Mes: juny de 2014

Vanessa Esquivel _4t A EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Aquella mirada i aquell desig d’estar al seu costat la resta de la teva vida. Has trobat el que sempre has estat esperant, i ell és l’amor perfecte. Les paraules sobren i sents que està molt a prop teu. Potser pensaràs que és un amor impossible i que no esteu destinats a estar junts gaire temps, però recorda que el destí només barreja les cartes i qui les juga som nosaltres. Aquest és l’amor a primera vista. Aquell sentiment inexplicable, que a vegades pot ser destructiu. Però no t’agradaria veure algú demà pel car­rer i pensar que podria ser l’amor de la teva vida?

Sergi Casabella _4rt B EA 2A ENSENYANÇA ORDINO
El nostre cos és una màquina perfecta. Un cor que, sense demanar-li-ho, ens envia la sang als dits per poder escriure això. Unes cèl·lules que transformen el donut o el pa que ens mengem en energia per poder passar el dia. Un cervell molt potent; el millor que s’hagi dissenyat mai. El pitjor de tot és pensar que actes com respirar o parpellejar normalment els fem de manera involuntària, però ara ja no perquè hi estem pensant. Em frustro, quan he de pensar a respirar, perquè trenco el ritme i ja no respiro més de manera normal. Només quan me n’oblido. Però, què és respirar? Em sembla que de parlar-ne tant m’he oblidat de com respirar.

Andrea Guilherme _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Cada cap de setmana espero impacientment una trucada d’una persona molt especial per a mi, però crec que el sentiment no és el mateix per als dos. No perdo l’esperança, que ell m’estimarà com jo l’estimo, però es fa molt difícil lluitar per algú a qui no li importes massa. Aixecar-te cada matí pensant que avui és el dia que es preocuparà per tu, però no. Discutir amb les persones que es preocupen per tu per defensar-lo. Cada vegada que està amb tu et fa mal i l’únic que reps és una cosa material perquè acceptis les seves disculpes, cap mot tendre, i les poques paraules que pronuncia són per fer-te mal, sense cap mena de motiu.

Luna Marcet _3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX
Aquell instant precís en el qual em creuo amb la persona que he estimat i amb la qual he passat els millors moments de la meva vida i amb qui ara ja no em parlo. Veig com em mira als ulls i dins seu em demana perdó, em suplica que em pari, que en parlem i que ho arreglem. Jo caic en la seva mirada i em tornen a venir tots aquells instants que ara desitjaria esbor­rar com qui esbor­ra una foto, però per desgràcia no és possible. Recordo totes aquelles tardes, tots aquells somriures, tots aquells “et necessito”. Tinc ganes de plorar, de rendir-me, d’abandonar-ho tot i de desfer-me. Però no, no ho faig. M’aturo, passo de llarg i somric.

Noemí Micàs _2nde BPRC comerç LYCÉE COMTE DE FOIX

Fa dos anys, la Tamara va començar a sortir de festa. Ella no solia fumar ni beure, era una nena exemplar. Les coses van començar a canviar, va deixar d’anar a classe, va ajuntar-se amb la gent que no devia. Més tard va començar a fumar cànnabis, al principi de tant en tant, fins que va tornar-se un costum. Els caps de setmana es van convertir en un beure i fumar constant, els dies quotidians un fumeteig. Ara sóc a la porta d’un centre de rehabilitació, vinc a visitar la Tamara. Intenta refer la seva vida mentre es penedeix d’haver topat amb aquesta gent i trobant a faltar la gent que algun dia li va fer costat.

Sheila Blanco Pellitero_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Quan em vaig llevar ja era de dia. El sol brillava i la llum entrava amb molta força a l’habitació, m’enlluernava i no podia obrir els ulls. Vaig mirar per la finestra i la vaig obrir. Els ocells cantaven. Vaig sortir de l’habitació. Em feia molt mal el cap, així que vaig preparar-me un cafè ben carregat que, curiosament, aquell dia tenia una olor més intensa i un gust peculiar. Feia calor, així que vaig anar a dutxar-me. L’aigua rajava molt freda pel meu cos com brillants que em punxaven la pell. M’agradava aquella sensació. Vaig tornar a l’habitació. Vaig intentar recordar què havia passat la nit anterior, però no va servir de res.

Iraís Vicente Soriano_3r B EA 2A ENSENYANÇA ENCAMP

Era dimecres i em llevava a la mateixa hora de sempre. Aquell dia plovia i jo quan plovia estava trista. Quan feia mal temps, el noi que m’agradava no hi era. Aquell dia, però, va venir. Eren les 8.30 del matí i ens tocava Educació Artística. Quan fèiem grups mai ens tocava junts, però aquell dia, no sé per què, ens van posar junts. No sabia analitzar com em sentia, perquè ni tan sols ens parlàvem. Sentia un nus a l’estómac i no sabia si aquella sensació corresponia en realitat a la felicitat. Vaig decidir començar a parlar-hi, només per saber si la felicitat consistia en aquella sensació o era una altra cosa completament diferent.

Marina López __2nde D LYCÉE COMTE DE FOIX

Estic a la piscina, la majoria estem molt cansats, ja que és al matí. Després de l’escalfament, sortim tots de l’aigua i ens concentrem per a les proves. Els nedadors acaben de nedar les seves proves. Ja queda poc, el meu entrenador em crida i em diu de començar a preparar-me. És el moment, em criden a la cambra de sortida, estic nerviosa, em concentro i penso en la meva prova, en cada detall per no estar desqualificada. És l’hora, em fico les ulleres i estic cada cop més nerviosa. Xiulen, això significa que he de pujar al pòdium, em concentro per no caure. Xiulen un segon cop, em tiro a l’aigua, ara he de demostrar-ho tot.

Alex Carvalho_2nde E LYCÉE COMTE DE FOIX

El futbol. Aquest tema surt sempre a les meves històries perquè és una cosa imprescindible a la meva vida, per a mi no és el simple fet de córrer darrere d’una pilota ni de xutar un esfèric, sinó una passió, és una il·lusió. Aquell moment quan saps que has d’anar a representar el teu país fent el que més t’agrada, aquell moment on guanyes la competició que a priori era inimaginable a principi d’any. Tot això és el que fa especial el FUTBOL i en el meu cas el futbol sala. Jugar contra els millors equips de Catalunya amb un modest equip del Principat és memorable, que la gent cridi els teus gols és únic. El futbol sala és únic.

Arnau Fonzález_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Ell ja em va avisar, però jo de cap manera li vaig fer cas. Em va dir que a la mínima que sentís la paraula “JA!”, parés quiet, no em mogués més i no digués res. Era una manera indirecta de dir-me que era un pesat, un neguitós, i que molestava a tota hora tothom. Ell va començar el compte enrere: – Cent, noranta-nou, noranta-vuit, noranta-set, …, cinquanta-cinc, cinquanta-quatre, … vint-i-u, vint, dinou,… cinc, quatre, tres, dos, un, JA!
Em vaig aturar, no vaig quasi ni respirar, i evidentment, no vaig dir ni una sola paraula. Mai no m’havia imaginat que, estar tan i tan quiet i tan callat, hagués pogut ser tan incò-        mode.

Oriol Llauradó_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

No sento enveja ni gelosia quan veig parelles d’enamorats. Sé que el meu amor és molt més, que va molt més lluny, molt més enllà. Ho sé. Ho noto en la cremor dels meus ulls, en l’arítmia dels batecs del meu cor, i en els sospirs del meu alè en sentir el teu nom. Trontolla tot el meu esperit tan sols pensar com se me’n va la vida amb el més breu segon de somiar-te. T’esperaré el que calgui. Tota l’eternitat, si convé. No hi ha obstacles per a deixar-te d’estimar. No puc deixar de sentir quelcom per tu si jo existeixo i Déu m’ha encomanat aquesta missió, que és la d’estimar-te amb tot el meu ésser i fer-te de per vida feliç.