Meritxell Bravo_1r lingüístic ESCOLA ANDORRANA BATXILLERAT
M’assec sobre el meu llit i penso, em vénen un munt de records seus al cap, tota una vida junts no és precisament poca cosa. El recordo somrient, parlant enjogassat de les seves experiències de quan era jove, del seu dia a dia. Però a poc a poc el començo a recordar malalt, exhaurint els seus darrers moments de vida, sense poder somriure’m i ni tal sols poder parlar-me. Ara ja tan sols obre els ulls vagament, m’agafa la cara com si fos l’única manera de poder representar el meu rostre. M’he d’acomiadar i una cosa em diu que no el tornaré a veure. “Posa’t bé, vull tornar-te a veure”, li dic, i afegeixo “Adéu, avi”.