Dia: 24 de març de 2013

Berta Casal _4t C EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

Ell la crida, la insulta, i, encara que sigui dolorós d’imaginar, també la pega. Ella plora, sempre plora; plora quan dorm, sabent que la causa del seu patiment dorm al seu costat, plora quan abraça els fills, i plora quan pensa “tot va bé, ell t’estima, no ho farà més”.
Arriba un dia en què les llàgrimes desapareixen i donen pas al silenci, que només és pertorbat pel soroll de l’ambulància, per la sorpresa dels veïns. “Eren normals, no ho hauria pensat mai…” i la mirada d’ell mentre el cotxe de policia se l’emporta.
Però encara que ella ja no pateix, haver-la desposseït de tot, dels fills i de la vida, fa que segueixi plorant allà on és ara.

Adrià Areny_4t C EA 2a ENSENYANÇA STA. COLOMA

La nit era humida. Feia pocs minuts que havia deixat de ploure. Fred. El vent et gelava l’ànima. Estava sol a casa. Encara quedaven algunes restes de brasa, calentes. Silenci. Només es podia sentir el grinyol d’alguna porta mal tancada que et feia pujar l’adrenalina que circulava pel cos. Tot fosc. La tensió a nava augmentant. Havia dit que estava sol. Sí, estava sol. O potser no. No ho sé. El soroll del vapor d’una cafetera bullint. Una cafetera bullint? No havia posat res al foc. Estava tremolant Què passava? Era un somni? O era la realitat? El que passava a continuació, que no ho sé ni jo, quedarà en la imaginació del lector.