e_640

Lara de Sousa_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

És de nit. Tot és fosc. No hi ha cap llum. No m’hi puc veure, no hi ha res. Estic sola. Tot és buit. Busco la llum, alguna cosa, algú. No serveix de res, no he trobat res, ni tampoc a ningú. La foscor és amarga, solitària, freda, desconeguda, terrible, inexplorada, temuda per tot­hom. La foscor és l’absència de llum, felicitat, escalfor, tranquil·litat, seguretat, noblesa, amor, sentiments. Quan estàs sol enmig de la foscor, els cinc sentits no serveixen de res; són inútils. Tot ho és. No hi ha part més clara o més fosca, tot és igual, a tot arreu, per tothom; no hi ha res a fer. Només podem encendre un llum que ens pugui guiar fins a un món millor i feliç.

ALEIX RABASA_3r E EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Sóc una persona inestable i intranquil·la. Quan fa fred tothom m’estima. Sóc calorós; a vegades, escandalós i, també, silenciós. Sóc l’home més perfumat, la meva olor canvia segons el que hagis menjat. El meu plat preferit són faves i embotits. Amagat estic dintre teu i quan surto d’imprevist, al del costat assenyales amb el dit. Senyor Pet.

GISELA DE CARVALHO_1rBA INSTITUT ESPANYOL

El dinar ja és a les taules. Espero que tots els convidats s’acabin de menjar els entrants de la terrassa, entrin a la sala i seguin al seu lloc. Em ve una olor a rostit de porc amb patates que em torna boja, però amb la gana que tinc, em podrien posar col amb pèsols que me la menjaria sense dir res. Ja som tots a la gran sala, molt ben decorada per la meva mare i per la meva germana. Han estat planejant aquest moment des que jo era ben petita. És difícil ser la més petita. Saludo  tots els presents passant per cada taula i quan per fi sec a la meva taula, al costat del meu recent marit, respiro alegre en aquest dia meravellós.

M. Florencia_1rBA INSTITUT ESPANYOL

M’aixeco. Et miro i em somrius. Em dirigeixo a la parada del bus. Somric al conductor, somric a les persones del bus. I el meu somriure es reprodueix en els seus rostres. Quan arribo a l’escola em trobo el meu amic. Li somric i em pregunta: “Per què estàs tan content avui?” I jo sé que és gràcies tu. La teva bellesa enigmàtica, la teva dolçor sense límits i, sobretot, el teu somriure m’han impregnat de bon rotllo aquest matí. Com una malaltia contagiosa, he transmès el teu somriure a totes les persones que he anat ensopegant. Vull que a tothom li passi el mateix, que mitjançant aquest preciós regal el món sencer esdevingui millor.

Marta Barbosa_3ème B LYCÉE COMTE DE FOIX

Era Halloween, era sola a casa, perquè la meva mare i la meva germana havien anat a buscar caramels.
El temps passava i no arribaven. Em vaig preocupar. Vaig sortir de casa i vaig veure que no hi havia ningú al car­rer. No sabia què fer. Vaig començar a córrer i plorava perquè no sabia on anar. Aleshores, vaig veure alguna cosa. No era una persona, era un zombi! Tenia por, però el vaig seguir. Va començar a sonar una música i van aparèixer tots els zombis. Entre ells hi havia la meva germana. Els zombis van començar a ballar el Gagnam Style. Tots ballaven! Vaig tancar el ulls i després els vaig obrir i res era real.

Meritxell López_3ème B LYCÉE COMPTE DE FOIX

La infància és l’època més bonica de tota la vida, no tens cap preocupació. L’únic que t’amoïna és no fer-te mal als genolls. Durant aquesta època no cal estudiar o patir per si fas tard, solament has de pensar a menjar, fer la migdiada i jugar tot el dia. Tenia raó la meva mare, sempre em deia: “Aprofita ara, perquè quan et facis gran tot serà diferent.”
I no s’equivocava, tot és més complicat ara. Créixer no és fàcil. T’amoïnen coses que no veies quan eres petit, fets que ara són importants i que abans et passaven per alt. Si pogués demanar un desig, escolliria tornar a ser petita. L’eterna infantesa.

Sara Busquet _3r B EA 2NA ENSENYANÇA ORDINO

22 de juny. Audicions finals. 5 anys de preparació. El cor bategant amb molta força i un nus gran a l’estomac. Criden el meu nom i pujo a l’escenari. Tremolant i amb els nervis a flor de pell, intento dissimular el millor que puc. Saludo mirant el públic però evitant el jutjat. M’assec a la banqueta i col•loco amb cura la partitura. S’apaguen els llums i tan sols un queda encès. Tinc la sensació que els batecs del meu cor ressonen per tot l’auditori. Inspiro, posiciono les mans correctament, els peus als pedals assignats i… do-fa-la, si-re-sol… No recordo res, ni el principi… Els acords se’m confonen al cap… Ment en blanc.

Anaïs Buffa_3r B EA 2NA ENSENYANÇA ORDINO

Al mig d’una gran sala freda i inerta, una noia immòbil, com una bella estàtua, subjecta una pilota esperant quelcom que li doni vida. Sona la música i es produeix la màgia: la pilota acaricia dolçament el cos de la noia, que es mou amb gran bellesa. Juntes envaeixen l’espai, en una simbiosi magnífica. La pilota recorre el delicat cos de la noia, es balanceja, rodola, s’enlaira amb una harmonia perfecta. La noia la segueix amb la mirada, la busca amb el seu cos, crea un magnetisme meravellós. La sala ha pres vida amb el joc insinuant d’aquest enginy. La música s’acaba i les dues tornen a l’estat inicial, esperant novament la màgia.

Santiago Jurado _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Era un matí de maig, jo estava a casa, sola, el pare havia anat a treballar a l’obra que tenia pendent. Llavors va passar el pitjor. Va relliscar i va caure per un precipici rocallós, es va trencar el braç i, el més greu, es va fracturar el crani, cosa que el va portar a un estat de coma. En sentir la notícia em vaig desesperar o més ben dit no m’ho creia, no m’ho volia creure. No vaig dormir en tota la nit. Em vaig quedar sola, la mare feia temps que havia mort i, ara, jo estava a punt de llançar-me d’aquell arbre amb la corda lligada, adaptant-se al meu coll on circulava la sang, la meva sang que ja no tornaria a circular mai més.

Tanit Toló _3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Recordo com si fos ahir al dia en què va nèixer ella, la persona més esperada, la meva germana. Era un dia fosc, no sortia el sol, però tot i el mal temps, estava segura que seria un dia que de ben segur recordaria tota la meva vida. Vam sortir d’Andorra direcció Barcelona, passades dues hores per fi vam arribar-hi. Abans d’entrar vaig sentir que se m’aturava el cor per un instant, podríem dir que em va agafar un estrany pànic. No sabia com reaccionar després de tant temps esperant-la. Vaig respirar i vaig entrar decidida a l’habitació 221, la vaig agafar i em vaig sentir la nena més feliç del món.

Blanca Gómez de Urrutia _4t B EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ens passem la vida esperant un moment determinat de l’any. Alguns esperen ansiosos l’arribada de l’estiu, mentre que d’altres prefereixen l’hivern.  Així que comptem els dies fins que arriba el que desitgem. Però llavors passa encara més ràpid del que imaginem. I un cop ha passat, tornem a començar, seguim comptant els dies i sense adonar-nos que el temps va passant. Desaprofitem aquests dies com si no tinguessin valor, esperant l’arribada d’aquell moment especial. En definitiva: volem creure que quan arribi el moment serem feliços, sense saber que la veritable felicitat la trobem en el dia a dia.

Mireia de la Torre _4t B EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Surto de la reunió de pares. Només sento com els meus pares m’escridassen. No ho aguanto més. Agafo el casc de la moto, me’l fico i me’l lligo, després em fico els guants i la jaqueta negra de pell i l’engego. Començo a accelerar, arribo als 120 km/h. Sento com gent des del seu vehicle criden: “afluixa!” però jo segueixo fins que ho veig tot negre. Els meus pensaments s’han aturat. Tinc flaixos de tot el meu passat. El primer amic, el primer dia d’escola, el primer graduat, segona ensenyança, batxillerat i aquí em quedo. Intento tornar a obrir els ulls, només veig una paret blanca i fa molta olor a malalt. Miro a dreta i a esquerra… estic sol.