Clara Hernández_1r B BATXILLERAT INSTITUT ESPANYOL
El cor em bategava fort. Tenia por perquè no havia arribat a casa i potser ell sí que ho havia fet. Ja era tard. Potser desconfiava de mi. Les claus van caure a terra. Per fi vaig poder obrir la porta. Vaig entrar a casa. Va dir les paraules que sempre deia: “On has estat? M’estàs posant les banyes?” Em va donar un cop a la galta. Vaig caure al terra i mentre em colpejava, els meus ulls s’omplien de llàgrimes. Per últim, solament foscor. Vaig despertar-me i era al llit. Ell al meu costat, trist. Em mirà i va dir: “Ho sento, ho sento!” I jo, com sempre, no sé per què, li dic: “No passa res, amor meu. Demà tornarem a ser feliços. No?”