La gent em diu que m’oblidi d’ell, però si no ho faig, no és perquè no vulgui; sinó perquè no puc. Cada cop que el veig em sento perduda, confosa… És una sensació indescriptible. En aquells moments no sé si riure, si mirar-lo o si fer veure que no hi és. Cada paraula que surt dels seus llavis, cada mirada que em creua i cada somriure que em dedica fan que em senti la noia més afortunada del món. Sé que m’ha utilitzat, que s’ha rigut de mi i que un dia me’n cansaré; però mentrestant continuo amb l’esperança que s’adonarà de tot el que estic passant i tornarà amb mi, perquè no hi haurà mai ningú que l’estimi tant com l’estimo jo.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.