Dia: 27 de febrer de 2012

M. Elena González_1r B BATX. INSTITUT ESPANYOL

S’han acabat les passejades amb les mans entrellaçades. S’ha acabat sentir-te darrere meu, abraçant-me, mentre vèiem Andorra des de l’institut. S’ha acabat tenir-te sota la meva finestra perquè no puc sortir, i encara que amb pijama, em somriguis i em diguis que estic preciosa. S’han acabat les trucades als matins amb: “Bon dia princesa!, a quina hora quedem?” I s’ha acabat pujar al nostre mirador de la muntanya que té vistes precioses i que m’abracis fort i em diguis que m’estimes. Ara començaran les trucades, Internet, l’espera. L’espera del retorn d’aquell autobús que no vols que se’n vagi mai.

Clara Hernández_1r B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL

El cor em bategava fort. Tenia por perquè no havia arribat a casa i potser ell sí que ho havia fet. Ja era tard. Potser desconfiava de mi. Les claus van caure a terra. Per fi vaig poder obrir la porta. Vaig entrar a casa. Va dir les paraules que sempre deia: “On has estat? M’estàs posant les banyes?” Em va donar un cop a la galta. Vaig caure al terra i mentre em colpejava, els meus ulls s’omplien de llàgrimes. Per últim, solament foscor. Vaig despertar-me i era al llit. Ell al meu costat, trist. Em mirà i va dir: “Ho sento, ho sento!” I jo, com sempre, no sé per què, li dic: “No passa res, amor meu. Demà tornarem a ser feliços. No?”