Mes: gener de 2013

Abandonament

per

Luis Carlos Ferreira_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Des que vaig veure la llum esperava que algú em vingués a buscar. Amb els meus germans estàvem impacients: volíem una llar. Finalment, el mes de setembre un infant em va acollir. No ens separàvem mai. Em necessitava. Junts fèiem lletres, números, dibuixos, problemes…
El temps no es deté i ha arribat el juliol. Les vacances d’estiu han interromput la meva felicitat. Ara el nen mira la televisió, fa excursions, neda a la piscina i al mar, juga amb els amics…
L’observo enyorat. No m’agafa mai. Estic sol i trist dins un portallapis. Cap línia, cap esbós, cap operació. Recuperaré la identitat en un proper curs?

El meu temps lliure

per

Víctor Artigas_Batx. Prof. Xarxes C. DE FORMACIÓ PROFESSIONAL

Quan tinc un moment el comparteixo amb ella. Al seu costat em sento lliure i m’hi sincero. Surto de classe ràpid perquè m’espera immòbil, estàtica. Dormo al seu costat. Quan surt el sol ens despertem plegats. Desitjo que arribi el cap de setmana per passar totes les hores junts. Al carrer l’escolto atentament, sento el soroll de les seves rodes sobre l’asfalt i faig el primer salt, el qual em motiva per continuar fent-ne més i aprendre trucs nous. Quan estic enmig d’un salt penso d’arribar a terra però a la vegada vull aprofitar-lo i fer-lo el millor possible. BMX!

Aparició

per

Alexandra pareja_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

La nit era fosca, sense lluna, l’aire fred xiulava a l’exterior, jo estava pujant les escales quan de sobte un calfred em recorregué tota l’espinada i sacsejà el meu cos bruscament. L’aire es tornà carregat i espès.
Els graons que havia pujat comencen a cruixir, un a un, cada cop més a prop meu, la por no em deixa moure, obro la boca però no em surt cap so… He de reaccionar… Quan només queda un esglaó, l’esgarrifós so es para en sec, una estona em quedo quieta, escoltant atentament, sembla que ja ha passat tot. Un sospir… Em giro i era allà, just al meu darrere, aquell home de mirada gèlida, somriu i desapareix tan ràpid com un alè.

La Clara

per

Maria Gil_4t B ESO COL·LEGI ANNA M. JANER

Fa deu hores que estic tancada en una sala d’uns vuit metres quadrats. Vaig obrint i tancant els ulls per pensar en altres coses, però el dolor em supera de tal manera que no puc evitar clavar-li les ungles al meu marit. Per fi arriba el moment, entra el doctor Mateu amb dues infermeres més, m’han dit que el part no serà gaire embrollat; la nena surt de cap. Uns deu minuts després, la sento; se’m para el cor en sec i no puc evitar el lliscar de les llàgrimes, alhora que m’adono que encara tinc les ungles clavades a la seva mà, però ell, emocionat, no se n’adona. 23.09.12 a les 17.23 h, 3.300 g, ha nascut la Clara, la meva filla.

El que jo volia

per

Ivan Rodrigues_3rD ESO
institut espanyol
El que més desitjava era ser popular. Hi havia un grup format per deu nois que eren els més populars de l’insti. Jo volia pertànyer a aquell grup però corria el rumor que era molt complicat accedir-hi. Un dia, vaig presentar-me davant d’ells i els vaig dir sense embuts que volia formar part de la seva colla. Em van dir que primer havia de passar una prova que consistia a robar la bossa a una dona. Ho vaig fer, però quan estava fugint, un cotxe em va atropellar i vaig acabar a l’hospital. Actualment recordo aquella història. Tinc vuitanta anys i l’explico moltes vegades als meus néts perquè no cometin el mateix error que jo.

La ignorància

per

Keren Obama_3rD ESO
institut espanyol
Engeguem la televisió i veiem gent desnonada, persones que no tenen ni un mos de pa per dur-se a la boca. I nosaltres diem: pobres!, però ningú fa res al respecte, ignorem aquestes coses. Algú s’atura a pensar què passaria si fóssim nosaltres? Si no tinguéssim menjar, si ens fessin fora de casa nostra? Què faríem si això ens passés a nosaltres? Segurament no ens ho preguntem perquè ho ignorem, ignorem els problemes dels altres. I per entendre el sofriment que ells tenen, l’hauríem de viure i deixar d’estar de braços creuats. El sentir compassió solament no servirà de res. Cal que ens moguem i vetllem per aquelles persones.

La Federica, la Giorgia i la Marta

per

Laia Monturiol_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Van ser les tres italianes que van viure amb mi aquell estiu tan inoblidable. Teníem el mateix objectiu, millorar la nostra parla en anglès, però va ser molt més que això: una experiència única. Cada nit ens reuníem, explicàvem històries del nostre país, miràvem alguna pel·lícula, fèiem pastissos… fins que va arribar l’hora de marxar, el trist comiat… marxaven cap a la matinada i ens vam quedar despertes fins l’últim moment amb un somriure immens, perquè deien que no es pot plorar després d’haver viscut juntes aquelles fantàstiques tres setmanes. Aquesta frase em va fer entendre que hem de valorar cada moment viscut.

Satisfacció

per

Judith Alanyà_1r batx B COL·LEGI SANT ERMENGOL

Dissabte. Les quatre i mitja. Una tarda, com qualsevol. Uns texans, còmodes. Una camiseta, vermella. Uns talons, a conjunt. Una jaqueta. Maquillatge. Perfum. Una bossa de mà, gran. El mòbil. Diners, bastants.
Un centre comercial. Gent. Molta gent. Alguns coneguts. Altres no tant. Un passeig. Una cafeteria. Un cafè, amb llet. Botigues. Roba. Molta roba. Un vestit, perfecte. Unes sabates, precioses. Una jaqueta, a conjunt. Uns collars. Polseres. Un rellotge, ideal. Desig. Molt desig. Targeta. SATISFACCIÓ.

Records…

per

Reynante Tenorio_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

Tot s’havia acabat, mai més tornaries al meu costat. Et trobava tant a faltar. M’agradaria que tot tornés a ser com abans. Els dies passen. El record de la teva veu encara ressona dins del meu pensament, viatja al fons del meu cor, no puc oblidar-te. La teva mirada plena de llum, aquell somriure que sempre m’agradava, l’olor que deixaves en mi després d’hores de carícies. Mai s’oblidarà, és el nostre passat. Ara tan sols recordo els bons moments. Quin va ser l’error? Per què  em vas deixar ? Però ja no ets la meva “mitja taronja”, no penso esperar més , mentre arriba la meva “mitja taronja”’… Em menjaré mandarines!

La violinista

per

Marc Terrones_4t B ESO INSTITUT ESPANYOL

La vaig veure per primer cop al Schönbrunn de Viena. Era la violinista concertino, interpretaria juntament amb els altres components de l’orquestra Dies Iraes, de Verdi. Ella era alta, prima, rossa, amb els cabells llargs i s’intuïen uns ulls verds maragda. Els seus moviments eren encisadors, la coordinació amb l’orquestra era perfecta. Va passar temps fins que vaig tornar-la a veure, aquest cop a Itàlia. Aquells ulls ja no desprenien la llum captivadora del primer cop, tampoc els moviments propis d’una divinitat que abans li corresponien, havien desaparegut per sempre. Havia estat tot culpa del títol de la primera obra?

L’avi d’en Pep

per

Pol Auderset_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

El Pep després d’una nit de festa i d’excessos, va arribar a casa a dos quarts de quatre de la matinada. En obrir la porta va veure que algú l’esperava, el mirava fixament. L’home tenia la cara pàl·lida i marcada per unes arrugues molt profundes, la seva mirada era penetrant ja que els seus ulls negres eren capaços de tornar boig a qualsevol. De sobte el Pep li va dir a l’home que encara el mirava fixament:
–Bona nit avi! Què fas aquí?
L’avi amb un somriure que alegrava el seu rostre pàl·lid li va respondre amb una veu greu:
–A dormir Pep, que ja és tard i no vull haver de dir-li res a ta mare.
El Pep respongué:
–Moltes gràcies avi, bona nit.

El temps

per

Bruno A. Ribeiro_2 BRP Rest. LYCÉE COMTE DE FOIX

Entre l’espai i el temps el més important és el temps, ja que ho governa tot. El temps representa les hores, els dies, els anys i una vida. La gent té por del temps ja que passa massa ràpid però el temps mai s’atura, no té pietat de ningú i quan menys t’ho esperes arriba la teva hora. Ull! És hora d’acabar el meu microrelat! Veieu el que us deia, el temps és curt. Una prova seria quan estàs quatre hores amb una persona que estimes més que qualsevol altra cosa i tens la sensació que només ha passat mitja hora. Però ara sí que s’ha acabat l’hora de classe.

M’han abandonat

per

Àngela Wyllie_1r bat. artística EA BATXILLERAT

És de nit, gela, sento un calfred que, de mica en mica, es va traslladant fins als punts més íntims del meu cos. Neva. Tinc por. Estic sola dins un immens boscatge ple d’eminents arbres i plantes mai vistes abans. Percebo que estic lluny de la meva llar, de la meva família. Estic trista, Tinc el pelatge sòrdid, xop, i la neu fa que tingui les potes brutes, mullades. Estic desorientada. No sé on anar. Camino fins que em canso. M’amago entre els arbres i busco l’escalfor del meu cos. M’aixoplugo com puc. Sento estranys sorolls que surten d’arreu. M’espanten. Ploro. Abaixo el cap i una llàgrima cau a terra. M’han abandonat.

1 de desembre

per

Bryan Tolentino_1r bat. artística EA BATXILLERAT

Vaig passar pàgina, és veritat, però m’adono que al cap i a la fi segueixo en el mateix llibre. Fa exactament un any vaig trobar la calidesa del teu refugi, però em vaig perdre. Vaig intentar trobar-ne una altra i ara que torna l’hivern m’adono que no n’hi ha cap més que el teu. Deixes de plorar i comences a somriure, però escolto el meu mòbil sonar i encara espero trobar-te a l’altre costat de la línia. Deixes de plorar i comences a somriure, però s’apropa el fred d’un 1 de desembre, que et fa treure aquesta màscara i et recorda que la trobes a faltar, que el sentiment segueix sent el mateix, que encara l’estimes.

Un món insòlit

per

Adrián Gallego_3r B INSTITUT ESPANYOL

Aquest és un món insòlit on cadascú va al seu rotllo i tots demostrem i fingim ser feliços. Vivim en una realitat que no existeix, però tots ho sabem i ens neguem a creure-ho. Potser vaguem pel món amb algú al costat, però tenim la impressió que ho fem sols. Quan els problemes greus ens cauen a sobre i sentim que no podem amb ells, percebem que el món és un mentider i també tota la gent que hi resideix. Ens adonem que, com milers de persones al nostre costat, ens seguim sentint sols i això és una cosa que ningú pot canviar i aquests sentiments ja no els podem aturar perquè un resident d’aquest món ens va fallar una vegada.

L’últim dia

per

Alex Coutinho_3r B INSTITUT ESPANYOL

Era l’últim dia de vacances i tots els amics estàvem tristos perquè no ens veuríem durant cinc mesos i ens trobaríem a faltar. Durant l’estiu, havíem estat junts cada dia però l’endemà d’aquell mateix dia ja no ens veuríem en un gran període de temps. A les xarxes socials podríem parlar i dir-nos  què havíem fet o que havíem deixat de fer, però no seria el mateix. Les coses que trobaria a faltar serien els  partits de futbol que jugàvem, les anades a l’estadi a veure les actuacions del nostre equip i els dies assolellats de platja. Sentiria que moltes d’aquelles persones que vaig conèixer aquell estiu estarien molt lluny de mi.

Avui

per

Mireia Kohler_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic sol a casa, es fa de nit. Tots els llums estan tancats, només funciona el televisor. L’informatiu ens diu que els Estats Units atacarà Síria per l’ús de bombes químiques contra els civils. Sento un soroll a la cuina. Hi vaig i veig els plats al terra, els armaris oberts, la llum comença a fer pampallugues. Tinc por i tanco el llum, els armaris i la porta de la cuina. Just deixant anar el pom sento el soroll més terrorífic que mai havia sentit. No sento els meus dits, ni el meu cos. Visc a Síria i acaben de bombardejar casa meva. Potser sobreviuré però els atacs químics faran de mi un mutant i del meu país un cementeri.

Un dia fred d’hivern

per

Joan Sansa_1ère SA LYCÉE COMTE DE FOIX

Ja es feia de matinada, el paisatge era tan blanc com la seda. Ja feia quatre hores que caminava sense parar per aquells camins inhabitats. Havia sortit de Sant Julià de Lòria el dia anterior amb més de quinze pesats fardots. El meu destí: Guardiola del Berguedà, el poble que ens acollia amb agraïment en aquests temps difícils. Al cap d’una estona vaig detectar la presència de la Guardia Civil, em seguien… Vaig haver d’accelerar el ritme de la marxa ja que si no ho feia m’atraparien. Passades dues hores de llarga caminada, vaig arribar al meu destí. Sortint del camí vaig sentir un xiulet. M’havien atrapat.

L’estrella del meu avi

per

Laura Troitiño_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Et despertes un bon matí. Tot ha canviat. Ja res és com abans. Mires al cel i veus una estrella gran, brillant com un diamant i és especialment bonica. Fins al dia que vas marxar. Després va deixar de brillar per sempre. Vull tornar a ser aquella nena que reia, baixar-te del cel, donar-te la mà i que la nostra estrella torni a viure. Per un instant m’agradaria parar el temps. Tancar els ulls, tirar el temps enrere, tornar-los a obrir i que tot estigués com abans. Però això només ho puc somiar. Sé que ell sóc jo i jo sóc ell, però si ara no hi és… Qui sóc jo?

El meu gran ensurt

per

Paula Pons_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Dins d’aquella habitació hi estem tots: tu, dreta al meu costat. Et sento angoixada, marejada, absent. No saps ben bé què et passa. Et miro, de sobte et perdo, caus desplomada als meus peus. Els teus ulls queden en blanc i el teu rostre pàl·lid ens espanta a tots. No sabem com reaccionar. La teva mare t’agafa en braços amb totes les seves forces. Sents com l’aigua freda et mulla sencera. No reacciones. Aquells segons es fan eterns… Des de fora sento els crits i sé que per fi has despertat.