Dia: 9 de gener de 2014

Alba Cañabate_3r A LYCÉE COMTE DE FOIX

La pilota va caure sobre aquell camp humit. Sentia com els crits del públic m’animaven càlidament. Anàvem perdent, però no m’importava. Havia deixat tot el meu esforç i suor sobre aquell magnífic estadi. Faltaven exactament 5 minuts perquè el soroll del xiulet de l’àrbitre esclatés en la meva oïda. Els ulls de la portera m’intimidaven, sentia els bàtecs del meu cor a tota velocitat. Llavors, gràcies a la meva companya, que em va passar la pilota en un error de la defensa, vaig arribar a la porteria, vaig xutar la pilota i la portera la va aturar sense pietat. Vaig abaixar la mirada. Estava esgotada. Em vaig sentir derrotada.

Martí Escoriza_3r A COL·LEGI ANNA M. JANER

Estava sorprès. Mai havia vist cap menairó. Eren criatures increïbles: petites, lluminoses i molt veloces. Me’ls vaig trobar en una excursió que vam fer amb el col·legi. Se’m van presentar com en una pedra brillant que feia pampallugues, i que quan em quedava tot sol feia una llum molt més intensa i és movia una mica. Al principi, em vaig espantar. Em vaig separar unes quantes passes, però al veure que no passava res m’hi vaig apropar i aleshores ho vaig veure. Un llumet resplendent que sortia de la pedra. Un menairó! No donava crèdit als meus ulls. La llegenda era certa! Un segon després, en sortiren molts més i jo no sabia què fer.