Andrea Dias Alves_1r BATX_INSTITUT ESPANYOL
Tothom deia que la Marta i jo fèiem una parella molt bonica. Em vaig enamorar d’ella a primera vista: els seus ulls, el seu somriure… Vaig tornar-me boig per ella. Era la noia dels meus somnis. Però, tot va canviar a partir del dia que vam tenir l’accident en què ella es va quedar paralítica. Des d’aquell moment, mai em va tornar a parlar ni a mirar, com si jo fos invisible. Un diumenge, vam anar al cementiri per visitar el seu avi. La Marta va posar les flors sobre la tomba i, plorant, va dir: ‘T’estimaré sempre’. Tot semblava molt estrany i de sobte, em vaig adonar que a la tomba no hi havia la foto del seu avi, sinó la meva.