Només falten deu minuts perquè t’acaronin. Sents angoixa, no saps com sortirà el teu so. A cinc minuts, algú mira plàcidament la partitura. Ets a l’escenari, les mans que et guiaran deixen el cap sense cap mena de pensament i sents com el seu cos respira profundament. Comencen a sortir les teves primeres notes i no saps si agradarà i si t’agradarà. La gent t’escolta i ets sents amenaçat amb xiuxiueigs crítics; et sembla que el temps s’ha aturat eternament i que la teva melodia no s’ha d’acabar mai més. S’encenen els llums de la sala, el públic està dret i només sents l’únic que desitjaves, aplaudiments.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.