ALEJANDRO BEJARANO_ 3ème H Lycée Comte de Foix
Un d’aquells pocs dies que feia el trajecte de tornada de l’escola a peu, em vaig adonar que algú em seguia. Sentia una presència darrere meu que avançava al meu ritme. Ja estava gairebé arribant a casa, però, com que no volia que aquell desconegut sabés on vivia, vaig passar de llarg el portal. Va ser precisament llavors quan vaig notar que se m’acostava més. De l’ensurt, vaig començar a córrer intentant fugir-ne, però ell també va accelerar. Estava nerviosíssim. Vaig girar-me i la seva cara em va semblar familiar. I tant que ho era! Era el meu pare. “Per què corres, nen? On vas?”, em va demanar. Em vaig sentir tan alleujat que fos ell.