Dia: 26 de febrer de 2012

Tomas Standeven_3r E SECUND. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Obro els ulls. Foscor. Intento aixecar-me però em faig mal al cap amb alguna cosa dura. Exploro el meu voltant amb les mans. Unes parets es troben a alguns centímetres dels meus braços. Respiro. Sembla que estigui en una petita habitació feta de fusta, però no entenc per què l’espai és tan limitat.  De sobte, em quedo sense aire, sense poder respirar. Intento cridar però no obtinc resposta. M’adono que no em queda massa temps per viure, per tant l’última cosa que sento són les esgarrapades de les meves pròpies ungles sobre una tapa que està damunt meu. M’ofego, em moro. Un altre cop.

Carla Zabala_3r E SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Era un matí d’hivern que nevava molt. La Marta i en Pep van decidir anar a fer un ninot de neu al parc. Mentre el feien s’ho passaven d’allò més bé. Quan només els quedava posar l’últim complement, van sentir una veu. Els nens es van girar i en no veure a ningú, es van adonar que la veu era molt propera. Es van agafar les mans i acostant-se al ninot de neu, li van demanar si era ell qui els havia saludat. Ell els va contestar que sí i els va agrair d’haver-lo fet, ja que així podria tenir una vida i relacionar-se amb la gent mentre fes fred. D’aquesta manera va començar una intensa i curta amistat.