Dia: 16 de gener de 2012

Laura Pinson_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

És el moment, l’exposició comença. Estic nerviosa com un flam. Miro les cares dels meus companys, la majoria fan cara de fàstic. A l’última fila puc veure com els quatre creguts estan rient, no sé si de mi o d’una altra cosa. De cop un d’ells em mira, em senyala i es posa a riure. Ignoro les seves rialles i continuo explicant la meva exposició. Canvio de diapositiva. Es bloqueja l’ordinador, i sembla que no es vagi a acabar mai la meva exposició. Intento acabar al més ràpid possible i demano si hi ha dubtes. Quan estic a punt de marxar, un dels que reien aixeca la mà i diu: Jo tinc una pregunta, més o menys, quina hora és?

Alèxia Zamora_2n D LYCÉE COMTE DE FOIX

Allà està. La cosa més bonica que podria haver vist mai. M’hi dirigeixo i passo per davant sense dir-li res, com si no existís, només el miro de reüll. Ja ha passat un dia. Surto de l’escola i aquest cop vaig acompanyada d’una amiga, li indico on és, el veu i es posa a riure. Però jo segueixo impassible. Respiro profundament, tanco els ulls i me n’hi vaig. Tot­hom em mira, però jo segueixo caminant amb un únic objectiu, tenir-lo a les meves mans, que sigui meu per sempre. I de cop hi sóc, just davant. Allargo la mà i l’agafo, una sensació estranya em recorre tot el cos. Veig la caixa i me’n vaig a pagar el mocador que tant m’agrada.