e_640

Andreina Gonçalves_Tle BPR Co LYCÉE COMTE DE FOIX

De sobte, veiem la llum. La nostra caixa és oberta, per fi. Davant la llum, uns ulls il·lusionats ens miren amb atenció.  Un “si us plau, papa compra-me-les”, un somriure i acabem a les mans d’una adolescent obsessionada per la moda. Ens agafa sigil·losament, ens neteja i ens prepara per treballar. És veritat, som a l’estiu. El sol brilla ben d’hora i aguanta fins a altes hores de la tarda: és el nostre moment de glòria. La caixa està ben guardada al calaix fins que un dia trist ens hi tornen a tancar. És veritat, avui és dia de pluja. Ja s’acaba el nostre moment de glòria i ens adormim amb l’esperança que la moda no ens eliminarà l’any que ve.

Andrea Dobarro_1r C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

Saps que t’estic observant, però alguna cosa t’incita a dissimular. Sents la meva veu al teu clatell. Intento no fer gaire enrenou, perquè tinc vergonya, tinc por que els teus ulls es concentrin en els meus i connectem. Notes la meva presència, un calfred. Jo intento fer veure que paro atenció a un llibre que no sé de què parla, però en el fons vull que m’ofereixis el millor dels teus somriures. T’escolto parlar. Tens la veu dolça, però no t’estàs dirigint a mi. Et tinc al costat, però alhora estàs massa allunyat de mi. De sobte t’aixeques, em mires i te’n vas. Indiferència. I si…? Què hagués passat, si…? Massa tard!

Marc García_1r C BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

Cada dia passo davant de la dama de gel i aquest hivern, que està sent més càlid, la veig trista, diferent. Una nit, que no puc dormir, miro per la finestra i em sembla veure que la dama de gel està plorant. De cop i volta, veig com el seu cavall es comença a moure i tota l’estàtua s’enlaira i surt volant per sobre de les muntanyes. No m’ho puc creure i decideixo anar-me’n a dormir. Al matí següent, m’aixeco i ho veig tot nevat. L’estàtua està envoltada de blancor. A les notícies l’home del temps diu que ha arribat un front d’aire siberià, però jo sé qui ha sigut, ha sigut la dama de gel que torna a ser feliç.

Marta Llorens_1r ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Eren les vuit del matí. Com cada dia, travessava el carrer per trobar-me el somriure que des de feia mesos m’era familiar. Era un gest senzill, breu, arrugat i desdentegat, però alhora afectuós. Poc coneixia del seu propietari, però a través d’aquella mirada era capaç de transmetre’m la saviesa. Aquell dia tot semblava igual, fins que un so va captar la meva atenció. Em vaig girar. Era ell. Era al terra, ple de sang. Em vaig quedar rígida, però inconscientment les cames em van conduir fins al lloc del fet i em vaig ajupir sentint el murmuri de la gent que acompanyava l’ambulància. Abans de marxar, vaig apropar-m’hi per últim cop i em va dedicar el darrer somriure.

Patrik Ferreira_1r ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Qui sóc? Quin futur m’espera? Sovint em faig aquestes preguntes. Em preocupa el futur i el que proposa la societat no és gaire esperançador. El món se’n va a la merda però els diners segueixen sent el més important. L’ésser humà és tan odiós i bell, compassiu i traïdor. És capaç d’estimar o ser un genocida. Es creu l’amo i senyor de la resta de criatures, però causa els desastres més profunds allà on va. Tan savi i ignorant a la vegada, intoxica la Terra mentre busca vida a Mart. Sé que cometre errors és la manera d’aprendre però, quants més se n’hauran de cometre? Estic boig per parlar d’amor en temps d’odi? Són simples reflexions.

Judit Puig_2n B BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

Corre i només corre endavant, ensopegant i tornant-te a aixecar; fent-ho ràpid sense mirar enrere. Estar en una vida on no esperes res, veient com poc a poc et converteixes en res més que un gra de sorra en aquest grandiós univers. I encara que ho vegis, tu segueixes posant un peu davant l’altre, cansat, indecís, amb por. Però ara para’t i observa, mira’t i pensa què estàs fent. Corre i només corre, sense cap sentit ni cap per què. Ja ha arribat l’hora de respirar, omplin-te d’aquesta flaire fresca anomenada realitat. I prou de buscar, perquè tot el que necessites és parar. Parar i viure.

Bernat Almenar_2n B BATXILLERAT COL·LEGI SANT ERMENGOL

Viure bé, ser feliç, veure gent feliç, tenir un món just, polítics de vocació, benestar social, fins i tot la pau mundial i un món de tots on les igualtats d’oportunitats fossin més que un grapat de lletres. M’agradaria un món idíl·lic, amb una societat generosa i bona, però sobretot justa, vull canviar el món! Vist així és molt fàcil, però assegut còmodament llegint això no estic fent més que dir el que penso, que ja és important, però no suficient. Cal moure’s, avançar, però no avançar per rutina sinó tenint molt clar on volem arribar i què estem disposats a fer i a perdre per assolir-ho. Si això ja ho tenim clar, quan comencem?

Ivan López_4t ESO INSTITUT ESPANYOL

Al carrer vaig veure un noi d’uns 12 anys que semblava ben atabalat. Jo, amoïnat, vaig a anar a socorre’l. El vaig agafar i li vaig parlar a poc a poc, sense pressa. Em va demanar que truqués a l’ambulància ja que es tractava d’un tema mèdic. El seu germà estava molt greu a casa. L’havien apallissat en una baralla que hi havia hagut al  carrer. El pare per corregir-los els havia avisat abans i ara no hi podien comptar. No s’hi havia pogut fer res. Les màfies arraconen els petits. El seu germà necessitava ajuda urgent. El seu cos no aguantaria ni un minut més. Els vaig ajudar. Ja som a l’hospital, plens d’impotència i ràbia al cos.

Gustavo da Silva_4t ESO INSTITUT ESPANYOL

Pires és un noi que està una mica descol·locat, però és essencial per a l’equip. Juga tàcticament, tot i que la seva col·locació al camp és molt discreta. L’equip assaja molt les seves jugades i els jugadors sempre escolten les explicacions i comentaris. Aquell cap de setmana l’equip va perdre contra el segon classificat. Evidentment tots es van lamentar i li van donar les culpes. Malgrat tot, l’equip del Pires va proclamar-se campió, tots plegats van arraconar l’entrenador per ficar-lo a la dutxa. Va sortir xop d’alegria. L’èmfasi i l’esforç que va posar tot l’equip a la lliga i la felicitat que sentien va ser d’admirar.

Cristina Leituga_Terminale STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Cinc dies abans d’aquell dia tan esperat quan estàs enamorada, Sant Valentí, vaig trucar al meu xicot demanant-li que vingués a veure’m. Ja feia dos anys que celebràvem aquest dia però el d’aquest any seria diferent. Tenia una sorpresa per a ell. Li vaig donar el seu regal amb antelació, ja que sabia que li feia molta il·lusió i no me’n vaig poder estar. Em va dir que em caldria esperar, que ja rebria el meu. Va arribar el 14 de febrer. Em vaig aixecar amb un somriure d’orella a orella, esperant veure’l i imaginant el moment de la trobada. Tot anava sobre rodes fins que em va dir que no li veia futur a la nostra relació.

Antònio Oliveira_Terminale STG LYCÉE COMTE DE FOIX

A la seva habitació, res. Al saló de casa, tampoc. Al bany, encara menys.   Tothom en aquell poble es demanava el mateix. On era l’Anthony? L’últim cop que se’l va veure va ser a les sis del matí, sortint de casa, sense res a les mans. Ell no estudia i era massa d’hora perquè anés a treballar. De tots era sabut que darrerament la seva vida no era la més desitjada, amb la recent mort del seu pare i amb la malaltia del seu germà. Vam decidir que deixaríem de buscar-lo, que ja tornaria a casa quan hagués oblidat els seus problemes. Que tot passaria. El que ningú s’imaginava es que el trobaríem al garatge. Tot s’havia acabat.

Tània Ibern_2n DEp SASO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Ni tan sols la persona més sàvia del regne pogué donar una explicació coherent a l’actuació d’aquell vell boig, com podia un home caminar damunt l’aigua?
El savi s’apropà al boig i li digué.
-Sóc el teu sobirà i t’ordeno que em diguis com ho has fet!
El boig entre rialles l’agafà del braç i el portà fins al riu i li demanà què era el que veia en aquell riu.
El savi digué:
-Aigua, només hi veig aigua!
El boig el mirà i li respongué:
-Si hi vols veure aigua, hi haurà aigua, si tu vols veure-hi el pont hi haurà el pont.

Antoni Rodríguez_2n DEP SASO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Com pot ser que passem tant temps treballant per assegurar totes les comoditats als nostres fills i els apuntem a activitats extraescolars? Molt sovint únicament reservem el cap de setmana per estar amb ells, però quasi sempre estem tan cansats per la feina que finalment els deixem que juguin sols o mirin la televisió sense assegurar-nos que la programació sigui adequada per ells, si veuen escenes violentes creuran que ha passat de veritat i tindran por. No passa res; els regalem joguines; perquè ens perdonin, per no haver estat prou amb ells. Hem malbaratat el temps que els havíem de dedicar, i ara, què?

Astrid Janer_1r B ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Em sento sol, desorientat… no sé on sóc, però aquesta incertesa em resulta familiar. Trigo uns minuts a adonar-me que porto aquí més temps del que la meva memòria em permet recordar. Miro per la finestra i l’únic que veig és un pati amb unes reixes i uns homes amb la mirada perduda asseguts en un banc. Al lluny, un dringar de gots i plats em recorda la rutina de la meva vida, fins que, a la meva habitació apareix la dona que sempre ve a les sis en punt per fer-me prendre aquelles pastilles i de la qual, a vegades, tampoc recordo el nom.

Andrea Cadena_1r B ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Néixer, respirar, gatejar, menjar, beure, jugar, caminar, parlar, aprendre, estudiar, llegir, memoritzar, expulsar, aprovar, festejar, enamorar-se, petonejar-se, acariciar-se, desenamorar-se, divertir-se, abraçar, sentir, viatjar, descobrir, saltar, emocionar-se, celebrar, cantar, bufar, regalar, observar, criticar, imaginar, ajudar, ensenyar, córrer, patinar, caure, esforçar-se, baixar, pujar, quedar-se, acompanyar, comunicar, creure, somiar, desitjar, voler, complir, realitzar, aguantar, recordar, plorar, somriure i morir. T’acompanyaran tota la vida, però sense elles tu no series qui ets ara, una persona especial.

Steven Salgueiro_1 BPRE LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un dia normal com cada dia, els nens a l’escola, els adults a treballar, però, centrem-nos en els nens. Ells que tenen tota la vida per davant. Primer estudiar i després, seguir una car­rera que farà que es guanyin aquell futur que sempre desitgen. Els nens comencen per anar a la parada d’autobús. Allà es desenvolupa la primera part del dia, esperar per anar a l’escola. La segona part del dia és arribar a l’escola. En aquesta part del dia, els nens retroben els seus companys i parlen. La tercera part és la més important, la que farà que els nostres somnis es facin realitat. Estudiar!

Alex De Oliveira_1 BPRE LYCÉE COMTE DE FOIX

L’any 1945, els nens de l’escola més important de la capital espanyola van reclamar sobre els drets dels nens. Un noi que es deia Mariano va dirigir l’orquestra des d’un senyal de trànsit per reclamar els seus drets. Tots els nens cridaven i cridaven sense parar fins que els professors van arribar i van intentar que els nens es calmessin però no hi havia manera. Els nens reclamaven que els professors els tractessin bé perquè la guerra ja havia acabat però els professors no volien. Dues hores més tard, els nens seguien protestant fins que els professors es van dir que els nens tenien raó i van fer tot el que els nens demanaven.

Paulo Dias_Terminale Pro. LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui, sense anar més lluny, circulo feliç per una taula. Em controlen, sense cap destí, sense pensar en el futur i em sento orgullós. M’han preferit a mi! Sóc de color blanc, radiant, veloç…  Però al cap d’un temps, després de jugar amb mi hores i hores, després de trencar-me i desenganxar-me, pintar-me i apedaçar-me, el meu amo se’n va, sense preocupar-se del meu esdevenir. Resto abandonat i aparcat, trencat i sense rodes ni portes en un racó de l’habitació. Quina vida més trista, la meva.

Marilyn Da Silva_Terminale Pro. LYCÉE COMTE DE FOIX

Sóc el teu amic més fidel, el que t’ajuda a esborrar, a oblidar… el que t’ajuda a girar pàgina. Estic damunt la teva taula, sempre a la teva disposició. Em mires amb cara indecisa fins que de cop i volta m’agafes i fas que deixi el rastre blanc sobre els noms que t’han fet patir, un per un: Ivan, Miguel, Diego, Rubén…, els que passaran a l’oblit. Veig les teves llàgrimes caure, em poso trist. Veig que en passar pàgina et fan mal una altra vegada i així infinitament, fins que per fi arriba un dia en què no hauràs de tornar a utilitzar-me i el nom quedarà escrit per sempre.