Un món insòlit

Adrián Gallego_3r B INSTITUT ESPANYOL

Aquest és un món insòlit on cadascú va al seu rotllo i tots demostrem i fingim ser feliços. Vivim en una realitat que no existeix, però tots ho sabem i ens neguem a creure-ho. Potser vaguem pel món amb algú al costat, però tenim la impressió que ho fem sols. Quan els problemes greus ens cauen a sobre i sentim que no podem amb ells, percebem que el món és un mentider i també tota la gent que hi resideix. Ens adonem que, com milers de persones al nostre costat, ens seguim sentint sols i això és una cosa que ningú pot canviar i aquests sentiments ja no els podem aturar perquè un resident d’aquest món ens va fallar una vegada.

L’últim dia

Alex Coutinho_3r B INSTITUT ESPANYOL

Era l’últim dia de vacances i tots els amics estàvem tristos perquè no ens veuríem durant cinc mesos i ens trobaríem a faltar. Durant l’estiu, havíem estat junts cada dia però l’endemà d’aquell mateix dia ja no ens veuríem en un gran període de temps. A les xarxes socials podríem parlar i dir-nos  què havíem fet o que havíem deixat de fer, però no seria el mateix. Les coses que trobaria a faltar serien els  partits de futbol que jugàvem, les anades a l’estadi a veure les actuacions del nostre equip i els dies assolellats de platja. Sentiria que moltes d’aquelles persones que vaig conèixer aquell estiu estarien molt lluny de mi.

Avui

Mireia Kohler_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sol a casa, es fa de nit. Tots els llums estan tancats, només funciona el televisor. L’informatiu ens diu que els Estats Units atacarà Síria per l’ús de bombes químiques contra els civils. Sento un soroll a la cuina. Hi vaig i veig els plats al terra, els armaris oberts, la llum comença a fer pampallugues. Tinc por i tanco el llum, els armaris i la porta de la cuina. Just deixant anar el pom sento el soroll més terrorífic que mai havia sentit. No sento els meus dits, ni el meu cos. Visc a Síria i acaben de bombardejar casa meva. Potser sobreviuré però els atacs químics faran de mi un mutant i del meu país un cementeri.

Un dia fred d’hivern

Joan Sansa_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja es feia de matinada, el paisatge era tan blanc com la seda. Ja feia quatre hores que caminava sense parar per aquells camins inhabitats. Havia sortit de Sant Julià de Lòria el dia anterior amb més de quinze pesats fardots. El meu destí: Guardiola del Berguedà, el poble que ens acollia amb agraïment en aquests temps difícils. Al cap d’una estona vaig detectar la presència de la Guardia Civil, em seguien… Vaig haver d’accelerar el ritme de la marxa ja que si no ho feia m’atraparien. Passades dues hores de llarga caminada, vaig arribar al meu destí. Sortint del camí vaig sentir un xiulet. M’havien atrapat.

L’estrella del meu avi

Laura Troitiño_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Et despertes un bon matí. Tot ha canviat. Ja res és com abans. Mires al cel i veus una estrella gran, brillant com un diamant i és especialment bonica. Fins al dia que vas marxar. Després va deixar de brillar per sempre. Vull tornar a ser aquella nena que reia, baixar-te del cel, donar-te la mà i que la nostra estrella torni a viure. Per un instant m’agradaria parar el temps. Tancar els ulls, tirar el temps enrere, tornar-los a obrir i que tot estigués com abans. Però això només ho puc somiar. Sé que ell sóc jo i jo sóc ell, però si ara no hi és… Qui sóc jo?

El meu gran ensurt

Paula Pons_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Dins d’aquella habitació hi estem tots: tu, dreta al meu costat. Et sento angoixada, marejada, absent. No saps ben bé què et passa. Et miro, de sobte et perdo, caus desplomada als meus peus. Els teus ulls queden en blanc i el teu rostre pàl·lid ens espanta a tots. No sabem com reaccionar. La teva mare t’agafa en braços amb totes les seves forces. Sents com l’aigua freda et mulla sencera. No reacciones. Aquells segons es fan eterns… Des de fora sento els crits i sé que per fi has despertat.

Esclaus socials

XAVI PÉREZ_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
Tots sota un mateix dit, en una mateixa mà. Humiliats i controlats davant un poder. Sento recordar-los que és la Senyora Aristocràcia qui llença les espurnes vesicants que arriben a la pell de tots i cadascun de nosaltres, els peons, les formigues; fustigant les nostres ànimes, rient-se i burlant-se dissimuladament i cínica. I seguirem veient-nos en l’espill amb cara de guinyols, mai sortint de les guies de la societat. Com ovins. L’un rere l’altre. “Segueixi per aquí, ara mateix li portem una pala perquè comenci a cavar la seva fossa.”
– I de què et sorprens?
– Fa massa olor d’ignorància.
– Fa la mateixa olor de sempre.
– A això em referia…

Estrelles al cel

CARLA BLANCO_4t d’ESO COL·LEGI DE LA SAGRADA FAMÍLIA
L’hivern és davant meu, però insisteix que em posi a l’aigua. A l’aigua freda i glaçada d’aquell llac abandonat. Nego amb el cap mentre m’assec, suaument, sobre la pedra. Ell se m’apropa, m’agafa de la mà i de cop em puja a l’espatlla. Somreia mentre corria cap al llac i jo el cridava. Semblàvem dos nens petits esbojarrats. Però saps què? Em va deixar anar massa tard i mentrestant notava un calfred per l’esquena, estava immòbil i no era a causa de l’aigua freda, sinó d’ell. M’havia fet un petó a la galta mentre deia: “És estrany, que hi hagi tantes estrelles al cel i només pugui observar l’única que tinc al costat…”

Records

Tania Saravia_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX
Darrere la finestra veia caure les volves de neu. Tot era blanc, era difícil de veure-hi. Però de cop tot va esdevenir més clar. Ella estava estirada, jugant a sobre de la neu amb la seva nena. Se la veia alegre, esplèndida, no tenia cap preocupació, només li importàvem nos­altres, la seva família. Tot ens ho donava. No portava guants, però no li feia res, jugava amb la seva nena, les dos reien, s’ho passaven bé. De sobte, tot es va enfosquir, aquella imatge va desa­parèixer. En obrir els ulls només veia caure neu. Tenia els ulls plorosos, tot era tan real que semblava que era allà, amb mi, gaudint de tot aquell temps que no vam poder aprofitar.

Darrere la finestra…

Zarioh Abdellah_Terminal SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Veia caure les volves de neu, feia fred, molt fred; els dits se’m congelaven, quan respirava veia el fum que sortia de la meva boca, i cada vegada em costava més i més respirar; la meva pell es tornava blanca a mesura que el fred es feia més intens; ja notava que la mort m’agafava entre el seus braços congelats i els pèls se’m van posar de punta; no notava el meu cos, no tenia ni forces per tossir, els meus ulls només veien l’obscuritat, només em volia rendir, i deixar-me caure al terra per reposar eternament, deixar-me emportar pel fred i la mort… i llavors, vaig decidir encendre l’estufa.

Una gran aventura

ARIADNA PASCUAL_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX

Ha arribat el moment, ja ets lliure, per fi pots estar tranquil, en pau, sense problemes, sense prejudicis. Després de tant temps tement-lo ara pots comprovar el que en realitat és. Has ascendit, per fi vagues per la vida sense normes, simplement observant i gaudint de la teva essència. Tot seguit entraràs en una altra etapa, i així successivament. Ets infinitament infinit! Pots recordar tota la gent que et deia que seria horrible? No la recordes? Espera-la!

Imaginació

DITH SEGOVIA_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA DE BATX.

Estic en una habitació buida i no sé què puc fer. Em ve de gust ballar, però no hi ha música. Penso que podria cantar, però ningú em pot escoltar. Miro totes les parts de l’habitació amb l’esperança de trobar quelcom per entretenir-me, però és totalment buida. Només hi sóc jo. No hi ha portes, no hi ha finestres. Res. No em preocupa com sortir, ni saber com he entrat, només em preocupa avorrir-me. “He de fer alguna cosa”, penso, però què? Començo a saltar, crido, ballo, canto, ric… no, no, no! M’avorreixo… sec a terra i penso una manera de distreure’m. Ja ho sé! Llavors, tanco el ulls, “si no puc fer res, almenys m’ho imaginaré”.

Ser estimat i estimar…

PAULO MATHEUS pereira_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Estàvem els dos a l’habitació. Ella, estirada al llit. Jo la mirava assegut a la cadira de l’escriptori. Amb ella sóc la persona més feliç del món pel simple fet de tenir-la al meu costat. Em fa sentir molt estimat, sento quelcom enorme per ella, no ho puc definir amb simples paraules però sí que ho puc demostrar. Em vaig estirar al seu costat. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. Mirant aquells ulls meravellosos, de sobte vaig treure un penjoll que li havia comprat. Es va quedar de pedra. Li va encantar, i a mi veure-la somriure. Els seus ulls brillaven d’alegria. Donar-li tot l’amor d’aquest món és el que em fa més feliç.

Un instant d’intensa felicitat

ESTHER MOLINÉ_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO
Colors, olors, calor, vida… Tot això m’envolta ara mateix i m’inspira un sentiment de llibertat que només té un nom, felicitat! Sento la brisa tèbia acariciant la meva pell, els rajos de sol fregant-me suaument mentre m’escalfen. Veig les fulles dels arbres moure’s interpretant una dansa que només coneixen elles. La vida, amb tot el significat de la paraula, m’envolta, creixent exuberant i preciosa, però a la vegada amb una placidesa que tan sols mirant i sentint et fa ser feliç. Encara que només sigui un instant. I són aquests instants d’intensa felicitat els que fan que valgui la pena viure la vida que ens ha tocat a cadascú.

Qui domina, tu o els teus pensaments?

Iker Reyes_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

El fet de pensar que quan respirem sense adonar-nos-en, és a dir que no pensem en aspirar i expirar, fa que en pensar-ho tinguis la necessitat de pensar en respirar, i és contradictori, ja que si no cal que pensis en respirar, per què en pensar que no cal pensar que respiris has de pensar en respirar? És com si no tinc ganes d’anar al lavabo, però en haver-ho pensat, ara ja en tinc ganes, i ara en escriure aquest microrelat i en dir tot això estic pensant en aspirar i expirar, i ara mateix vaig al lavabo, perquè de cop m’han vingut unes ganes… I tu? Pots respirar inconscientment o tens massa ganes d’anar al lavabo? Pensa-ho.

El següent!

Joel Saura_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA D’ORDINO

S’asseu. Sap que està preparat, però els nervis el fan dubtar. Se li han posat als dits: li tremolen. Comença sota les imponents mirades dels jutges, que se li claven a l’esquena. Una llum tènue il·lumina la partitura. Les tecles fredes i uniformes cedeixen a la pressió de cada dit. Es concentra i es relaxa. Els sons van transcorrent i la composició finalitza: ell deixa que la nota final desaparegui en aquella sala petita i més aviat freda. Aixeca el cap, mira la partitura i, acostumat a l’aplaudiment, a l’ovació del públic, espera, però no apareixen. Silenci. Es gira, observa, i s’aixeca mentre se sent de fons: -El següent!

La vida

MELINA SARDIHNA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

Una vida és com una història que s’escriu a poc a poc: des del primer dia en aquest món, els primers passos, el primer dia d’escola, la primera dent, les primeres decepcions amoroses… i mentre el temps passa, evoluciones i passes d’infant  a adolescent i llavors penses que el món en el qual has viscut  era tot de  fantasia… i que aquest s’ha acabat i t’adones que ara els problemes comencen de debò. Però dels problemes també se n’aprèn i fan que la teva vida no sigui tan simple, ni tan  avorrida i que no acabi  convertint-se en una rutina. I el millor de tot és l’amistat, descobrir coses, i sobretot  emocionar-se constantment.

Infàncies perdudes

DESI TEIXEIRA_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

En molts racons del món, uns petits éssers estan condemnats al patiment de tenir de treballar en un treball que no els pertany. Presos d’una vida de la qual mai podran alliberar-se. Uns nens que no podran tenir joguines, i que no podran mostrar un somriure. Nens privats de llibertat, que  per haver nascut en circumstàncies difícils i envoltats de persones sense sentiments no podran gaudir d’una infància feliç… Vivim en una societat sense humanitat ni solidaritat. Ningú pensa en aquests petits infants que no tenen cap esperança de poder escapar d’aquest sofriment… i l’únic que els quedarà és el record d’una infància perduda…

Crítiques

Soukayna Abarkane_B. socioed. CENTRE DE FORM. PROFESSIONAL

Quan veiem gent pel carrer com, per exemple, un immigrant africà diem: ‘Mira aquell negre”; quan critiquem algú amb sobrepès, no sabem el que està vivint; o jutgem una nena menor d’edat que està embarassada a causa d’abusos sexuals; fins i tot ens atrevim amb persones que pateixen malalties com el càncer i es tapen amb un mocador perquè no volen que la gent vegi el seu cap sense cabells. Sense conèixer els patiments que passen totes aquestes persones, la crítica no s’atura. Hem de parar-nos a pensar què faríem si estiguéssim al seu lloc? Com ens sentiríem? Per què es critica d’aquesta manera? Quin guany obtenim d’aquestes crítiques?

A la mare

Lorena Augusto_Batx. socioeduc. CENTRE DE FORM- PROFESSIONAL

És meravellós que una persona et doni la vida. I amb més raó si es tracta de la persona que sempre és al teu costat, que sempre t’acompanya en els bons i mals moments, que t’ensenya a triar, que t’ajuda a veure el món de la millor manera possible, que sempre, passi el que passi, t’aconsella de la millor manera que sap, que l’únic que vol és que aconsegueixis les teves metes, que t’admira, dia a dia i s’enorgulleix de tu, facis el que facis, que vetlla pel teu bé i que, independentment del teu comportament, t’estima. L’amor que se sent per una mare no es pot comparar: únic i intransferible. Tant de bo, tu, mare, fossis immortal.