Mirall de tardor

per

Esther Llobet Ambor_4t C Col·legi Mare Janer

“La teva mirada em deixa glaçada com la gisca de novembre quan es desperta el sol. Aquests ulls color ametlla daurada em deixen sense aire i em fan perdre la noció del temps. Els teus cabells són la tardor, d’una olor tan intensa i agradable com la pluja. El somriure és tan càlid com als cims els darrers rajos de sol. M’embadaleix com et mossegues el llavi i com jugues amb el collaret quan estàs nerviosa, veure’t em posa els pèls de punta, com en aquella abraçada en dies freds. Amb el teu tacte em cauen les pors i van desapareixent, com ho fan les fulles seques quan s’apropa l’hivern”. Així et veig quan em miro al mirall, perquè m’estimo.

Bullying

per

Miguel Angel RODRIGUES_3ème A EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Un nen que està sol i sense amics. Així soc jo, un nen de 14 anys que sempre parla sol i a qui peguen si no compleix els ordres dels altres. No sé qui soc. Només sé que sempre estic sol i que no tinc amics. Arriba el moment de protegir-me però no sé com. No puc acceptar aquesta situació ni un minut més. De cop i volta, se m’acut que en puc parlar al psicòleg de la meva escola i exposar-li el meu problema. I efectivament en parlo i troba la solució:
-Has de trobar amics a l’escola perquè us pugueu protegir!
Des d’aquest moment no he tornat a estar sol, i animo tots els que pateixin aquest problema a parlar-ne. Tot té solució!

Benvinguda!

per

Nahid Saaji_3ème A LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic envoltada d’aigua en un petit espai. Es càlid, no em paro de moure. On soc? Com puc sortir? Què hi pot haver allà fora? De fet no vull sortir, soc massa petita i inofensiva, em puc quedar aquí eternament, estic protegida. De sobte una pressió fa  que comenci a baixar per un túnel. He tret el cap, un aire fred s’apodera de mi. Començo a plorar. Què em passa? On soc? Algú em coneix? De sobte sento la protecció de la meva mare i l’emoció dels seus ulls. Quina il·lusió!!! Acabo de néixer. El meu pare m’acaricia suaument la galta. Tot és alegria al meu voltant. Benvinguda! Benvinguda, filleta!

La mentida

per

Àlex Farré_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Tot estava molt borrós. Estava estirat a una llitera que es movia ràpidament. La meva oïda feia l’esforç d’escoltar, però només apreciava un llarg pitet que esclatava i ressonava dins el meu cap. Intentava moure’m. Era inútil. Únicament podia controlar els ulls que miraven d’un costat a l’altre. Algunes cares em sonaven, però per molt que ho intentés, no s’enfocaven. De sobte, vaig recuperar l’oïda. Entre els sorolls de pànic i descontrol, la meva mare em cridava plorosa: “Tranquil, et recuperaràs!” S’allunyava molt a poc a poc. En aquell moment, vaig saber que va ser la primera i última vegada que em mentiria en tota la meva vida.

El tret

per

Clara Davasse_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ordino

És divendres, per fi! De sobte veig llums intermitents, gent cridant desesperada, tirs i sirenes. De cop i volta, tot es torna silenciós. Un silenci callat, però que em parla. El meu cap fa mil voltes, m’estic enfonsant per dins. Començo a assimilar la situació, és com veure la meva vida passant davant meu. Em surten llàgrimes que em cremen. Sento un tret, un tret que em fa tornar a la realitat. Observo al meu voltant, la meitat tirats a terra i l’altra meitat cridant i fugint esparverats. Em quedo immòbil, no sé què fer. Un a un, veig els meus companys caure a terra. Tot d’una, sento un altre tret que em sacseja i em fa reaccionar.

La seva àvia

per

Roc Múgica Campbell_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Feia temps que l’estava esperant, mitja hora, una hora o potser dues. No sabia quant de temps feia que l’esperava. El fet és que al final va arribar. Em va saludar, el vaig saludar, es va disculpar, el vaig perdonar, el vaig convidar a seure i a prendre alguna cosa. Ell va acceptar. Vam demanar un parell de refrescs. Feia temps que el notava un pèl inquiet i li vaig preguntar què li passava. Ell, però, no va accedir a dir-m’ho i se li notava una certa inquietud a la veu. Jo, tot i així, vaig insistir-hi fins que al final va accedir a explicar-ho. Quan m’ho va explicar, vaig entendre el perquè d’aquella eterna espera.

The missing world

per

ITZIAR ORELLANA PÉREZ_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Tot acaba. Si seguim així no quedarà res. La font d’aigua ens ho dona tot. La vida. Estem envoltats de vida. La humanitat no se n’adona, però això no durarà per sempre. Nosaltres en culpem el canvi climàtic, però ara mateix, l’estem provocant. Els mars s’ofeguen, però no és precisament d’aigua; s’ofeguen pel plàstic, pels nostres residus. De què serveix tanta tecnologia si no la utilitzem correctament? Tanca els ulls. Imagina un món millor. Sense plàstics. Sense fàbriques. On tot és verd i blau. Quins dos colors més bonics!  Els colors de la vida.

Jo

per

Marta Rozas Gomes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA d’encamp

S’aixeca del llit una mica adormida però feliç. Arriba al saló i veu el regal sota l’arbre. Corre i l’agafa. L’obre amb molta delicadesa però a la vegada amb molta emoció. Se sorprèn i crida tan fort com pot. No aguanta i comença a plorar de felicitat. El gos, feliç, mou la cua i lladra. L’agafa amb molt de compte, com si fos un pot de vidre molt fràgil, i el deixa a terra. El gos corre feliç per tot el saló. La noia, també molt feliç, s’aixeca i se’n va a la seva habitació a buscar una piloteta per al gosset. Comencen a jugar. Li llança la piloteta ben lluny. Feliç, li porto la pilota, em posa una corretja blava i sortim a passejar.

Simple impaciència

per

Joan Santuré Galinier_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

En un dia de pluja el viatge s’allarga. Quan el cotxe s’emboira en el gris del núvol cansat, el camí no s’acaba, i més hi penso més m’impaciento. Ja ho sé, tot és qüestió de temps per poder arribar a destinació. Però els carrers de la muntanya en ple hivern són infinitament més llargs. Mentre em dic que total serà un cansat record que oblidaré d’aquí a poc, el meu subconscient critica la meva ment i la tracta d’hipòcrita. Que irònic, un moment etern que no serà res més que un curt malson quan em desperti a casa. Un viatge per pensar, filosofar i deprimir-se. Que avorrit! Arribo fins i tot a pensar que un accident seria més entretingut.

El canvi climàtic i les conseqüències

per

Alex Latorre_3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada dia fa més calor i cada any hi ha menys neu. L’única raó és el canvi climàtic. Suposo que a molta gent, com jo, li agrada esquiar. I cada vegada es va fent més difícil. La meva por és que quan sigui gran no pugui fer el que tant m’agrada. Perquè si no neva, no hi ha esquí. Jo voldria que tothom ajudés i intentés fer que el món anés millor. Però no hi ha pràcticament ningú que li presti la mínima atenció, ara una mica més que abans, però comptant totes les persones que hi ha, són poques les que realment se’n preocupen. I em fa ràbia que la gent es queixi, però no faci res.
S’ha de pensar en el nostre futur i trobar una solució.

Una història peculiar

per

Albert Fiñana _3ème I LYCÉE COMTE DE FOIX
Estava una mica marejat, anàvem esquiant per la pista de l’Àliga, estava amb el meu millor amic, en  Joan. Era el primer dia que esquiàvem, el vint-i-set de desembre. Feia una bona estona que hi érem. Eren les dues de la tarda i començàvem a estar cansats. Vam decidir parar per menjar alguna cosa al bar. Al final, ens vam quedar una hora al restaurant. Quan vam sortir, vam decidir d’anar a la pista del Llop. Passàvem entre els pins, anàvem bastant de pressa, esquivàvem els pins per poc. De cop em vaig enlluernar,  vaig caure de cap a terra. Tot de cop se’m van obrir els ulls, estava en una petita sala envoltat de metges i cirurgians.

Bota bota pilota

per

Míriam Garrote Aroca_3r A Col·legi Mare Janer
En un àtic de la part més rica d’una ciutat, una noia dubta si anar a la nit a una casa abandonada dels afores.
Li havien dit que s’ho passaria bé. No va ser així, però. Només obrir la porta ja volia marxar.
Just entrar, van veure una sala molt gran, no molt ben decorada. Mai no havien vist una cosa tan estrafolària. De cop i volta van veure una pilota baixant per les escales. Van començar a córrer per marxar, quan es van adonar que la pilota era a la meitat d’aquella sala enorme. Continuava botant, era una cosa inexplicable. Morts de por se’n van anar corrents sense mirar enrere, però també era allà, just on havien entrat.

Les males idees

per

Asier Martínez_3r A Col·legi Mare Janer
El Carles arribà a casa amb ganes de crear el seu helicòpter maligne per matar el seu professor. En aixecar-se, va fer una altra de les seves idees. En tornar els seus pares, el van castigar sense els aparells electrònics. Amb la impotència que això li provocà va dur a terme una altra de les idees. Llavors, va fer la seva vida normal, anar al col·le, després al futbol i en tornar va tenir una gran sorpresa: la relació amb els seus pares ja no era la mateixa i no sabia per què. No s’adonava que perdia familiars, amics, etc. fins que va arribar el dia que se n’adonà. Però ja era massa tard. Ja havia perdut la seva vida.

Dessagnant-me al bus

per

Laura Carboné _3r A EA 2a Ensenyança Sta Coloma

Estava entrant al bus com cada dia amb la diferència que només hi havia les noies de la meva escola totes vestides com si fossin nines. Anaven amb un vestidet de color rosa pastel, unes sandàlies vermelles, moníssimes, i el cabell recollit amb dues cuetes. Finalment vaig seure i, de cop i volta, la meva vestimenta es va convertir en la mateixa que la d’aquelles noies. El bus es va enlairar cap als núvols, jo m’estava posant histèrica i les altres noies no reaccionaven, semblava que tothom estigués drogat, els ulls del conductor es van tornar de color negre intens. I tothom s’estava dessagnant i de cop em vaig despertar d’aquell malson.

Un dia de reflexió

per

Èlia Cornella _3r A EA 2a ensenyança Sta coloma

Era estiu quan vaig passar per aquell magnífic passeig al costat del mar. Estava a sobre d’un roc. Unes vistes meravelloses. Vaig estar allà un quart d’hora, callada, observant, sentint el soroll de les onades xocant amb les roques, el vent acaronant-me la cara. Em vaig adonar que l’estiu és pràcticament l’únic moment que visc sense haver de mirar el rellotge, sense seguir una rutina. Despertant-me quan vulgui i improvisant el que faré durant el dia. La nit s’estava apropant i vaig decidir anar a mirar el cel estirada a la sorra, quan de cop vaig veure la meva constel·lació preferida. Em vaig quedar adormida pensant en la vida, i…

640

per

Anthony Presman_3ème E Lycée Comte de Foix
640 caràcters què és? Què puc fer en tan poc espai? Una història d’amor? No, massa banal. Un detectiu! Tampoc, n’hi ha hagut molts des del 1841. I si faig alguna cosa creativa? No, no tinc prou lloc. Què diria el jurat si faig un smiley?  (*_*)  No, tampoc. Què puc fer?  QUÈ PUC FER!!!!!
Ja ho tinc! Faré un toast! Per als grecs! Per qui ha inventat l’abecedari! Gràcies a aquest antic poble que ha fet això possible. Quin número tan interessant, 640, 640, 640!!!
És molt interessant com una sola cosa repetida moltes vegades pot tornar una persona boja.
ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZ!
I en aquest moment em desperto…, mai arribo fins al final.

L’abans i el després

per

Ion Barciela_3ème Lycée Comte de Foix
M’havien dit que aquell lloc era genial per a mi, cosa que per a d’altres seria un lloc incòmode. Aquell dia feia massa bo per fer-ho, feia un sol magnífic, però s’havia de fer. Era la meva decisió, en aquell instant no pensava en res més, només a fer-ho. Perquè si em posava a pensar en els bons moments me’n penediria. L’última imatge que vaig tenir era jo saltant. I l’últim que vaig sentir era el meu rostre contra l’asfalt. Ara ja no estic entre vosaltres. S’ha acabat tot per a mi. Ho he perdut tot. Ja no em queda res. En aquell moment que estàs a l’aire penses en tot allò bo de la vida i al mateix moment te’n penedeixes.

Res a fer

per

Diana Lopes Vieira_3r B
Col·legi María Moliner
Aquella nit vaig quedar amb la meva cosina per anar a la festa del poble. Ens ho vam passar bé. No ens esperàvem el que passaria aquella nit, la nit en què la meva família es va separar per sempre. No ens esperàvem trobar-nos aquell home, semblava tan bona gent… però les aparences enganyen.
En el moment que va agafar la meva cosina de males maneres, vaig saber que tot havia acabat. Jo només vaig poder córrer. No sabia com reaccionaria la meva família en dir-los que la meva cosina havia estat segrestada. El cor m’anava a mil. Per culpa d’aquell home res tornarà a ser el mateix… A tots ens falta alguna cosa, tots som incomplets.

El dia dels morts

per

Alex Ribeiro Rolo_3r B Col·legi María Moliner
Comença sent un dia normal. De sobte, arriba la nit i hi ha molta gent, a les voreres i als cementiris, recordant els seus familiars que van morir però que mai van ser oblidats. Un nen petit està en un orfenat perquè els seus pares havien mort a causa d’un accident. Cada any va a visitar els seus pares i els porta menjar i flors perquè com tota la gent del seu país pensa que les persones que estan a l’altre món poden agafar el menjar i les flors. Li van dir que quan els pares agafessin el menjar no tindria gust de res. El nen, il·lusionat, prepara l’àpat i el porta a la tomba dels seus pares amb la fe que menjaran bé a l’altre món.

Sota l’aigua

per

Mar Berenguer Navarro _3r A EA Segona Ensenyança d’Ordino
Em vaig despullar, vaig escalfar l’aigua i em vaig ficar a dins. L’aigua bullia tal com m’agradava. Era un moment gloriós, un dels pocs. La meva vida, en general, era mediocre, era un malson. Tenia un grup d’amigues molt simpàtiques però que a l’esquena em criticaven, uns pares massa estrictes, els nois més populars de la classe se’n reien de mi perquè no tenia bon cos i molta gent m’empenyia per les escales. Així era la meva vida; bé, així va ser fins que vaig decidir posar-hi el punt final. Vaig agafar aire, vaig tancar els ulls i em vaig capbussar. Sota l’aigua veia la meva vida passar, vaig fer un últim sospir i tot va acabar.