Mes: juny de 2016

Jenifer Gonçalves _3r B Institut Espanyol
M’entra l’angoixa en observar com passa el temps i tot es consumeix, només en queda un record. En veure que no tinc tanta capacitat i que no puc anar al mateix ritme que la vida, perquè va massa ràpid, més del que ens creiem. Però així és la vida, amb fases bones i dolentes, i jo no n’he viscut cap. Mai he sentit res especial per res ni per ningú, tampoc he rigut ni he plorat, no he cridat ni he parlat, només he escoltat i observat el que a mi m’hauria agradat viure… en canvi, ho viuen els altres per mi… Quina enveja! Què es deu sentir en estar viu?

Inés Higuero_3r B institut espanyol
Temps, què és el temps? Mil·lèsimes de segons que passen sense detindre’s, sense pietat i arrossegant tot el que troben: les nits amb la teva millor amiga, aquella cançó que vas ballar a la discoteca, les nits veient la tele amb la teva àvia, aquell noi que et va enamorar, els sopars de Nadal amb tota la família, els petons desesperats… Però, sabeu una cosa? Aquesta vegada el temps no ha guanyat la partida perquè tots aquests moments, tots aquests records, estan a recer d’absències i desmemòries, guardats en un raconet del nostre cervell, tancats amb una porta que tan sols s’obrirà quan l’oblit et faci una visita en forma de mort.

Robinson Boado_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

L’August és el meu fill. Quan va néixer ens van informar els metges que tenia un deformitat a la cara. Des dels tres anys ha hagut de sotmetre’s a diferents operacions a causa del seu estat. Aquest any abans que comencessin les classes vaig anar a visitar una escola perquè l’August finalment pugui començar. Quan l’August va arribar del primer dia a l’escola, va trobar-se amb tres nois que el van acompanyar a fer una visita. Uns dies després, l’August em va explicar que a l’hora del menjador una noia anomenada Summer va seure amb ell. Ara la Summer és la millor amiga de l’August i està molt content d’anar a l’escola.

Anna Pujol_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA

Quan era petita, cada any per Nadal ho celebràvem el dia abans, és a dir, el dia 24 de desembre a casa d’uns amics considerats familiars. El 24 de desembre, jo ja em despertava conscient del que passaria aquell dia. Com cada any, el meu pare al matí quan jo dormia, ajudava a decorar la casa on anàvem a celebrar la festa de Nadal i ajudava a disfressar de Pare Noel l’amic. Aquella nit consistia que el Pare Noel toqués la campana, i tots nos­altres des de casa la poguéssim sentir i l’anéssim a buscar. Jo sempre tenia el cor a mil per hora, del misteri on podia sortir amagat el Pare Noel. Són petites coses de la infància, que quan ara ho penses dius “ja m’he fet gran” i a poc a poc vas veient la teva maduresa.

Aleix Call_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Encara no he tancat els ulls que ja em poso a somiar i a somiar què podria haver passat si hagués passat allò, o què hauria passat si hagués passat allò altre. La vida d’un té massa complicacions. El que em pregunto a vegades és: què hauria passat si nosaltres no haguéssim nascut, o si no hagués nascut el nostre pare, o la seva mare, o la seva àvia, o el seu avi… I què hauria passat si l’espècie humana no hagués viscut mai? Llavors ningú podria preguntar-se res d’això. Però si penso això és perquè sóc conscient que estem en aquest món per alguna raó. Que necessitem existir. Que a algú li importem i que per a algú som importants…

Adriana de Brauwer_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em desperto. M’aixeco amb mal de cap. No vull saber què em faran. S’obre la porta i un home i s’apropa a mi. Em resulta familiar, l’he vist en algun lloc. Ara estic en una altra sala que està més il·luminada, però inclús així em sembla estrany. Entren unes persones, totes tenien una pistola a la mà. Em feia la impressió que no eren gens amistoses. Em vaig aixecar, vaig començar a pegar-les amb la cadira on estava asseguda. Quan estaven totes al terra vaig sortir corrents. Vaig trobar una porta, la vaig obrir i vaig… però si és el meu pare, el meu pare era mort. En aquell moment em vaig adonar que estava vivint una il·lusió.

Adrià Martí_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma

Hola, em dic Adrià Martí, tinc 16 anys i vaig anar a córrer per la muntanya a la vall de Boí amb un amic. Vam anar a fer 23 quilòmetres per muntanya i ens ho vam passar d’allò més bé. Va ser molt dur però és el que ens agrada i ho gaudim cada segon que passa. Vam anar a fer el tomb al Joc de la Pilota i vam baixar per Ginebrell, que és el que normalment fem amb bicicleta. Però ens estem entrenant per fer la mitja marató de Barcelona al febrer i volíem provar quines sensacions tindríem al passar dels 21 quilòmetres. La veritat és que va anar bé però els següents tres dies van ser durs. Ara torno cap a Andorra que comença l’escola d’aquí a tres dies.

Aida Miró_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Cada matí em pregunto: i si no hagués de sortir de casa quan vulgui veure’t? I si mai hagués hagut de trobar-te a faltar? I si mai hagués vist el pare plorar? I si mai m’hagués hagut de sentir tan sola? I si mai hagués hagut de plorar a la nit? I si mai hagués hagut de consolar el meu germà gran? I si mai hagués vist l’àvia amagar-se mentre plora? I si mai hagués hagut de resar per tu? I si mai hagués vist el buit en els ulls del meu pare? I si aquell matí hagués estat un matí normal i corrent? I si mai hagués conegut aquells metges? Què passaria si mai haguessis marxat? Què seria de mi aquest matí si encara fossis aquí?

Laura Dias_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Estic al carrer, paralitzat. Tots corren espantats. No em puc moure, no puc apartar la mirada d’aquella dona que em mira suplicant clemència. Però no, no pot fer res per impedir que conclogui la meva missió. Aleshores m’adono que ja ho he fet, que ja l’he morta. De cop escolto un crit, un, que fa que em giri per veure-la. Me la quedo mirat i veig que tot d’una arrenca a cór­rer cap a mi. M’abraça com si volgués consolar-me. Però jo no necessito consol. Jo no sento res, no sento llàstima ni penediment. Ja no sóc aquell nen de deu anys que van arrencar dels braços de sa mare. Ara en tinc dotze i ja no sóc cap nen, sóc un soldat.

Josep Túnez_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Mentre sortia de casa vaig pensar d’anar a donar un tomb amb cotxe. Vaig pitjar el fre però el cotxe no frenava. Feia baixada i el cotxe s’embalava per la carretera. No sabia que una mica més endavant hi havia una persona al mig fins que la vaig atropellar. El cotxe va seguir endavant. Molts agents de policia van estar presents, i l’ambulància amb el ferit mig mort de l’accident. La policia va investigar fins que em van agafar. Vaig dir que estava pitjant el fre, però la policia va dir que els frens estaven bé, que estava pitjant l’embragatge. Dos dies després, la víctima va morir a l’hospital. Em van condemnar a quatre anys de presó.

Inés Higuero_3r B INSTITUT ESPANYOL

Temps, què és el temps? Mil·lèsimes de segons que passen sense detenir-se, sense pietat i arrossegant tot el que troben: les nits amb la teva millor amiga, aquella cançó que vas ballar a la discoteca, les nits veient la tele amb la teva àvia, aquell noi que et va enamorar, els sopars de Nadal amb tota la família, els petons desesperats… Però sabeu una cosa? Aquesta vegada el temps no ha guanyat la partida perquè tots aquests moments, tots aquests records, estan a recer d’absències i desmemòries, guardats en un raconet del nostre cervell, tancats amb una porta, que tan sols s’obrirà quan l’oblit et faci una visita en forma de mort.

Ana Cardoso_3r B Institut espanyol

M’encanta escriure. Quan passo la punta fina del llapis pel suau paper, quan no puc més i em poso a escriure expressant tot el que sento, quan mentre ho faig les meves llàgrimes salades van rodolant fins als meus llavis fins, em sento francament bé. És la millor sensació que he experimentat. Abans no m’agradava gens, però ara, en aquest moment precís, em sento tan bé! M’aporta tanta satisfacció, abans, mentre i després de fer-ho!
Ningú no ha comprès mai com només escriure em fa sentir tantes emocions i em fa sentir tan bé, fins que han descobert que el llapis era una làmina fina de metall i el paper era la meva pell.

Claudi Canal_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Va anar molt ràpid. Era allà i de cop, flaix!, ja no hi era. Va ser un vist i no vist. Aquell ésser estrany havia desaparegut en la penombra del carrer. No sé com, per què i tampoc qui ho va fer. Potser eren aquells extrater­restres que feia temps que rondaven pels països més vulnerables. Ah, per cert, som a l’any 3001 i ja fa un any que els extraterrestres ens van declarar la guer­ra. Les escoles han desaparegut i els hospitals no donen abast. El meu pare hi va anar a lluitar i encara no ha tornat, i jo i els meus amics som una triada que lluita contra els extraterrestres. Ens dediquem a exterminar-los si ens vénen a molestar a casa.

Carla Luque_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Últimament, o potser perquè m’hi fixo, tothom pregunta “per què?”. A l’autobús ho he sentit, mentre tornava cap a casa, dos nois que xerraven: “Per què li va dir això?”; també ho he sentit al carrer enmig d’una conversa entre dues noies: “Jo no sé per què l’estima”. He decidit parlar sobre aquestes dues paraules o, si més no, sobre el que signifiquen, ja que ens qüestionen i m’aventuraria a dir que ens condicionen la vida. Els éssers humans necessitem saber. Volem saber l’origen de les coses; per què són d’una manera i no d’una altra. Aquesta pregunta forma part de nosaltres i, fins i tot, diria que vivim a base d’aquests “per què?”.

Esteve Ticó_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA Santa Coloma
És la història d’un instrument maleït pel diable. Diu la llegenda que tots els grans violinistes que l’han posseït han triomfat però han patit accidents mortals. Ara, al 2096, aquest violí és a les mans d’un jove i talentós violinista, en Giuseppe Togliatti. No coneix la història tràgica del seu violí tot i que el rumor li arriba aviat. Desconfiat, no s’ho creu i continua amb la seva rutina ignorant aquest misteri encara que cada dia hi pensa. Al cap d’un mes, ell va a tocar a Viena, el seu millor concert. Després, se sap que el van trobar ofegat al riu. El violí va tornar a actuar sobre una gran promesa musical. Mai se sabrà com.

Iria Moreno_4t D EA SEGONA ENSENYANÇA santa coloma
Existeix una melodia destinada a ser escoltada per tot ésser viu. Una cançó respectada i temuda, tant que ha sigut prohibida la seva interpretació. Diferent segons el seu receptor. Dolça, agressiva, pacífica, violenta, ràpida, lenta… un ritme canviant que et fa ballar com vol. Un titellaire músic et mou amb els fils del destí. No intentis tapar-te les orelles, el seu eco ressona dins del teu cap, per tots els racons de la teva ment temorosa. Una balada que mai has volgut escoltar, però saps com sona i reconeixes la seva lletra. Notes musicals que dansen arreu del món, recordant-te que estan allà. Rendeix-te i entra en una nit eterna.

Clàudia Rodríguez_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Estic espantat, o millor, terroritzat. Aquest matí he agafat l’autobús per anar al centre de la ciutat i resulta que s’ha desviat i se n’ha anat per un camí que no coneixia i mai havia vist. He anat demanant a les persones que estaven amb mi, allà dins, que on ens portaven, però ningú ha respost. Semblaven immòbils, adormits. Se’m fa difícil descriure-ho. He mirat el paisatge espantat i de lluny he vist com un edifici vell, mig abandonat, als afores de la ciutat. Semblava de color vermell, amb dues finestres… el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una xemeneia negra que sobresortia d’aquella teulada quasi a punt de caure… per què m’han portat allà?

Joana Cristina Fino_4t C EA SEGONA ENSENYANÇA ENCAMP
Segurament ja us haureu adonat que al Facebook apareix una petita frase com aquesta: “què estàs pensant?”, com a exemple d’estat. Una idea peculiar que et fa pensar com jo mateixa en el que estava pensant fa res. Jo estava pensant a respondre aquesta pregunta que et fa pensar de la següent manera: ara mateix estic pensat en el que estava pensant i pensant que no sé què pensar i no sé què fer per pensar en el que estic pensant si em passo el dia pensant en el mateix que penso sense parar de pensar en el que estic pensant… En què estava pensant? Pensar et farà pensar encara més en què pensar sense saber què pensaràs.

Irina Oliva_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER
Vivim en un món on ningú no és perfecte, però tothom creu que ho és; on tots pensem que tenim el dret de conjecturar sobre les accions d’altri.
Compte amb tot allò que es diu i es fa! Amb l’ajuda de les xarxes socials, en menys de 24 hores tots, coneguts i desconeguts, s’assabenten de les vides alienes; les comenten, opinen… Resulta difícil confiar en algú, algú que sàpiga guardar un secret; algú que t’ajudi de manera desinteressada; algú que no et jutgi; algú incondicional.
Massa sovint ens trobem sols davant de travesses difícils. Només els pares seran sempre al nostre costat, de manera altruista i generosa ens ajudaran a aixecar-nos.

Gorka Lancha_3r B COL·LEGI ANNA M. JANER

El mar picava fort contra les pedres de la costa, era un onatge estrany, com si estigués controlat per una força alienígena. Tothom tenia la vista posada en aquell munt de pedres que s’esquerdaven a poc a poc davant seu. Hores després, el mar es va tornar fosc, la temperatura baixà en picat, des dels núvols s’etzibaren trons, que ocasionaren centenars i fins i tot milers de persones mortes. Famílies desesperades fugien lluny d’aquella tempesta. En l’escapada, trobaren gent ferida i, sobretot, incomptables morts. La gent d’arreu no sabia què fer, tot i que desconeixien la dimensió d’aquell cataclisme. La fi del món acabava de començar.