Dia: 18 de febrer de 2013

Clàudia Aché_4t A COL·LEGI ANNA M. JANER

Miro a un costat i a l’altre i no la veig, em començo a desesperar i el cor cada vegada em va més de pressa i em batega més fort. Corro passadís per passadís i miro persona per persona. Busco i cerco neguitosament. Res. No la trobo. L’angoixa que sento és molt forta i començo a plorar. Sento coses que no m’agraden. Estic sol i sembla com si no l’hagués de veure mai més. Em toquen l’espatlla, m’espanto, em giro i m’alegro. L’he trobat. És la mama. L’havia perdut de vista al supermercat. Li faig una abraçada forta, no vull que torni a marxar lluny del meu costat. Es treu un mocador de la bossa, em neteja els mocs i m’eixuga les llàgrimes.

Carlota Cura_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

Només falten deu minuts perquè t’acaronin. Sents angoixa, no saps com sortirà el teu so. A cinc minuts, algú mira plàcidament la partitura. Ets a l’escenari, les mans que et guiaran deixen el cap sense cap mena de pensament i sents com el seu cos respira profundament. Comencen a sortir les teves primeres notes i no saps si agradarà i si t’agradarà. La gent t’escolta i ets sents amenaçat amb xiuxiueigs crítics; et sembla que el temps s’ha aturat eternament i que la teva melodia no s’ha d’acabar mai més. S’encenen els llums de la sala, el públic està dret i només sents l’únic que desitjaves, aplaudiments.