e_640

Íria Medina Gironès_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
La nit va arribar i els meus ulls es van tancar. Vaig deixar la meva imaginació volar i vaig començar a somiar. Vaig obrir els ulls en un món diferent. Estava sobre els meus esquís i davant tenia un traçat d’eslàlom gegant. Vaig sentir per ràdio una veu que coneixia, era la del meu entrenador Gerard. Em va dir lliure, pots tirar quan vulguis. Vaig col·locar-me davant de la portella de sortida i vaig remar un cop, dos cops, fins a tres cops. Tot anava bé, en aquell precís instant estava passant la sisena porta, però tot d’una l’esquí em va sortir del peu, vaig intentar mantenir l’equilibri i… de sobte, em vaig despertar d’un salt.

Laura Mateu Céspedes_3r C EA 2a Ensenyança Ordino
Sentiment d’alegria. Finalment em van treure d’aquell lloc fosc i amb molt soroll. Era una sensació desconeguda, mai havia vist l’exterior. Per primer cop vaig descobrir el món, em van portar a un lloc que no coneixia. Durant el viatge anava investigant el que veia al voltant. A l’arribar, vam anar a dormir. Aquella mateixa nit notava una presència estranya. Llavors, en despertar vaig veure una nena petita que reia, tenia uns cabells negres. Van passar cinc minuts i van arribar dues persones més, joves. En aquell moment vaig entendre que estava en un lloc on la gent m’estimava, em cuidava, em protegia i m’ensenyava. Tenia FAMÍLIA.

Martí Ubach Recasens_3r B Col·legi María Moliner
Allà ens trobàvem en Marc i jo, quan de cop, va ser la vegada que més buit vaig veure el  col·legi. Espantats, vam decidir sortir d’allà i anar al pavelló per protegir-nos. Vam decidir entrar per la porta de sota i defensar-nos a les grades amb el que vam trobar, (estics d’hoquei, pilotes medicinals…) quan els zombis van aparèixer per tots els costats. La cosa es va descontrolar quan van començar a menjar-se el Marc. De cop va venir en Chuck Norris i va començar a disparar els zombis amb el seu helicòpter i em va tocar. Aaah!!!
–Martí, Martí, estàs bé? Nens, crideu un profe de guàrdia, que el Martí s’ha donat un cop al cap.

Richard de Jesús_3r B Col·legi María Moliner
Bioko o ca, així es diu l’assassí que es dedica a cremar tot aquell ésser humà que es troba al carrer: nens, nenes, nois, noies. Va estar tancat en un psiquiàtric 10 anys de la seva vida, però el van deixar sortir per “bona conducta”. Això va dir el metge, el mateix metge a qui va amenaçar perquè el deixés sortir. I no és l’únic així. Tota la seva família ho era, però tots van aconseguir sortir d’aquella “maledicció” que diu la gent que tenen. Però no ho és, tot allò arriba d’una història que li va passar de petit. Aquella història no la sap ningú, excepte el seu millor amic, que per aquella obsessió, va cremar-lo sense pietat.

Erika Rodrigues_3ème H Lycée Comte de Foix
Ahir un gran home, que va ser molt important per al país, va morir als 90 anys. Es deia Jon Gilben, explicava moltes històries de l’any 1945, sobretot als nens, i ells l’adoraven molt per les seves històries. Per tot allò que havia viscut, les malalties, les morts injustes, les bombes dels enemics, va ser un home molt important tant en el passat com en el present. Ens entretenia moltes vegades quan no teníem res a fer i ens ho passàvem molt bé amb ell. Era una gran persona que va lluitar per salvar el nostre país. Un gran home, que va ser un privilegi que fos en aquest món, ja que va protegir el nostre país amb el seu gran cor.

Hugo Rodrigues_3ème H Lycée Comte de Foix
Un nen un dia sortint de l’escola estava esperant el seu pare perquè l’anés a buscar. Com que el pare no arribava el nen va decidir anar cap a casa tot sol. El nen va anar per la carretera, per veure si veia el pare. El nen tenia por ja que estava sol per la carretera i no veia el cotxe del seu pare. De sobte, el nen va veure un accident i es pensava que era el cotxe del seu pare. El nen va tenir un gran ensurt, ja que pensava que era el pare però en realitat no ho era. Mitja hora més tard el nen va arribar a casa i va abraçar el seu pare, que era allà. El pare es va estranyar de la reacció del seu fill.

Telma Lopes_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Avui no era un dia com els altres. Estava sola. Tot estava fosc. No sabia on estava. Vaig veure una llum que em cridava l’atenció. Vaig anar, era una habitació. M’ho imaginava perquè hi havia una porta. La porta estava tancada. Vaig entrar a l’habitació. El primer que vaig veure va ser una taula. A sobre d’aquesta taula hi havia un gerro de flors. Vaig observar les parets, hi havia moltes fotografies. Vaig continuar mirant. Cada cop hi havia més portes. Al final no era una habitació, era una casa. No sabia què feia allà. Com vaig arribar. I per què era allà. L’única cosa que sabia era que aquella era la meva antiga casa.

Aina Vendrell_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP
Vaig despertar-me aviat, encara era de nit. El carrer lluïa amb els fanals engegats, tot estava cobert de neu. Pel car­rer no hi passava ningú, ni una trista ànima. La veritat, donava ganes de quedar-se a casa, calentet, però el gos no es passejava sol. Vaig sortir a fora, feia un fred horrorós. Tot d’una, davant meu, vaig veure un petit ocellet. Tenia la pota amb sang i les ales mullades. Vaig mirar cap d’alt i vaig veure un niu sobre un arbre, en aquest moment vaig decidir de quedar-me’l. El meu gos haurà d’esperar. El vaig agafar, estava tan dèbil i mullat que ni va intentar escapar de les meves mans. I me’n vaig anar corrent.

Ramiro Guida_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER
A les vuit de la tarda, quan ja era a casa descansant una mica, em va sonar el mòbil, era el meu germà gran. Em convidava a sortir i passar una estona amb ell. Al dia següent,  vam tornar a quedar en un centre comercial molt conegut a la parròquia. Vam parlar del treball, els amics i de com ens anava la vida en general. Em va dir que tenia problemes econòmics i que necessitava quedar-se uns dies a casa meva amb la meva família. Sense dubtar-ho li vaig oferir un treball a la meva empresa. Vaig veure una gran felicitat a la cara del meu germà i em va donar les gràcies. Sense poder evitar-ho, ens vam fer una abraçada com les d’abans.

Nil Medeiros_3r B COl·LEGI ANNA M. JANER
Tinc poc espai i no sé què escriure. Em costa molt. No sé quin tema triar. Porto nit i dia rumiant. No se m’acut res. Passen les hores i jo segueixo amb el pensament en blanc, sense cap inspiració. Decideixo fer una pausa llarga, i surto al carrer a airejar-me. No ho aconsegueixo. Segueixo amb el full en blanc. Consulto llibres, pàgines webs, apunts… però sense èxit. Rumio una estona i penso en allò principal que he d’escriure, però continuo igual. Sense res, sense contingut, en blanc. Ja m’estic cansant i soc a punt de rendir-me. Estic desesperat i decideixo deixar-ho córrer. I en el mateix precís instant, em ve la inspiració.

Théo Gutiérrez_3r C EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Era el dia del meu aniversari, però els meus companys no em van felicitar a l’escola. No ho entenia, potser ja no em consideraven el seu amic, ja que s’havien oblidat del meu dia. Anant cap a casa, plorava de tristesa, de dolor, i fins i tot de ràbia. En arribar, trist i melancòlic, vaig obrir la porta i vaig entrar. Quan vaig encendre el llum, vaig escoltar una massa increïble de persones cridant “moltes felicitats!”. No m’ho creia, m’havien preparat una festa sorpresa i hi eren tots! Era un moment d’alegria, d’amor, i fins i tot vaig plorar d’emoció. Va ser una de les festes d’aniversari més divertides de tota la meva vida.

Aroa Crespo_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA

Abans, escoltava la música que ens feia moure fins tard; olorava, cada matí, l’aroma del cafè que m’aixecava del llit. La mare m’imposava moltes normes i em feia ràbia quan intentava parlar l’argot juvenil. Dormia amb mi cantant-me la cançó de quan jo era petita i em sentia segura i protegida. I ara, què? El cafè no feia la mateixa olor, no hi havia regles, la casa no tenia vida amb papers per aquí i per allà. El pare no em feia cas; s’aixecava, se n’anava a treballar, tornava i no sortia de la seva cambra. Però un dia, ell va arribar d’hora i va sentir aquella música a la meva habitació. Des d’aquell instant, tot ha estat diferent.

PERE TABOAS_3ème D Lycée Comte de Foix

Jo anava a una escola d’Espanya. Un dia d’hivern anava cap a casa, vaig veure una nena al parc sola, semblava trista. No li vaig donar massa importància, al dia següent quan vaig tornar a l’escola no la vaig veure, al dia següent tampoc. Al final, al tercer dia ell ho va dir. El professor, amb un aire de mentider, ens va anunciar que la nena se n’havia anat a casa dels seus avis a viure. Després que aquesta noia desaparegués hi va haver una altra noia i després un noi, que van desaparèixer. Després, aquest cas va quedar sense resoldre, i vint anys després, encara continua quedant la incògnita del que realment va passar fa vint anys.

Arnau Granyena_3ème D LYCÉE COMTE DE FOIX

La història parla d’un petit país en el qual una pols màgica donava vida al Principat durant tot l’hivern. Aquesta atreia moltíssims turistes que no només venien a practicar-hi un esport magnífic, sinó que també atreia pels seus increïbles paisatges, des de dalt de les altes munta-nyes. Però no només es pot practicar i/o gaudir de les muntanyes a l’hivern; durant l’estiu s’hi poden fer activitats vàries, com per exemple senderisme, per arribar a algun llac o cim i des de qualsevol punt elevat poder respirar aire pur i fresc, gaudir de molta tranquil·litat i així escoltar el cant dels ocells o el soroll del riu. Aquest petit país és el meu.

Miquel Sansa_3r A Col·legi Sant Ermengol

Un dia calorós que estava tan tranquil en aquell mar, tan calmat, un fenomen natural que em va començar a transformar en una espècie de gas, era un estat diferent meu que desconeixia i vaig iniciar un ascens que em va portar a un altre lloc impressionant, fosc i sec. Aquella situació va durar poc perquè després jo i els altres gasos en vam ajuntar i ens vam precipitar a gran velocitat i ens vam dividir a poc a poc. Uns queien més ràpid i altres més lent però quan ens en vam adonar, vam aterrar al mar de nou.

Laura Argelich_3r A Col·legi Sant Ermengol

Tornàvem del poble com cada nit per un camí poc il·luminat que incitava a la imaginació més perversa. Aquella nit, però, la realitat va superar la fantasia. Un cos estès al terra? Era una broma? Ens hi vam apropar sigil·losament. Aparentment no respirava. Estava mort? Vaig agafar el mòbil, necessitàvem ajuda. El cor se’m va paralitzar en sentir l’Anna xisclar. Un xiuxiueig que provenia de l’home ens va demanar que marxéssim. Correu! Correu! –ens deia. El vent començà a bufar i, desdibuixada a contrallum, vam veure la figura d’un home. M’he despertat al llit de l’hospital. Em diuen que m’han trobat a terra, que he perdut l’equilibri i tinc un fort cop al cap. Alguna cosa em diu que això no és el que ha passat…

Ian Rodríguez_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

L’any 2023 els Jocs Olímpics vindran a Andorra, vindran més de 40.000 persones. Es faran més de 400 proves de les quals una de les més destacades serà l’atletisme. A l’atletisme seran més de 10.000 persones que disputaren diferents proves, el futbol també és un dels més destacats, ja que juguen quasi tots els països, deuran ser més de 20.000 persones que estaran distribuïdes jugant amb el seu país. També hi haurà la rítmica amb bastanta gent, 10.000 persones. D’Andorra hi haurà unes 200 persones participant en els Jocs Olímpics. Jo penso que aquell any el que es veurà més és el futbol i l’atletisme.

Jana Palmarola_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

Camino sense destí, les gotes dibuixen la meva silueta. La humitat recorre el meu cos, els peus neden en un cúmul de pensaments. Vull cridar, vull plorar. Tinc por. Tanco els ulls, sento aquella escalfor, les seves mans. No vull, no vull seguir. Em paro, em cau una llàgrima. No pot ser, jo soc forta. Per què a mi? Perduda, perduda en un món en blanc i negre. Segueixo caminant, el busco, busco la seva aroma, la seva veu, em perdo. M’estic trencant, se’m paralitzen les cames, els braços. Què m’està passant? Tot s’està tornant obscur. Les parpelles em pesen, sento una fredor recorrent el meu coll, perdo la consciència. Papa, mama?

Hugo Catena_3r E EA SEGONA ENSENYANÇA D’ENCAMP

Era un divendres a la nit i havia plogut durant tot el dia. Vaig entrar en un bar i vagi notar un ambient tens, vaig seure a la barra, bruta i enganxifosa com si mai l’haguessin rentat. Quan el cambrer es va apropar vaig demanar una cervesa, després una altra i una altra… No sabia ni qui era ni què feia en aquell lloc. Em sentia perdut i vaig començar a cridar i insultar a tothom fins que em van fer fora. Llavors vaig prendre la pitjor decisió de la meva vida: agafar el cotxe. I a mesura que passava el temps se m’anava ennuvolant la vista i tan sols veia petites taques de llum. Finalment no vaig poder evitar al meu tràgic final…

Lisandro Fernandes_3r E EA segona ensenyança d’Encamp

Mentre em tapava i em donava la bona nit, li vaig dir amb tristesa: –Papa, tinc molta por, crec que hi ha un monstre sota el meu llit. Tinc por perquè és molt fosc, perquè soc petit i els nens tenen por dels monstres. El pare va decidir tranquil·litzar-me i va mirar sota el llit. Llavors vaig demanar-li: –Papi, hi ha alguna cosa sota el llit?
El pare em va dir que no hi havia res, que només hi havia la col·lecció de fotos de quan era petit, que no havia de tenir por perquè les històries de mostres eren fantasia.
Quan el pare va marxar, em vaig quedar tremolant i una mà que sortia de sota del llit va agafar-me amb força.