e_640

Joana Besolí_3r ESO B COL·LEGI JANER

La Marta estava trista, creia que ja res tenia sentit. Ja no tenia cap motiu per poder somriure, així que se’n va anar a caminar pel bosc. Es va anar fent fosc i no trobava el camí de tornada. Al cap de poc, va veure una llum, es va pensar que hi havia algú. La va seguir. Després va anar tot molt ràpid. Va sentir com l’aire fred li congelava la cara, i ja no notava el  ter­ra sota els seus peus. Després va sentir l’ambulància i els seus pares i familiars plorant. Es va acostar i va veure el seu cos sense vida a terra, amb un trau al cap i sagnant. Els metges van dir que ja era massa tard per salvar-la. Què li havia passat aquella nit?

Andre Gonzalez_3r ESO B COL·LEGI JANER

Era un dia assolellat, un llebeig suau em fregà el cos mentre m’ajupia enmig del desert, perduda, desesperada, al pensar que era impossible trobar alguna cosa entre aquelles immenses muntanyes de sorra que m’envoltaven. De sobte, una sentor deliciosa em penetrà pel nas, emocionada, amb cara de felicitat em vaig girar, vaig veure un cúmul d’objectes i menjar apilat a la tercera muntanya, més enllà d’on era jo, no sabia què fer. Després d’una nit de lluna plena vaig decidir anar-hi, vaig començar a caminar o millor dit a córrer, em quedava tan sols dos metres aproximadament per tocar aquell munt de delícies, quan vaig obrir els ulls.

Laura Pinson_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

És el moment, l’exposició comença. Estic nerviosa com un flam. Miro les cares dels meus companys, la majoria fan cara de fàstic. A l’última fila puc veure com els quatre creguts estan rient, no sé si de mi o d’una altra cosa. De cop un d’ells em mira, em senyala i es posa a riure. Ignoro les seves rialles i continuo explicant la meva exposició. Canvio de diapositiva. Es bloqueja l’ordinador, i sembla que no es vagi a acabar mai la meva exposició. Intento acabar al més ràpid possible i demano si hi ha dubtes. Quan estic a punt de marxar, un dels que reien aixeca la mà i diu: Jo tinc una pregunta, més o menys, quina hora és?

Alèxia Zamora_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà està. La cosa més bonica que podria haver vist mai. M’hi dirigeixo i passo per davant sense dir-li res, com si no existís, només el miro de reüll. Ja ha passat un dia. Surto de l’escola i aquest cop vaig acompanyada d’una amiga, li indico on és, el veu i es posa a riure. Però jo segueixo impassible. Respiro profundament, tanco els ulls i me n’hi vaig. Tot­hom em mira, però jo segueixo caminant amb un únic objectiu, tenir-lo a les meves mans, que sigui meu per sempre. I de cop hi sóc, just davant. Allargo la mà i l’agafo, una sensació estranya em recorre tot el cos. Veig la caixa i me’n vaig a pagar el mocador que tant m’agrada.

Andrea Méndez_4t A secundària e. andorrana santa coloma

Poca gent ho sap però quan algú com jo sent aquell fred gèlid, sap que és el seu moment. Al principi tens por, és normal, saltaràs al buit i cauràs. T’has passat el dies d’un lloc a l’altre, no has tingut temps d’arreglar-te, estàs cansat però no t’importa. És el teu moment i el gaudiràs. Saltes al buit i caus, comences a veure les coses d’una altra manera. No tot és tan gran com pensaves. Ni tan bo. Però és bonic, especial. Poca gent s’adonarà que estàs caient i et veus invisible, però quan alguna persona se n’adona i la sents cridar: “Mira, mare, neva!”, et fa sentir especial, que ets el record de Nadal perfecte.
Signat: un floc de neu.

Tatiana Martín – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Recordes com ens vam conèixer?
Segurament no te’n recordis però jo ho tinc molt clar.
Aquell dia tot eren mals: vaig perdre el bus, els pares em van renyar, les classes van ser avor­rides i estressants…
Però topar amb tu als passadissos de l’escola em va fer somriure.

Sara Tapia – 2n ARTÍSTIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Les onades balancejaven el petit vaixell de fusta tot murmurant un poema d’amor.
Ella, asseguda a la proa, es deixava portar pel vent i tancava els ulls per sentir-lo millor.
La lluna, com un director d’orquestra, dirigia la brillantor dels estels i les ombres del capvespre. Ella, emocionada, deixà caure una llàgrima que, a cop de lluna, semblava un diamant perdent-se en les profunditats.

Patricia Marin Nieto_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El verb sortir: sortir és llibertat, no preocupar-se dels problemes, fer el que es vol sense tenir algú al costat dient-te el que has de fer o el que no: sortir amb els amics, explicar anècdotes, estar amb la teva gent, sentir-se molt a gust, no fixar-se en el que diran els altres. Així doncs, viu el present, no pensis en el passat ni en el futur ja que el que hagi de passar passarà. Per tant, passa més temps fora, surt i aprofita el temps. Fora sempre tens alguna cosa a fer. A casa ho tens tot fet, l’únic que pots fer és mirar la televisió, estar a l’ordinador o dormir. Resumint, perdre el temps, doncs surt i gaudeix el moment.

Aicha Faouzi Bentahar_2 BPRC LYCÉE COMTE DE FOIX

El treball és imprescindible per poder viure, fins i tot necessari per al benestar físic i mental de la persona. Hi ha milers d’opinions sobre el treball, però és una necessitat i malauradament és una rutina molt pesada. Avui dia la crisi que sofrim no ajuda gaire a l’obrer que es lleva sempre ben d’hora per anar a treballar i torna tard a casa seva. Tot això, per aixecar la seva família i malviure en aquesta època tan dolenta que passem. Un treball normal, molt mal remunerat i fins i tot on la gent és sotmesa a coses inaguantables però cal aprofitar-lo. Per tant, cal estudiar, nois! Busqueu un bon lloc en aquesta vida tan complicada!

Manel Quintana_Tle BPR Elec. LYCÉE COMTE DE FOIX

Obro els ulls, però no veig res. Tot al meu voltant és fosc, desconegut… I  penso… on sóc? Com he arribat fins aquí? Per què em trobo en aquesta situació tan estranya? Faig memòria però no recordo res. Començo a espantar-me. Tinc por. Què hi faig aquí? Per què jo? De sobte, una sèrie de sorolls i records em bombardegen el cervell. Tot va molt ràpid, sento com si el meu cervell estigués a punt d’explotar. I per fi, descobreixo on sóc i com he arribat fins aquí. I un pensament. Un pensament per a la meva mare. Hauria d’haver-li fet més cas quan em deia insistentment que no creués la carretera amb el semàfor de color vermell.

Van Pereira_TERMINALE BPR ELEC. LYCÉE COMTE DE FOIX

Era un matí d’hivern i vaig sortir de casa molt aviat. El sol encara no es feia visible. Vaig agafar el cotxe com de costum per anar a passejar. Anava sol. La carretera estava seca i no anava gaire ràpid. Poc després vaig començar a augmentar la velocitat. Em vaig trobar una carretera llarguíssima i sense revolts davant meu. Hi havia gel, però quan em vaig adonar vaig perdre el control del cotxe. Se me n’anava, no podia amb ell. Mentre intentava controlar-lo, vaig fer quatre voltes de campana i vaig sentir com xocava amb un obstacle. El cotxe es va parar i quan vaig sortir vaig pensar que després de tot havia tingut sort.

Hugo Cruz_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Anar de festa pot ser: anar al bar o a la discoteca, tranquil, a prop de casa per passar una estona agradable… també pot ser anar a un lloc com la discomòbil o a una discoteca més coneguda, on els objectius són diferents. Anar de festa és imprescindible per a qualsevol persona. Ens fa oblidar la feina o els exàmens de la setmana. Ara per gaudir de veritat la festa s’ha de controlar: cadascú s’ha d’esforçar a fons durant la setmana de feina, perquè el dia de festa sigui realment un èxit i tornar a pencar la setmana amb energia. Hem de compaginar festa i deure. Sortiu de festa, disfruteu de la vida. Carpe diem.

Ricardo Quintino_1r ES LYCÉE COMTE DE FOIX

Eren les sis del matí i els primers rajos de sol s’ajuntaven amb l’aire fresc i feien d’aquell moment una alba preciosa. Però aquest espectacle només era contemplat per dos tipus de persones. Els borratxos, l’únic objectiu dels quals era arribar a casa sense caure moltes vegades. I els vagabunds que encara que ells no estaven borratxos la seva miserable vida els impedia apreciar la bellesa d’aquell moment. Perquè érem, som i serem uns ignorants de la nostre propi món, ja que mai apreciarem la importància del quotidià, la bellesa de tot el que ens envolta. Aquests petits detalls fan de la vida una cosa única i irrepetible.

Vicente Alcolea_1r BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

La lluna il·luminava el camp. L’olor de sang em feia sentir arcades, i unes quantes plomes negres volaven al meu voltant. Estava paralitzat, no sabia què fer. De cop un esgarip aconseguí fer-me reaccionar, vaig sortir corrent sense mirar enrere. No parava de córrer i de sobte un noi amb la pell pàl·lida, ulls violetes i cabell negre com l’obsidiana, es posà davant meu i li aparegueren ales negres a l’esquena. Tot s’apagà. No sabia on era, ni tan sols sabia qui era jo. Tot era fosc i, tot i caminar, no arribava enlloc. Després d’estar uns dies aquí tancat m’adono que no en podré sortir, i que aquí és on m’espera la mort.