Vaig mirar cap enrere, no hi havia res, com els altres cops… només sorra i més sorra. M’hauria d’haver quedat a casa i no buscar aquell oasi que ningú havia trobat mai. Deien que, si el trobaves, sentiries una veu dolça concedint-te tres desitjos. M’ho vaig creure. M’agraden les històries d’aventures i tresors. Allà, a la llunyania, es veia una taca verdosa.
Seria l’oasi? Ningú l’havia trobat i jo sí? Impossible.
Era l’oasi! De cop se m’anà emboirant la vista i els ulls se’m tancaren. En obrir-los continuava estirat a la sorra, el sol ja anava de baixa i a la platja només hi quedava algun banyista disposat a fer l’última capbussada.
T'ha agradat aquest relat?
Un vot per lector i per relat. Els vots dels lectors trien els més estimats de la setmana.