Berta Bigordà_3ème D_LYCÉE COMTE DE FOIX
Ell estava estirat. Jo me’l mirava asseguda des d’una pedra. Vaig veure que em feia signes. M’hi vaig apropar, en aquells moments era la persona més feliç, més nerviosa o més enamorada del planeta. Sincerament desconec quin era el millor sentiment per definir-me, però em vaig estirar igualment al seu costat, sobre la llosa freda del teulat de la borda on ens havíem vist per primer cop. Jo no tenia fred perquè a la seva vora tot era perfecte. Ens miràvem l’un a l’altre, sense dir res. De sobte vam aixecar la mirada cap al cel, i estic segura que la màgia dels estels ens dibuixava un cor, el cor més brillant que havia vist mai.