e_640

Pol Pichel_3r A EA 2a ENSENYANÇA Sta. Coloma

Hi havia una vegada una ciutat que treballava conjuntament per tenir menjar per a tots fins que va arribar un home a declarar la guerra. “Declaro la guerra contra la vostra ciutat, ja que forma part del nostre terreny.” Però els ciutadans no van poder resistir l’atac i van perdre el terreny. Els va quedar un petit ter­reny que van començar a desenvolupar fins a arribar a ser un país d’Europa anomenat Andorra. A Andorra hi arribava molta gent cada dia de tot arreu. Andorra ara és un país amb gent molt forta i fidel.

Sonia Pereira_3r A EA 2a ENSENYANÇA Sta. Coloma

M’aixeco a les 7.20 AM, em vesteixo, em preparo i marxo cap a la parada de l’autobús. Quan arriba entro i li dic al conductor: “Bon dia.” I ell em contesta el mateix (crec que ja s’hi ha acostumat). A la següent parada entra una amiga i em pregunta com estic i jo li contesto sempre el mateix, que estic bé. Després em poso els cascos i em quedo callada fins que arribo a l’escola. Una vegada allà vaig amb les meves altres amigues. Parlem i riem fins que és hora d’anar a classe. Quan acaba l’escola espero 30 minuts el bus i arribo a casa. El millor moment de tot el dia és quan entro i el meu pare em fa una abraçada.

Diana Pereira De Brito_3r A Col·legi espanyol María Moliner

Encara recordo quan m’agafaves amb els teus braços forts i llargs i em feies donar voltes i més voltes, i després em deixaves anar i jo, com sempre, queia de cul i rèiem molt fins a plorar de riure els dos junts. Van passar els anys i va arribar l’hora, l’hora d’anar-te’n per sempre i no tornar a veure’t més. Has marxat sense acomiadar-te de mi a la nostra manera, que era fregar la teva galta contra la meva.
Enyoro aquelles històries que em contaves i que m’agradaven molt. N’hi havia una, però, que no m’agradava gens ni mica. I era aquesta, la d’un futur sense tu, sense els teus jocs, sense les teves històries.
Només els records.

Èric Gomar Górriz_3r A Col·legi espanyol María Moliner

Em passo tot el dia obrint i tancant el ulls, em fan bullir el cap amb les seves estúpides queixes. Em porten sempre  a sobre, si estic cansat es preocupen molt per mi, com si fos un nadó acabat de néixer. No vulguis saber el que em fan buscar. Em preparen un raconet per descansar, però em fan estar constantment endollat. Fins i tot per dormir em tenen a la vora. Em tracten com un rei, soc més intel·ligent que ells i em necessiten per a tot. Cerca, captura i dispara. Ara bé, compte que trigui gaire a respondre’ls, que s’enfaden, que en un no-res em tiren al terra o em canvien per un altre. No saben viure sense mi. Amb mi no viuen.

Ernest Martí_3ème Lycée Comte de Foix

La democràcia, per mi, és un sistema on la gent és lliure, és a dir, on tens el dret de votar sí o no sense que et jutgin, defensar el que creguis just i ser tu mateix. En realitat la democràcia és la llibertat de les persones. No com el que va passar amb Franco, que va ser una dictadura on havies de dir que sí sense que comptés per a res la teva opinió. El que està passant amb Catalunya és la falta de diàleg entre els dirigents de Catalunya i els de l’Estat espanyol i per tant ens trobem amb aquestes circumstàncies tan extremes. El Govern diu que s’ha de fer complir la Constitució però realment s’ha d’arribar a aquests límits?

Sophia Espínola _3ème Lycée Comte de Foix

L’art és l’art, per mi l’art no té definició. Què és l’art? Una cosa bonica? Però bonica per a qui?  Per mi l’art és una cosa molt abstracta, perquè el que és art per mi potser no ho és per tu, es pot dir que tot és art, el fet de néixer és art per alguns, per d’altres és una cosa sense cap importància. Els artistes són persones que creen obres per ser admirades, tot i que no tothom les valora de la mateixa manera. Cadascú té la seva opinió respecte a l’art. Per tant la definició d’art varia en funció de cadascú. Esteu d’acord amb mi o no? I per tu, què vol dir la paraula art? Et convido a reflexionar una estona artísticament.

Nil Farré Terrón_3r A EA 2a Ensenyança Ordino
Soc un nen molt treballador, o això diuen, tinc un problema, que no recordo res després de certa estona, aproximadament uns dos minuts. A mi m’agrada molt l’escola, soc molt feliç amb la meva família i el meu germà. Estudiar, per a mi és molt important. Després de l’escola faig activitats per poder recordar, cada vegada més estona, les coses que em diuen o escolto. I per cert parlant de l’escola, m’agraden les matemàtiques, multiplicar i dividir. La meva professora és molt amable amb mi. I li he dit que voldria escriure la meva vida i m’ha ensenyat a escriure, que és el que estic fent ara mateix. M’ha ense…La vid… recor… escriu….

Daniel Flaqué_3r AEA 2a Ensenyança Ordino
Hola, jo soc un jugador professional del València, avui jugaré contra el Futbol Club Barcelona i tinc un gran dilema perquè no sé si el míster em ficarà de titular o no! Em vull lluir contra el Barça! És el Barça! Vull que flipin i que l’inculte del Bartomeu em fitxi. Sí, aquest és el meu somni, però aquí a València només pensen a guanyar! Jo vull que guanyi el Barça, però clar jo he de marcar! Vull quedar 1-1, no… 1-2! Sí! Que guanyi el Barça però que jo marqui el gol de l’honor. Bé, sobre mi… Jo soc un mig-centre bastant polivalent, puc jugar a totes les posicions ofensives. Perdó! He de marxar, que el Barça m’espera!

Guillem Varas Gràcia_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Una dona dormia pacíficament a casa seva i un fort soroll la despertà. Va voler encendre el llum però no va poder. No hi havia llum a la casa. Sentí una forta i penetrant olor enmig de la foscor i es va aixecar. La ferum era cada cop més intensa. Es va adonar que era d’excrement animal. Va començar a caminar per casa, a les palpentes, i de cop va trepitjar quelcom d’humit i pastós. Mig marejada, va cridar i ensopegà. Rodolà per les escales. S’aixecà lentament i trobà, davant seu, el cap d’una gran vaca blanca. Quedà bocabadada sense saber què fer. L’animal continuà avançant al voltant seu. Era somni real o realitat fictícia?

Paula Astasio Gómez_3ème A Col·legi Anna Maria Janer
Que és la mort ? Per a alguns és la vida eterna. Per a d’altres, el fi de la vida aquesta. Però per a la majoria, les respostes poden ser moltes sense saber si n’hi ha alguna de certa. I molts, no volen saber-ne res, d’aquest tema. Potser és por, potser no volen pensar-hi. Per a mi, la mort és saber que mai més no podràs tornar a veure l’ésser estimat, per passar una estona o fer el que solies fer amb ell. I no pots fer-hi res, perquè així és la vida. Naixem i vivim. Vivim i morim. I ningú mai sabrà de tu. Ni tant se val que hagis abans existit. I mai abans d’una pèrdua no ho havia pensat. Avui sí, perquè l’ésser estimat ha marxat.

Gerard Cobos_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
Una vegada hi havia, a la parròquia d’Encamp, concretament als Prats grans i verds que es troben davant la façana de la millor escola del món, l’Escola Andorrana d’Encamp, una flor on els dies eren de quatre hores i on vivien milers de petites criatures.
Tot i que la família era molt gran, només hi havia un noi, en Roc, i les seves germanes. La mare alimentava les seves filles i cada dia parlava i s’encarregava de tots els problemes de les seves filles però no sabia com solucionar els seus problemes amb el Roc, ja que el pare havia mort feia 6 mesos i no aixecava el cap. Així que se’n va anar a buscar respostes amb el mestre “shifu”.

Carl Santiago_3r A EA 2a Ensenyança Encamp
5 de maig de 2020.
Quants anys han passat? He perdut la noció del temps…
Recordo quan m’acariciaven el cap aquelles mans tan suaus i dolces dels pares. Aquelles mans que em tapaven per no passar fred i no tenir esgarrifances. Recordo quan vaig celebrar el primer aniversari i em van tirar el pastís a la cara, un tacte enganxifós però alhora dolç. També recordo el Nadal, quan van venir els meus cosins; i em van regalar una pilota signada pel Messi. I… i… quan vaig caure de les escales de casa i no podia obrir els ulls. No sento gens, no puc escoltar ni olorar. Havia perdut els sentits. Ara estic aquí, visualitzant els meus records que fan que aquests ulls segueixin brillant.

Mohamed Benhammou 3ème F Lycée Comte de Foix
El 14 de febrer era un dia normal per a nosaltres, els culers. Teníem un partit contra el PSG a la Champions. Dic dia normal perquè el PSG no ens feia por, ni molt menys, per nosaltres no tenien nivell davant del millor trident del món, però era aquest el problema major, anàvem massa confiats. El partit començà i primera falta, falta molt important per als francesos i primer gol. Veient com jugàvem vaig anar a dormir i l’endemà vaig saber que havíem perdut 4-0; increïble i molt dur d’assumir. El 8 de març ningú creia en la famosa remuntada, havíem d’esperar un any més, però va passar l’increïble, ho vam aconseguir: 6-1 i al carrer el PSG.

Zoe Montero_3ème F Lycée Comte de Foix
La pluja no m’agrada, em deprimeix. Què fas quan plou o quan neva? Fa fred, no pots seure enlloc (al carrer) has de  trobar un lloc tancat i protegit, però és clar, si plou (o neva) no pots buscar el lloc, perquè et mulles i com que fa fred tens encara més fred i si vas a casa t’avorreixes. En conclusió, odio la pluja. Prefereixo els dies amb sol. No em podeu dir que no, hi ha molta  diferència si quan et lleves al matí, molt d’hora, per cert, per anar a l’escola, i veus que farà un bon dia, que quan surts de casa i plou, durant tot el dia, em deprimeix. A més, sabíeu que l’aigua de la pluja és cancerígena, o això diuen.

Sofia Salinas _3r B Col·legi Sant Ermengol

Octubre, nit fresca, no hi ha ningú, fosc, corre un aire fred per les cames, s’apropa i t’abraça, ja no fa tant fred, però la foscor segueix temptant els seus ulls foscos.
Un silenci sospitós, intimidant i a la vegada incòmode, però perfecte, suaument s’apropa i amb una mirada inquietant et fa un petó,
inoblidable.

Àlex Alcón Llosada_3r B Col·legi Sant Ermengol

Era una nit fosca, d’aquelles de lluna nova. Caminava pels afores del poble dels meus avis quan vaig decidir trencar per un camí que tenia molt mala fama i històries molt fosques de les quals jo no me’n creia cap, i és per això que vaig decidir aventurar-m’hi sol… Quan de sobte vaig notar un moviment darrere d’un arbre que em va deixar glaçat. Em vaig espantar moltíssim! En acostar-m’hi un gat negre, tot fent un bot, va fugir corrents. No sé qui es va espantar més, si ell o jo? Això no se sabrà mai!

Katia Gonçalves_3r B EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Sento que és molt real, massa. Tot està definit com si fos l’autèntica realitat… Estic estirada al carrer i tinc por perquè no veig ningú. No sé on anar ni què fer. Sento com si algú estigués recolzant una mà sobre la meva espatlla, però estic sola tot i que sento un calfred. Està fosc i estic espantada. M’aixeco, començo a córrer sense saber la direcció que prenc. Em cau una gota, una altra; està plovent. Finalment, arribo tota xopa a casa i vaig directe a la meva habitació. No recordo res més fins que noto que algú m’acarona el cap. És la mare. De sobte, no sé què està passant, tot es torna fosc i no veig res…

Toni Mesa_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia d’entrenament, un nen que jugava a voleibol professional es va aixecar sentint quelcom estrany a les mans. Va anar a esmorzar, va agafar dos trossos de pa, i quan els va tenir a les mans, els va cremar. Després es va dirigir a l’escola i va abraçar el llapis. En sortir, va anar a entrenar amb els seus amics i van fer un exercici de rematar. Quan va ser el seu torn, i només tocar la pilota, la va colpejar amb tanta força sobrehumana que va aparèixer foc al voltant de l’esfera, com si fos un sol al pavelló. Els seus companys es van quedar en xoc en veure el seu poder… Canviaria alguna cosa a partir d’aquell moment?

Pau Oliver Moles_3r C Col·legi María Moliner
Un dia, una noia anomenada Irina estava sola a casa i havia de cuinar un ou però no en sabia i va cridar al seu amic Raül perquè li donés un cop de mà. Mentre preparaven el menjar, va aparèixer un ratolí i el Raül va intentar matar-lo però no va poder. La Irina li va dir que fins que no matés el ratolí no se’n podia anar i no el trobaven. La Irina va posar el Raül a fer de guardià nocturn per si apareixia el ratolí. La Irina no el va deixar sol i es van quedar sols parlant de les seves coses: de les coses de la vida, el temps… De sobte, el Raül va recordar que l’endemà tenia futbol però ja era massa tard i hi va anar sense dormir.

Luis Miguel Oliveira Silva_3r C Col·legi María Moliner
Fa molt de temps, hi havia una plaça on es van enamorar dues persones, es van casar, va passar molt de temps i es van morir. Els fills, un noi i una noia, de petits, al col·legi van patir bullying. Es deien Maria i José Luis. El dos anaven a classes diferents, ja que eren germans i s’havien de separar.
El José Luis va ser el que més va patir de bullying, la noia “només” va patir bullying cibernètic. Els pares van intentar posar-hi remei com podien però només van poder ajudar la Marta i una mica el José Luis.
Ara, al present, el dos han crescut i ja són adults. Cap dels dos no mira el passat que van tenir i finalment ho han oblidat tot.