Mes: març de 2016

Alizia Phaé_3éme I LYCÉE COMTE DE FOIX

Quan era petita, a l’hivern la meva àvia m’explicava com era l’Andorra d’abans: es vivia sobretot de la ramaderia i de l’agricultura. La gent menjava les seves pròpies collites. El tabac també era molt important. Es podien intercanviar alguns terrenys per bestiar o bé per un pernil. A les places s’hi podien trobar fins i tot algunes vaques, les cases eren de pedra, no hi havia tants pisos com ara. Tampoc no hi havia pràcticament cotxes. Hi havia un cap de casa que eren els homes, podien ser cridats per defensar les seves o cases o fins i tot Andorra. El país ha evolucionat molt en tots els àmbits: econòmic, polític i social.

Ariadna Frainha_3éme I LYCÉE COMTE DE FOIX

El que pots arribar a sentir per una persona a vegades, fins i tot fa mal. Fa mal perquè estàs tan bé amb aquella persona que tens por que es cansi, que en trobi una de millor i que ja no vulgui estar amb mi i que tot el que ens dèiem i ens havíem promès i tota la màgia que tenia tan especial s’acabi ens uns pocs segons. Les rialles, els dies junts, les paranoies que tenia quan estava sola a casa i no sabia què fer, i que sempre pensava en ell i que tot el que era tan bonic s’acabés amb un obrir i tancar d’ulls. No deixis escapar l’oportunitat que la vida et dóna. Pots estimar molt una persona, però també pots sofrir.

Tània Magalhaes_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Vaig arribar a casa després del pitjor dia de la meva vida; em vaig enfadar amb la meva millor amiga. Necessitava plorar, una abraçada, un consol. Vaig entrar directament al menjador cercant uns braços que em poguessin consolar i vaig veure tota la meva família. Tots plorant. Em vaig posar nerviosa, no sabia què estava passant i ningú em volia dir res. Fins que va venir el meu germà a abraçar-me i em va dir que el pare havia tingut un accident i que havia mort. Vaig caure al terra i no vaig tornar a obrir els ulls. Quan els vaig obrir estava amb el pare al cel, mirant com la meva família plorava i ho passava malament per nosaltres.

Daniel Panadés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Era un dimecres com qualsevol altre, com qualsevol dimecres de qualsevol setmana, de qualsevol any o qualsevol dècada: agafo el metro per anar a la feina, m’hi estic 8 hores i directe cap a casa fins al dia següent. De fet em sembla que els dimecres s’assemblem força a la resta de dies de la setmana. Sóc un zombi, faig les coses sense pensar: la rutina…
Tothom sap que aquí, a Espanya, el dia onze de novembre sortegen 11 milions d’euros. Aquell dia, com sempre, miro la combinació de la loteria per veure si tinc sort. No m’ho puc creure! La combinació que apareix és la meva: l’11.213. No m’ho puc creure! I ara què serà de la meva vida?

Sara Moreno _3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Una matinada de primavera, i com qualsevol altre dia, la gent seguia la seva rutina diària; uns anaven a treballar; altres a l’escola… però ningú es podia imaginar el que passaria. Aquells innocents desconeixien el seu destí. Mentre tots es movien d’un lloc a l’altre, l’inesperat va succeir… Una colla d’avions militars envaí el cel i una cortina de fum ho cobrí tot. Havia esclatat el bombardeig de la ciutat. Els minuts de vida dels seus habitants estaven comptats i quan els artilugis voladors es van anar retirant, deixaren al seu pas innombrables ferits i morts. En qüestió de segons, la ciutat es convertí en un autèntic cementiri.

Ïa Robert Montaner_3r B COL·LEGI ANNA MARIA JANER

Ja he caigut! A terra per primer cop! Em fas sonar tan malament… Ai, quin mal! M’agafes massa fort! Estic bonyeguda per tot arreu. M’hauràs de tornar a portar al taller i em faran massa pessigolles. Ja era hora que els dits se’t fessin més àgils. Mira que has trigat dos anys, eh! Sono molt millor. Ho hem fet molt bé al concert. Felicitats! Culleres, cada dia em faig més velleta… Com em canso! I les obres cada cop són més llargues. Que esgotadora que és aquesta manera de viure. Set anys i encara sóc amb tu. Però he sentit que començo a morir. Seré la que sonarà quan farà fred i la nova no es pot espatllar. Avui ha nevat… Em toca…

Betty Matos_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Jo sempre dic que l’opinió dels altres no m’importa! Però, com que no? Si no m’importés, no trigaria tanta estona per vestir-me, per no semblar hippy o d’algun altre estil. Tampoc no em faria tantíssimes fotos fins a quedar bé a alguna foto, per a poder penjar-la al Facebook… o a qualsevol altra xarxa social. Ara, la nostra imatge externa és tan important! Ens hem tornat capritxosos i avariciosos. Tot el que veiem, ho desitgem tenir. Sortim amb amics i estem tots enganxats al mòbil dedicant-nos poca o gens d’atenció… Però què és això!? Ens preocupa més l’aparença i el que passa a la vida dels altres que allò que està succeint a casa nostra.

Alexandra Falcó_3r H LYCÉE COMTE DE FOIX

Recordo quan em comptaves les olives perquè no et quedessis sense, quan anàvem a buscar bolets, la teva particular olor o quan cuinaves els teus deliciosos plats, que ens encantaven a tots, guardo moltíssims records, i cada vegada que hi penso em fan somriure. M’hauria agradat passar més temps amb tu, eres i seràs per sempre una gran persona. No em puc treure del cap quan vaig arribar el setze de març i ja no hi eres. Havies marxat no sé on, lluny de nosaltres. Sé que siguis on siguis em cuidaràs i em protegiràs. Vas ser un gran lluitador, t’admiro molt. Avui en dia puc dir orgullosa que sóc una Falcó. Per tu, padrí, t’estimo.

Clàudia Pubill_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Quants de vosaltres voleu conèixer una persona famosa i quantes vegades us han dit que era impossible perquè vivia molt lluny del vostre país? Per exemple, vius a Europa i vols conèixer un famós que viu a Estats Units o potser viu al mateix país que tu però la gent et diu que serà impossible perquè un famós no et farà mai cas. Però, per què et rendeixes? Si tota la gent fes el mateix, ningú no seria famós. La vida es viu només una vegada i hem d’aprofitar-la, res no és impossible. Intenta-ho i si no ho aconsegueixes, al menys tindràs el record d’haver-ho fet.

Carla Cobos_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Mario. Mario és el seu nom. Mario és el nom que vull sentir sempre. Vull que sigui el nom que, en sentir-lo, em tregui un somriure. I no només un somriure pels bonics records viscuts amb aquesta persona sinó un somriure per tot el que hem viscut i vivim dia a dia. Set, onze, vint-i-cinc, tres, quatre, tres mil… aquests són els nostres números. Els cinc primers números són el nostre passat, els millors moments viscuts amb ell, els millors somriures, els grans moments que explicaré als nostres fills, als nostres néts… Ell és l’home que totes volen. Tot i que potser en conec més, per molt que ho intentin, ningú no el podrà superar mai.

Àlex Fajardo_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA
Hem de saber el que tenim i apreciar-ho tot, perquè realment la gent no s’adona del que té fins que desapareix. No som conscients de la gent que tenim al costat recolzant-nos. Jo recentment he perdut un familiar proper, i des d’aquell moment és quan realment aprecio el que tinc. En qualsevol moment pots perdre alguna cosa important per a tu. Si em permeteu donar-vos un consell, deixeu-me que us digui: “Si ets una de les persones que no aprecia el que té, el meu consell és que canviïs absolutament la teva manera de pensar i que comencis a aprofitar el temps amb aquella persona, perquè en qualsevol moment marxarà.”

Yasmina Tarrés_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA STA COLOMA
Molta gent pensa que l’Auggie és deficient, o que té algun problema mental. Però no. L’Auggie és un nen normal i corrent com tots vosaltres, un nen que per mala sort ha nascut amb una deformació a la cara. Però no per això vol dir que hagi de tenir un problema mental. Al contrari, és un nen amb un cor enorme, un nen que ho ha passat molt malament, però que igualment ho ha afrontat i s’ha convertit en un nen superfort. A vegades t’afecten els comentaris de la gent, però arriba un moment on t’és igual el que diguin els altres. Que mentre tu estiguis bé, el que digui la gent és el menys important, perquè no depens d’ells.

Jonathan Calvo_3r D INSTITUT ESPANYOL
Alguns diuen que el meu institut no destaca per tenir els millors estudiants del país, però no crec que enlloc hi hagi estudiants gaire superiors a nosaltres. Cada any fem com una mena de competicions entre les escoles i, fins ara, ens han anat apallissant però aquest curs tenim un bon equip de matemàtics, genis de català…, en resum, en tenim un bon grapat que són els millors en cada matèria. És molt emocionant. Jo no represento cap matèria en aquests moments i, la veritat, crec que és molt millor així, ha de ser molt difícil mantenir-se tranquil i posar-se a reflexionar mentre representes tot el teu institut. Desitgeu-nos sort!

Amal Mohamed_3r D INSTITUT ESPANYOL
Altra vegada em torno a despertar a la mateixa habitació, aquella tan fosca, sense cap finestra, i el pitjor de tot, sense cap acompanyant. Em sento tan sola i a la vegada tan trista, que ja no em queda cap llàgrima per vessar, s’han acabat totes, de problema en problema, encara que les trobo a faltar. He decidit no plorar més, perquè en quatre dies me n’aniria d’aquella habitació, aquella habitació d’hospital que no oblidaria mai, on he passat tant temps per pensar en mi i en la vida, i què faria en un futur pròxim. M’he proposat començar una nova vida, sense plorar i sense problemes. I aquesta nova oportunitat començarà ara!

Riku Kano_3r b EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

La història comença amb un noi que té 9 anys i que es diu Samuel, anant a l’escola amb el seu millor amic, David. Sempre estaven parlant sobre a quin joc podrien jugar els dos. De cop i volta van aparèixer una colla d’homes que deien:
-Eh, home, ahir et vaig rebentar al Call of Duty BO2!
En Samuel va escoltar això i va anar a buscar informació sobre el joc. Quan els dos amics van anar al pati, li va explicar al David de què es tractava el joc i van decidir comprar-se’l. Van arribar a casa del Samuel, van preguntar si se’l podria comprar i li van dir que sí, després van anar a casa d’en David i li van dir el mateix. Ja tenien joc!

Ivan Juliao_3r B EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP

Un noi acabava d’arribar a classe de ball quan les audicions ja havien acabat. La líder del grup es va empipar. Faré l’impossible perquè surtis! I això va fer, era el seu punt d’enfocament. El dia del campionat el noi no va aparèixer i l’altre noi amb qui ballava estava amb crosses. Així que es va presentar un altre noi. Ella no sabia qui era, però va començar a ballar amb ell, ballaven com si estiguessin fets l’un per a l’altre. Quan van acabar la noia li va preguntar qui era, el noi es va treure la màscara i va dir: “Sóc jo solament, jo.” Va marxar i la noia mai el va tornar a veure.

Maria Puigdemasa_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

La rutina sempre és la mateixa. Al vespre, quan tothom ja no pensa que hi pugui existir res màgic, és quan jo visc l’aventura més esperada del dia. Obro delicadament la porta, entro sigil·losament i em trobo a l’indret que vaig deixar enrere ahir, més o menys a la mateixa hora. Aquesta nit la Dana i jo estem vivint un moment molt important, hem d’anar a la recerca de la banya de l’unicorn, estem preparades per qualsevol imprevist ja que la Vall del Llops està maleïda. De sobte, em criden, és la meva germana. Sento que aquest retrobament ha estat molt fugaç, demà espero trobar el nostre objectiu. Tanco el llibre i em poso a dormir.

Alba Coto_3r A COL·LEGI SANT ERMENGOL

Vaig caure, no aconseguia aixecar-me. No vaig perdre la calma. Em van venir al cap imatges semblants d’una altra època de la meva vida. Imatges distorsionades, difuminades pel pas del temps. Ja de ben petita era temerària, però aquesta caiguda no havia estat una caiguda provocada, fruit de la voluntat.
Necessitava que algú m’ajudes, que m’ajudés a recordar, a aixecar-me. Tenia un buit en el record, i per molt que ho intentés no aconseguia reomplir-lo.

Matthieu Horswill_3r F LYCÉE COMTE DE FOIX

Aquell dia, mai l’oblidaré. Estava amb amics a la cantina i em van proposar d’anar a jugar a un lloc molt divertit. Aquest és l’error el més gran que he fet en tota la meva vida. Veig un edifici i hi entrem. Em diuen que ja havien estat allà. Però a l’entrada, sento una sirena. Diuen que és normal i trenquen la sirena. I continuen avançant i destruint-la. Al final d’un quart d’hora, sortim. I el que veig quedarà gravat en mi tot la meva vida. L’ agent de Vall Seguretat fixant-me i la cara de la meva mare d’una tristesa profunda. I això em va trencar el cor. Totes les nits, veig passar aquesta imatge en els meus somnis…

Nathalie Heinzelmeier_3r F LYCÉE COMTE DE FOIX

El cor encongit, aguanto la respiració, sento totes les acceleracions i parades del vehicle, maleint la meva decisió. A quina ciutat sóc? L’arquitectura de les cases és sorprenent amb tantes escultures. També aquesta església en renovació que fa pensar una corona de cinc torres. De sobte una acceleració em torna a la realitat. El conductor arrenca. El meu estrès augmenta. De cop frena. Obsessionada per fugir d’aquell infern, obro la porta, pago i surto. Després d’un moment de calma, la meva mirada es concentra en una casa imponent i original: sembla un castell de sorra. Davant meu el nom de la casa: la Pedrera.