta. COLOMA

Des que recordo, sempre ha tingut aquest somriure sinistre, un que li va d’orella a orella i que mai desapareix del seu rostre. No té cabell ni nas, tampoc ulls. És com si fos només pell blanca, ja que és tan pàl·lid que sembla invisible. Els seus braços acaben en unes mans amb les ungles molt punxegudes i negres, a més de podrides. Fa uns dos metres i sempre em diu que no cridi. Sovint demano als meus pares que vinguin a l’habitació a fer-lo fora, però no el veuen. Sembla que l’únic que adverteix aquesta presència estranya soc jo. Però tot passa quan surt el sol i sento la veu de la mare cridant-me perquè baixi a esmorzar.

Marta Blasco_3ème B Lycée Comte de Foix

Aquell dia feia molta calor, l’aigua estava bastant calenta. Tenia moltes ganes de banyar-me, però no podia perquè hi havia moltes meduses i tenia por que em piquessin. Vaig voler jugar a les raquetes amb el meu germà, però ell no volia. Llavors havia decidit jugar sola quan de sobte un nen va voler jugar amb mi. Aquell nen tenia uns quinze anys i era bastant amable. Vam jugar una estona i em va començar a agradar. Es feia tard. Vam anar a la vora del mar, vam riure una estona i de cop i volta ens vam mirar fixament mentre els nostres caps s’anaven apropant. I ens vam fer un petó molt llarg i dolç.

Alicia Carrancà_3è me BLYCÉE COMTE DE FOIX

No paro de tenir el mateix somni cada nit. Sobre aquella casa, els meus pares biològics i el secret que aquelles persones d’aquella casa guarden. Té alguna relació amb el meu passat, present o futur? Però aquella casa em sona, jo ja l’havia vist a la vida real, quan devia tenir 3 o 4 anys.
La casa era vella i feta de pedra. Tenia un rètol amb les inicials P. S. Dins la casa hi havia 5 o 6 habitacions, una cuina i un menjador que estaven separades de les habitacions per unes escales. Al mig de les escales hi havia dos quadres, un dels quals em sonava molt. Aquell quadre em resulta familiar, com si anys enrere jo ja l’hagués vist…

Pere Grau Arderiu_4t B Col·legi Anna Maria Janer
Ets gran i has de treballar i per ser el millor t’has d’esforçar. Ja tens una edat i tens compromisos cada dia més i de més grossos. Tens una família i l’has de cuidar, alimentar, fer-la feliç. Et falta temps per poder jugar, per això t’has d’organitzar, el dia a dia és difícil, pots estar cansat o també enfadat. Si vols aconseguir alguna cosa t’ho has de proposar, mai t’has de rendir. Els que es rendeixen després es penedeixen. Les coses s’han de fer bé, perquè la vida cobra pe-nyora. Estudiant podràs aconseguir el que vulguis i creguis millor. Llavors tindràs temps per jugar, ballar, saltar i gaudir millor del que t’envolta.

Laia Pons Mariño_4t B Col·legi Anna Maria Janer
Abans d’arribar-hi, ja se sent l’olor de la seva vegetació i la tranquil·litat del lloc. A mesura que avancem pel camí estret anem veient les diferents cases fetes amb pedra i teula al sostre. Se senten els cants dels ocells i, de tant en tant, bordar algun gos. Quina calma! A l’altra banda del poble, no gaire lluny, el riu es desplaça entre les enormes i lluentes pedres rodones, amb una lentitud insospitada, on només se senten les fulles dels arbres que creixen als seus costats. Al voltant de les pedres la vegetació neda en les aigües transparents. Quan estic nerviosa sempre recordo la pau que es respira al poble dels meus avis.

Samantha Fernández-Luengo_3r B EA Segona Ensenyança Ordino
Em vaig despertar en una habitació buida, no podia veure res. Em vaig aixecar, esperant trobar un interruptor que il·luminés aquella foscor. Passava les meves mans per les parets lentament, però continuava sense trobar absolutament res. Semblava que eren infinites: no hi havia un punt on les parets es trobessin. Vaig veure una petita llum al final del passadís i, decidida a atrapar-la, vaig continuar avançant, però per molt que avancés la llum seguia sent petita i estant lluny. No puc dir fins quan vaig estar caminant. Vaig asseure el meu cos cansat deixant les parets i així em vaig quedar, contemplant com la llum no arribava a mi.