Mes: abril de 2012

Somni

per

Ivan García_4t SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

Obro els ulls i camino per l’habitació. Al meu voltant les coses són molt grans, com si m’hagués encongit. Em miro al mirall i veig un gat negre: sóc jo. Miro enrere i puc veure una persona estirada al meu llit; m’enfilo i camino fins a poder veure-li la cara: em veig estirat amb els cabells despentinats, sense samarreta i espaterrat com si estigués vivint en un malson. En efecte, quan he obert els ulls estava estirat al llit, espaterrat i sense samarreta. El meu gat rondava per l’habitació, miolant i pujant als armaris de l’habitació com ha fet sempre. Em miro les mans i em toco el cap. Tot ha estat un somni.

La realitat

per

Tamara Dacal_4t SECUNDÀRIA E. ANDORRANA SANTA COLOMA

M’aixeco un matí. La manera de fer les coses només llevar-se ja és mecànica. Tot té el seu temps exacte. Es torna a encendre el televisor de sempre i les notícies apareixen a la pantalla. Guer­res, noves víctimes, eleccions, gent que passa gana, contaminació, efecte hivernacle, crisi… Ho sabem, sabem que cada dia hi és. Vivim ignorant el que ja sabem. Pensem que si fas veure que no ho saps, desapareix o que ja   s’arreglarà, però continua. Sembla que ens conformem amb el que simplement ens diuen, sense pensar si de veritat és així o si amaguen alguna cosa. Però no és que no vulguem saber-ne més, sinó que no ens deixen.

La nena

per

Andrea Freitas_1r STGC LYCÉE COMTE DE FOIX

Una nena estirada al terra plorant. Passava la gent i se la quedaven mirant. Ningú s’atrevia a demanar-li què li passava. Ella alçava el cap, mirava la gent amb uns ulls tristos però ningú se li atansava. La gent continuava passant davant d’ella, la miraven però res, ningú s’hi apropava. ,Ella desesperada, plorava encara més, fins i tot cridava, volia atreure l’atenció dels altres. Però la gent com si res. De sobte, la nena alça el cap i veu una dona que la mira atentament, l’agafa fortament de la cama, no la deixa anar, continuava plorant, tremola… i li diu: mare, per fi m’has trobat!

L’amistat

per

Coral Alvárez_1r STGC LYCÉE COMTE DE FOIX

L’amistat és una de les relacions humanes més belles d’aquest món. És un tresor que hem de trobar i conservar perquè duplica les alegries i divideix les angoixes per la meitat. Passem la majoria de la nostra vida al costat dels amics, els solem considerar com la nostra família. No els hem de decebre, ni podem deixar-los de banda en moments difícils. Els donem la mà per treure’ls del fang de la vida. El nostre gest podrà ser tan significatiu per a ells, que per primera vegada entendran el que és un amic sense que calguin paraules. L’amistat fa que estar en el món valgui la pena.

El pescador

per

Daniel Vinardell_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL

Hi havia una vegada un jove pescador anomenat Quim. En la seva terra, la pesca era una tradició molt important i circulava la creença que en el Llac d’or, hi habitava una criatura increïble; un ésser anomenat Trick. Un dia el jove pescador va voler trobar la criatura, per demostrar al poble la seva vàlua i s’endinsà en el Llac d’or. Passaven hores i hores, i Trick no apareixia. El jove ja cansat va decidir de marxar, però en mirar al seu voltant, tot era aigua. En Quim volia buscar una sortida a aquella situació, però finalment va decidir posar-se a dormir, i esperar que al matí algú el trobés, però ja mai va poder despertar.

Un Barça-Madrid

per

Adel Durán_1r DEP AEL FORMACIÓ PROFESSIONAL

Els dos equips salten a la gespa. El rectangle de joc està en perfectes condicions i lleugerament regat perquè llisqui bé la pilota. Una espessa boira encapota tot el camp aïllant-lo de la resta del món. Aquest cop també serà especial i diferent. Comença el partit i el Barça marca, clarament estan dominant el partit i tornen a marcar. El Madrid no es rendeix però se sent superat i encaixa un tercer gol. Però els “merengues” creuen que poden reaccionar: Mourinho demana més organització i Ozil fa un bon regat, li passa a Benzema, aquest l’hi torna, perquè afuselli el porter 1 a 3… i així acaba el partit, el Barça guanya.

L’amor truca

per

Nayara Martin_3r ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Estàvem tots dos asseguts en un petit banc del parc esperant el Raúl, que havia anat a buscar un nou amic que havia fet. Van arribar tots dos i ell ens va presentar. Jo em vaig quedar mirant-lo una bona estona. Em va semblar conegut i vaig començar a pensar. Al cap d’un moment em vaig adonar que ja l’havia conegut en una festa. Al dia següent em vaig assabentar que vivia molt a prop de casa meva i vaig estar parlant molta estona amb ell. Vam estar rient i, sense voler-ho, em va dir que m’estimava. Ens vam quedar una estona callats fins que jo li vaig dir que també l’estimava. A l’hora de marxar ens vam acomiadar amb un petó.

Els sentiments

per

David Monteagudo_3r SECUNDÀRIA ESCOLA ANDORRANA ORDINO

Feia molt de temps quan jo tenia 6 o 7 anys em vaig enamorar d’una nena. No és que fos molt guapa però era molt bona persona. Tots els meus amics deien què feia jo amb una nena tan lletja… Però jo crec que encara que hi poguessin haver nenes molt més guapes que ella cap podria ser tan bona com ella. Per això si esteu enamorats d’una noia, feu el que el vostre cor us digui, no el que els vostres amics us diguin, perquè potser ho fan perquè tenen enveja. Us ho dic per experiència perquè jo vaig deixar la noia perquè vaig fer cas als meus amics i al final me’n vaig penedir.

Créixer

per

Adrià Archilla Ortega_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Érem dos nois despreocupats. Jugàvem deixant-ho tot a la pista, sense complexos. Vivíem sense grans preocupacions, pensant només en l’avui i en el bàsquet. Ens passàvem totes les tardes, caloroses o fredes, jugant amb els amics i sense importar-nos el resultat. Els dies passaven a gran velocitat, érem els reis de la pista i res ho podia canviar. El col·legi estava en un segon pla i les tardes d’estudi encara quedaven molt lluny. Fins que un dia ens vam fer grans. Vam començar a tenir preocupacions, responsabilitats, problemes i pors. Vam començar a entrar en la vida dels adults i amb això vam perdre part de la nostra infància.

Angúnia

per

Crystel Rosa González_4t ESO COL·LEGI SAGRADA FAMÍLIA

Les tres de la matinada, em desperto. On sóc? Qui sóc? Camino sense sentit, obscuritat, em segueix, no puc parar. Prou! Estic espantada, veig ulls mirant-me, somriures hipòcrites al meu  voltant, no puc més. Giro el meu cap i allà hi són tots, en fila, encara em miren. Veig el llum, la sortida m’espera. Alguna cosa m’agafa la mà, és freda però no la puc veure, el vent em para, no em deixa sortir, el llum s’apaga, estic desesperada. Els fluorescents comencen a encendre’s. Només sóc en un pàrquing, a la meva mà hi tinc l’extintor. Tot era massa real, semblava la societat d’avui dia, la societat que ens observa i ens vigila cada dia…

Món

per

Marc Ferré_1r A ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

En un món on les preocupacions són totalment materials, faré la reflexió de com expliquem als nens la seva aparició en aquest món. Tothom hi arriba amb la cigonya, que ens porta embolicats amb uns llençols blancs a la casa on ens cuidaran i criaran millor. Us he de confessar que a mi em van portar amb helicòpter perquè la cigonya, aquell dia, no podia. L’helicòpter no es va equivocar i em va portar a la millor família del món. Quan em van explicar la meva procedència vaig fer un bot fins al sostre. Però quan a l’escola vaig descobrir tota la veritat, em vaig adonar com era en realitat aquest món. Ni bo ni dolent, sinó sensacional.

Sis cordes

per

Pascal Mesina_1r A ECONÒMIC ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT

Tu només tens sis cordes. Jo sóc gran, negre, esvelt i elegant. Tu petita, vulgar i insignificant. Les meves melodies són més complexes, polifòniques i perfectes. Per què et prefereix a tu, guitarra? Tu et pots moure, no com jo, un vell piano arrelat al terra i les parets. Vas cap a ella i omples el seu cap de sons disfressats d’art. Ella ignora els teus errors camuflats en belles rimes. Mentre tu l’encises, jo em lamento per no poder ser amb ella. Anar on ella és i prendre’t el lloc que em correspon. Algun dia escaparé i podré ense­-nyar-li què és l’art. L’amor de veritat. Mentrestant, jo et guanyo en nombre de cordes i tu, en cors robats.

Dos en una

per

Marina Orna_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

La gent cridava, aplaudia… nerviosa i apassionada. Sindy, Sindy! Era el moment deixar de ser la Cèlia, aquella nena petita i mimada i sortir a l’escenari, transformar-me en la noia que treia, amb tota la força, la veu que amagava dins meu. Era el moment de fer-me gran en un segon. Només tenia el temps de creuar la cortina de l’escenari i veure tota aquella gentada davant meu. Els nervis cada cop anaven guanyant més terreny, s’apoderaven més de mi. Encara era la Cèlia, però cada cop estava més a prop del moment de la transformació… aquell vestit, el maquillatge. Tres, dos, un tot estava preparat, era el moment de ser la Sindy!

Una nit completa

per

Cristina Míguez_1r A batxillerat COL·LEGI SANT ERMENGOL

Per fi cap de setmana i la festa ja s’apropa, en Joan arriba a casa. Les 23:30 és l’hora, va directe a la dutxa, es vesteix ballant davant el mirall amb la seva música preferida, agafa calers, les claus i surt de casa. Ja està amb la colla, cubates, cerveses, tabac, por­ros i sexe, una nit completa, un bon ambient que diu ell. La festa continua, música, balls i més alcohol. El sol comença a sortir i aquesta és una raó per tornar a casa i dormir. Tots al cotxe, avui en Joan fa de taxista, la festa continua a dins. A tot gas per una recta. Riures. Música. Corba tancada a l’esquerra. Distracció. Gir de volant. Crits. Silenci. Plors.

El dia a dia

per

Marc Vieitez_2n B LYCÉE COMTE DE FOIX

És un dia d’hivern. Estic a la sortida  del descens de Garmich. Tothom m’està mirant. El Bode Miller surt just dar­rere meu. Això em motiva més! I vet aquí que començo. Al principi tot em va prou bé fins que faig un interior… per sort, recupero la línia ràpidament. Arribo a la recta final, em giro per veure el meu cronòmetre, veig que vaig gua­nyant. Arriba el Bode i de cop miro el seu cronòmetre… És al·lucinant, he guanyat! Ara us explicaré la meva història. Sóc un nen de 14 anys, vaig en cadira de rodes i estic jugant al meu nou joc d’esquí per a la PS3. El meu somni, és poder ser un d’aquests personatges a la vida real.

Neu

per

Cindy González_2n A LYCÉE COMTE DE FOIX

Llum, vaig veure. Aire fred, vaig sentir. Fum, tabac, vaig olorar, en néixer. Sentits sol·licitats des d’aquell primer segon de la meva vida. Imaginava un món increïble però m’equivocava, era cruel. Sentia unes veus desconegudes. Un món blanc, s’omplia de negre. Van donar-me cops secs, tot va tornar-se fosc. Em vaig desmaiar. Obrí els ulls. Reixes m’envoltaven! Un món desconegut m’engabiava. Llum, encara. Sorolls, estridents. Una nova sensació m’impedia de respirar, la por. De cop una mà m’acaricià, dolça i petita, i m’agafà. Van dir “hola, Neu!” La por desaparegué deixant lloc a la felicitat. S’afegien més colors al món… vaig ser adoptat.

Inspiració

per

Bryan J. Tolentino_4t B secund. ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Sé d’una font d’inspiració que em fa sempre somriure, que em fa mirar amb ulls que mai havia vist, que em fa comportar com mai havia fet abans i que em fa sentir feliç. Sóc cantant, però no ho sóc perquè sí. M’agrada cantar, és veritat, però tinc una raó molt més gran per la qual canto: la meva inspiració. Les paraules de les meves cançons, els acords de la meva guitar­ra, la meva presència en un escenari… tot això per expressar els meus sentiments. Sentiments per a qui? Per aquesta inspiració. Sóc un enamorat que dóna tot per ella i ella és la raó per la qual escric aquest text. Qui és la meva inspiració? Ets tu, la meva inspiració.

Un sentiment

per

Ariadna Aguiar_4t B secundària ESCOLA ANDORRANA ENCAMP

Cada vegada que penso en ell m’entra un formigueig, unes pessigolles per l’estómac que no es poden aturar i somric. D’una banda tinc por, por que aquestes papallones deixin de volar, que s’aturin, que es morin sense un simple sospir prop dels meus llavis. Jo crec que així viuen, gràcies als petons que imagino que em dónes, voletegen cada vegada més fort, però què passaria si tu no vols que mes les imagini? Moririen. Sé que és molt fàcil dir-ho però no vull que això acabi, no vull que aquestes papallones deixin de volar, vull seguir somrient gràcies a tu, gràcies a les teves paraules.