e_640

Darlen Barros_Batxillerat ECP FORMACIÓ PROFESSIONAL

Recordo com sempre he intentat donar tot allò que he pogut a qui m’envoltava. Recordo que sempre veia com tot­hom era feliç. I jo?… Recordo milers de discussions amb els meus pares perquè arribava tard ja que em quedava amb els meus amics. També recordo que petita i innocent em sentia quan estava amb ell. Recordo passejades sota la pluja amb la compa­-nyia de la música. Recordo un mar de llàgrimes. Recordo solitud, por i foscor. Recordo decepció seguida d’indiferència. Recordo com maleïa la meva memòria, per no deixar-me caure en l’oblit de tot allò que havia viscut. Però el que més recordo és l’enyorança de no recordar-me’n.

Laura Lladó_1r cCOMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

Poder-lo contemplar les vint-i-quatre hores com si contemplés algun monument d’alta importància, va ser el que em va fer més feliç. La seva mirada, el seu somriure… no hi havia temps per pensar en un altra cosa, estava enamorada i d’això n’estava segura. Passaven minuts, hores, dies i mesos però la passió que sentia per ell anava en augment. No estaria exagerant si us digués que la meva vida ja no va tindre mai més sentit des del moment en què em va dir que marxaria a viure a l’altra punta del món. Ara només em queda un record borrós d’aquella persona que representava el motor de la meva vida. L’estimo i així será per sempre.

Noelia Devreeze_1r COMERÇ LYCÉE COMTE DE FOIX

En aquesta vida tothom té l’oportunitat d’anar a l’escola, de tenir una bona educació, l’oportunitat de tenir el futur a les seves mans, però sempre hi ha una part negativa en tot això: la gent que ens vol separar dels nostres somnis. Aquesta gent és la que no sap què fer amb la seva vida, o la gent que vol que siguem com ells. Però en aquesta vida no tothom som iguals i mai ho serem. Encara que la gent ens obligui a ser com ells, tothom sap que no podem ser-ho. I jo penso així, no escoltar res del que diuen, només em sembla bé escoltar els consells i si ens convenç bé fer-ne cas, si no, no. Si podem ser nosaltres mateixos endavant.

Anaïs Montoto_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Feia poc que havia començat la guerra, però se’ns feia tan llarg… Estàvem separats de les nostres famílies, trobàvem a faltar les nostres dones. Era Nadal, un dia suposadament de pau i no de guerra. A la nit, en cadascuna de les trinxeres es feia una petita celebració. Vàrem escoltar música procedent de la trinxera enemiga. Un dels nostres soldats, encuriosit, va ser vist per un general enemic. Aquest últim el va convidar a prendre una copa. Al cap de poc temps, ja ens trobàvem tots celebrant el Nadal amb els suposats enemics i oblidant les nostres rivalitats.

Jordi Vitullo_3r E LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls, com si m’acabés de despertar. Estic mort o estic viu? No recordo res. Em giro i veig un món desconegut, sense blancs ni negres. Un món diferent, sense amor al capital, sense Déu ni Satanàs, però amb el cel i la  terra. És un món un sense por, on la gent no té por de conèixer la realitat de les coses. Però, és imaginari. He de despertar. Tanco els ulls i els torno a obrir. Estic al meu llit. Sento que aquell món pot ser real, però tots hem d’obrir els ulls per aquell món i tancar-los per al nostre. Comencem per vostè: obri els ulls!

Josep Bartomeu_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Sóc un àtom d’oxigen, i us vull explicar una lliçó que vaig aprendre. Ja fa temps que vaig ajuntar-me amb l’hidrogen i el nitrogen i vam formar l’aire, l’element que dóna vida a tots els organismes. Però un dia, avorrit, vaig decidir anar a explorar el món sol. Vaig descobrir que quan era respirat per un humà provocava mucositats als pulmons, col·lapsava els alvèols, sobrecarregava a poc a poc cada cèl·lula del cos i, si estava molt concentrat, podia matar. Aquell dia vaig entendre que els àtoms, com els humans, tenim unes capacitats gairebé il·limitades amagades dins nostre. Ara el dilema és què fer-ne: podem donar la vida o treure-la…

Ot Prat_2n A CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

És fosc i la llum de la lluna es reflecteix sobre la superfície de l’aigua. Al bell mig del llac reposa una illeta solitària, amb un arbre solitari sobre seu. Tot arrossegant una cama, un home passa corrent amb dificultat per la vora del llac. Sap que les forces l’abandonen: no podrà córrer gaire més. S’atura. S’ajup, agafa un roc de terra i es gira. Davant seu, s’estén la més absoluta foscor. Darrera seu, sent un xipolleig. No té temps per girar-se. Ja és clar i el sol fa estona que ha sortit. Al bell mig del llac, reposa una illeta solitària amb un arbre solitari sobre seu, i els acompanya, descansant a la vora de l’aigua, un cos solitari.

Erika Maldonado_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Dia 28 de desembre del 2009, el dia dels Sants Innocents, volia fer-li una broma a la meva xicota. L’hi vaig fer amb un amic. Vam entrar a casa seva, ella estava sola, anàvem vestits com lladres, amb màscares i guants… Vam començar a regirar coses. Ella, espantada, va sortir corrents morta de por. El meu amic i jo vam sortir rient. Ella cor­ria cap a la carretera i vaig veure un cotxe que venia embalat. En una mil·lèsima de segon em vaig adonar de la poca gràcia que tenia aquella broma. Se’m va parar el cor, vaig córrer cap a ella i no vaig tenir temps de dir-li com l’estimava i que malament que em sentia.

Víctor Artigas_2n MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Estava amb tu i érem amics. Jo no tenia gaire clars els meus sentiments. Tu i jo asseguts en un banc de fusta, incòmodes, però alhora contents, a gust. Ja no érem un sinó que érem tu, d’una banda; i jo, de l’altra. Jo sabia el que havia perdut, en canvi, tu… Et mirava els llavis i tu em tornaves la mirada, però, als ulls. Quan no estava amb tu, em sentia sol, però pensava en el teu somriure i em feia fort. Tenia ganes de tot: m’hagués pogut menjar el món, si hagués volgut. Pensava en tu i veia el nostre futur. Ara ja t’ho he dit, i afegeixo: et necessito, prou de ser amics, vull que siguem un; repetim-la, repetim la nostra història.

Marc Melguizo_2n MICRO FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quin pare és aquell que no dóna consells al seu fill, quin és el pare que no crítica les nostres accions? Tots heu estat fills i sabeu com ha estat el vostre pare, per què no apreneu dels vostres errors i pareu de criticar els nostres, d’errors, i deixeu de comparar-nos amb altres fills dels vostres amics. Nosaltres no som la vostra oportunitat de viure els fracassos de la vostra adolescència, nosaltres no tenim per què fer coses que a vosaltres us agradaven, perquè penseu que, si us van agradar, ens han d’agradar a nosaltres. Som com som i ens agradaria que veiéssiu el fill que teniu i no el fill que penseu que hauríeu de tenir.

David Funoy_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Un dia va arribar un nen nou a la classe de 4ème del Lycée Comte de Foix. Es deia Eric i el 6 de juny feia 13 anys. Tothom es reia d’ell perquè portava   fer­ros. Però el Joan no reia i el defensava fermament. Es van fer molt amics, però un dia el Joan va marxar de l’escola i els nens van continuar burlant-se de l’Eric. Aquells van ser els dies més horribles de la seva vida. Un dia l’Eric va acabar fart i a l’hora del pati, quan el primer nen es va burlar d’ell, li va contestar que ja havia acabat el tractament amb els ferros. L’hi van treure i totes les nenes li van començar a anar al darrere. Així l’Eric va ser “feliç de la vida”.

Ali Bentahar_2n CAP LYCÉE COMTE DE FOIX

Al començar dubtava que pogués resistir fins al final. Hi va haver un temps d’ira, dolor, tristesa i patiment, temps en què et preguntes: “per què?” Però un dia hi va haver una espurna de llum i després una altra. Els núvols van començar a desaparèixer i vaig poder veure més enllà d’ells. Les estones de felicitat, de sentir-me segur, van anar sumant més que les pors i la melancolia. Es van teixir noves amistats. La desolació i la manca de confiança en mi i en el que valc es van anar convertint en fermesa, en resolució. Era com passar de les tenebres a la llum amb una nova sensació de poder.

Domènec Montané_2n A-B LYCÉE COMTE DE FOIX

Avui és vint-i- tres de setembre, des d’ahir que sóc de vacances. M’estic despertant, miro el rellotge: 10 hores i 13 minuts. No tinc gens ni mica de ganes de treballar, un aire de llibertat s’ha apoderat de la meva habitació. Ahir, a classe de català, la professora va pronunciar al cap de cinc minuts d’haver entrat a l’aula, que treballaríem amb els ordinadors: havíem de fer un microrelat. Tots vam pensar en anar directament a internet, però la professora, que ja ens coneix, ens va avisar que si no l’acabàvem hauríem de fer-lo durant les vacances. Els professors d’avui en dia sempre fiquen cada vegada més deures per les vacances.