Mes: abril de 2012

Maleït paper

per

Stephanie FERNANDES_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Al pati em vaig trobar un paper al terra. Un cop a classe, la professora me’l va agafar, se’l va llegir i em va fer fora. Al passadís, el director em va fer obrir la mà i el va llegir, va trucar als meus pares i em van expulsar. A casa, els pares el van llegir i em van castigar a l’habitació. De sobte em vaig trobar al cel i Déu em demanà: “Noi, què hi fas tu aquí?” Jo li vaig explicar tota la història. Quan Déu va llegir el paper em va enviar a l’infern. Un cop allà, van llegir el paper. Al final vaig demanar al dimoni si me’l podia llegir i em va respondre: “Ho sento, noi, però l’he cremat…”

L’agost, Cambrils

per

Mar Martínez_3r B LYCÉE COMTE DE FOIX

Uf, estic plena. He menjat massa. Quina terrassa més maca que tens! Que si vull postres? No, gràcies, si m’ho menjo vomito. La meva mare, amb la mirada assassina, m’ha obligat a menjar el pastís de crema amb nata i unes quantes trufes! Si amb el primer plat d’escudella ja estava plena! El gos que no para de mirar-me, però si té les dents al revés! Com m’agradaria llençar-lo per la terrassa. Em sembla que sortiré a fora! Ningú no m’escolta. Ui! Si no hi ha portes! PUM! A ter­ra! Que si estic bé? Però si estic a ter­ra! Caram les portes són de vidre! Doncs que nets que estan, tu…

Memòries…

per

Clàudia París_3r C secundària ESCOLA ANDORRA ORDINO

Recordo que em miraves amb aquells ulls blaus i brillants, aquells ulls que tan sols em veien a mi. Aquella mirada, la teva mirada tendra i segura, aquella mirada que tan sols mirant-la m’ho feia saber tot de tu. El teu petit nas, aquell nas que ho olorava tot, olorava quan alguna cosa dins meu no anava bé, estiguéssim molt lluny o l’un al costat de l’altre. Aquelles hores i hores parlant amb tu per telèfon. Aquelles llàgrimes al teu costat que feies que es convertissin en somriures. I aquella boca fina i petita, que era la culpable de tots els meus moments feliços al teu costat… Et trobo tant a faltar…

Atracador

per

Carles Ventura_3r C secundària ESCOLA ANDORRA ORDINO

Me’n recordo, d’aquell dia que estava a la parada de Sants a Barcelona. Quan vaig veure un senyor robant
una noia. Quan de cop vaig veure el guarda de seguretat que anava cap a l’home. El lladre, de cop, va treure un punyal i va apunyalar el guarda de seguretat. L’home va agafar una noia i la seva filla i se les va emportar a un lavabo de la parada. Un senyor va trucar a la policia i un altre a l’ambulància. Jo vaig anar cap a l’home ferit i li vaig posar un mocador al coll perquè la ferida parés de sagnar. Quan de cop…

Transport públic?

per

Joshua Bagur_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Una tarda d’hivern que feia fred i plovia molt, els meus amics i jo vam decidir quedar i donar un tomb per la ciutat. Jo vivia una mica lluny, així que no tenia altre remei que agafar l’autocar per arribar on els meus amic m’estaven esperant. Vàrem voltar pels carrers més coneguts i gairebé no hi havia ambient, la gent devia estar a casa seva resguardant-se de la pluja. Quan ja va ser hora d’anar a casa els meus amic em van acompanyar a la parada d’autocar, va tardar una mica. Al final va arribar, encara no havia parat de ploure i la carretera estava una mica glaçada. Em vaig adormir i mai més em vaig poder tornar a despertar.

Plena tardor

per

Silvia Gancedo_4t A secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Inspiro profundament i obro els ulls. Només veig fulles, de tots els colors, que llisquen pels arbres i després de seguir un llarg recorregut ballant amb el vent, arriben al terra i envaeixen el carrer. És com si tot seguís el ritme dels nostres cors que avui bateguen com mai. El riu, al nostre cantó, canta una simfonia que li dóna al moment un to màgic. L’agafo de la mà i m’abraça. El trobava a faltar, i molt. Em sento lliure, estúpidament feliç. Vull parar el temps, congelar el moment i tancar-lo en una ampolla. Sé que desapareixerà… Parpellejo. És fosc i encenc la llumeta de la tauleta de nit. No hi és, ha desaparegut, ho sabia.

Dia onomatopeic

per

Manel Torrentallé_1r eco. B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
Riiing, riiing! És hora d’aixecar-se. Shhhhhhh! La dutxa. Poing! Les torrades. Ffff! La llet calenta. Pum! La porta al tancar-se. Surto. Xop xop xop! Genial, està plovent i no he agafat paraigües. Rum rum! Mec mec! Els cotxes i les motos. Bla bla bla bla! La gent parlant. Xif xof! Les meves passes. Per fi arribo a l’escola. No hi ha ningú, potser he arribat tard. Miro el rellotge, però marca que encara estic a temps. Ding dong! Truco al timbre i ningú contesta. Grrrr ! Avui és dissabte!

Addicció

per

Ingrid Rossell_1r econòmic B ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Oh! Pols blanca que em fas delirar… Em provoques les més agradables sensacions. Tu poses un punt d’emoció al meu dia a dia, i consumir-te arriba a ser una addicció que em provoca una eufòria insuperable. Diuen que el teu consum en excés és negatiu tot i que no aconsegueixo aturar la teva ingesta. Se’m dilaten les pupil·les i la sinapsi s’incrementa dins del meu cervell, on s’activen les àrees del plaer i del deliri. Per molt dolent que siguis mai et penso deixar, ja que si no et tinc em deprimeixo i recaic en la meva addicció. Com et necessito… Oh estimat sucre!

Tot arriba

per

Maiana Babot_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Dies, hores, minuts, preparant-se. Som pacients, esperem i finalment arriba el dia. Ja estava tot llest, era fosc, arribava el moment. Sona el telèfon: d’aquí a quinze minuts al carrer. La finestra m’espera. Pot haver-hi un possible perill, però me’n sortiré. Em paro, escolto, observo, cap imprevist i els nervis no falten. Surto. Arribo al carrer. Tot bé. La veig, m’està esperant, ens mirem, somriem. Tot està sortint bé. Ens espera un curt trajecte i llarg a la vegada. Ens vénen a buscar, pugem al cotxe i marxem en un ambient immillorable, sona bona música. Arribem a destinació. Ens trobem amb tots… La bona festa ens espera.

Un altre dia

per

Sandra Massuet_Tle STG LYCÉE COMTE DE FOIX

Sona el despertador. Són les set del matí de dilluns. M’aixeco del llit, em sento estrany. Potser estic malalt. Em preparo. Vaig a la cuina a esmorzar. Veig la meva mare. La saludo però no em fa cas, està bastant trista. Amb el pare discuteixen bastant. Agafo alguna cosa per menjar i me’n vaig cap a l’escola. Quan arribo, vaig cap als meus companys. Els saludo però ells tampoc em parlen. Potser estan enfadats a mi? Sona la campana i anem tots cap a classe. M’assec al meu lloc. El professor comença a passar llista. Quan arriba al meu nom, no el diu i molts dels meus companys comencen a plorar. He mort?

Crisi

per

Núria Colell _1r C BATX. INSTITUT ESPANYOL

Es pot saber què queda de l’ètica i de la moral? Es pot saber què és el que està passant? És trist veure com es va escolant el temps i comprovar que el món continua empitjorant. El problema som nosaltres, que només sabem demanar i rebre i no sabem donar res a canvi. És tot més fàcil quan donem les culpes als altres, m’equivoco? Ens queixem de tots i de tot, però no de nosaltres mateixos. Si has posat a rentar uns pantalons i no t’has recordat de treure l’ipod, a qui culpes pel fet que l’aparell ja no funcioni? “Mama, que no mires dintre de les butxaques?” La crisi és una paraula que defineix com d’egoistes ens hem tornat.

Vent i borrufa

per

Cristina Moráguez_1r C BATX. INSTITUT ESPANYOL

Sóc dalt d’una muntanya ben alta. Aquí el vent bufa tan ràpid que sembla que hagi d’arrencar tots els avets de soca-rel. Amb una càmera contemplo una vista magnífica de les muntanyes, em sento com si estigués sobrevolant la panoràmica com un trencalòs. El sol il·lumina totes les muntanyes, però no és un sol que escalfi pas, el paisatge és càlid però el vent és gèlid. Captar la preciosa imatge de les muntanyes nevades i com els núvols van tapant la parròquia d’Ordino és tan meravellós que el món s’esvaeix i només resta la presència de la neu que cau suaument damunt del meu cabell. Només em vull perdre, vull volar lluny de tot.

Segona oportunitat

per

Rut Escoda_1r Artístic B E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Els arbres s’interposaven en el meu camí, cada cop em costava més avançar. Quan ja havia perdut l’esperança d’aconseguir-ho, vaig veure una llum entre els arbres, la llum de l’esperança. Amb un últim esforç, per fi vaig arribar al final d’aquell passadís de foscor i l’herba, que abans dificultava el meu pas, va donar lloc a una sorra blanca i fina formada per les llàgrimes d’amors perduts, per les llàgrimes de gent a qui no   se’ls havia donat una segona oportunitat. A l’horitzó, el gegant sol que donava vida a la gent d’aquest país de flors, tenyia el cel daurat.

Alguna cosa més

per

Júlia Viladomat_1r Artístic B E. ANDORRANA DE BATXILLERAT

Estirada aquí, al meu llit, me’l miro amb atenció i amor. Un amor incondicional pur i sincer. Descobreixo uns nous llavis que creia conèixer, tan salvatges i intensos i que ara mateix es veuen tan fràgils i dolços. La pell és més suau del que recordava, potser és per aquesta llum daurada que es cola per la finestra, no ho sé però sembla un altre noi. De sobte, obre els ulls i amb la mateixa tendresa d’abans i amb un somriure em diu: “no et tornaré a deixar escapar, ens estimem, què més cal?” Jo somric, sempre em fa somriure. Sona el despertador, odiosament estrident, obro els ulls i ja no hi és, ha marxat. Suposo que sí que cal alguna cosa més.

Blau i sorra

per

Laia Bardají_4t A ESO COL·LEGI SANT ERMENGOL

M’estiro, la sorra se’m clava a l’esquena deixant-hi profundes marques, no em molesta estic relaxada. El meu cap només està pendent del so de l’aigua provocat en xocar amb les roques o amb ella mateixa. Aixeco una mica el cap per contemplar l’escena: l’aigua s’aixeca 1m amunt, amb força descendeix tot xocant amb la cua de l’altra onada. De l’aigua surt escuma, és estrany però és física. Una d’elles em frega els peus, un calfred em recorre el cos, em sento bé. Em desvesteixo, m’apropo a elles, m’atrauen. Les frego amb les mans, elles em mullen la resta del cos. Em relaxo i em deixo endur. M’agrada aquesta sensació.

L’àlbum

per

Marina Fernández_4t A ESO COL·LEGI Sant Ermengol

L’agafo i l’aparto de la taula. Ja no em dol com abans, ara cada cop que l’agafo puc respirar. Abans no podia. Apago els llums mentre recordo aquell dolor, torno a despertar-lo sense voler. Dormo, sense malsons, però al despertar-me trobo el coixí humit, ple de llàgrimes. M’ha tornat a passar. Prenc un cafè, fort. Surto de casa, és encara de nit. Faig una volta per la ciutat freda. L’eco del meu dolor es troba en la inhumanitat de la gent, la seva arrogància, la seva passivitat… Torno a casa. M’enfronto cara a cara amb el monstre. Obro el llibre, i ploro altre cop. De l’àlbum cau una foto esgrogueïda…

En quin punt acaba

per

Judith Fusté_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

En la vida podem trobar tot tipus de persones. Cadascú opina si una persona és bona o dolenta, si li cau bé o no. Entre el bo i el dolent, hi ha un tipus de límit que separa aquests dos conceptes. Aquest límit no es pot especificar, diguéssim que no hi ha una mesura exacta. Però ningú sap aquesta mesura ni tampoc ho podem saber, ja que les persones tenim valors i percepcions diferents. Algunes vegades estan de bon humor i poden semblar bones, i altres que descrivim com a dolentes, persones que diuen coses incertes sobre els altres, és a dir, persones falses o inestables. Són trets generals, pregunta’t on creus que està el límit…

Rematada exemplar

per

Mayra Ribera_4t SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Avui m’he recordat de la caiguda d’una vella amiga. Una caiguda que al recordar-la em causa dolor al cap, però que a la vegada em treu una gran riallada de felicitat de dins de l’ànima. Ella és molt llesta, però en algunes coses molt maldestra i més jugant a bàdminton. La seva motivació és tanta que un dia jugant amb ella, va i cau a l’intentar fer una rematada, la millor de totes. Una rematada que més tard seria admirada per totes les persones del nostre voltant, ja que a llarga vista, aquella rematada donava la sensació que decapitaria qualsevol persona que interrompés el seu trajecte i més si aquella persona era jo.

Mira que n’ets

per

Marc Adran_1r B CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

A mi això d’escriure i d’imaginar-me coses no m’agrada.
Això de parlar de mi o dels meus sentiments o inventar historietes per agradar o impresionar en un concurs…
Segur que el que llegeixi això dirà “mira aquest, el típic tema, però que es creu…”
I segurament tu també ho estiguis pensant sense saber on anirà a parar tot plegat.
I allí rau la gràcia, no hi ha bona història sense un final sobtat.

Camí a la felicitat

per

Winona Oliveros_1r B CIENTÍFIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Les teves mans m’acaricien els cabells i les galtes, i jo no sé on sóc.
Pensava que érem amics però veig que els sentiments són més profunds i no em vull enganyar.
Em dónes un petó i tot comença a canviar.
Ja res és com abans.
Ja hi ha una raó per somriure cada dia. Començo a viure un somni al teu costat.