Mes: juny de 2016

NAIM GOMES_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Un dia la Daisy va veure que l’August no es trobava bé i estava una mica trist. La Daisy va intentar animar-lo però l’August no li va fer cas i va donar-li una mini empenta per apartar-la. Al cap d’un temps va tornar de l’escola i la Daisy va reintentar animar-lo però no va tenir cap resultat. Més tard l’August va sortir de l’habitació i la Daisy insistent va tornar a intentar-ho però aquest cop l’August la va ver fora de casa. En plena nit la Daisy va escoltar un soroll, molt valenta, va anar a veure què era i va veure una persona que tenia a la mà una arma. Immediatament la Daisy va bordar i el lladre va marxar corrents.

AINA ORIOL_3r D EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Són les 16.50 de la tarda, només falten deu minuts perquè s’acabi l’última classe del dia, l’última classe de la setmana, l’última classe del curs. Deu minuts per sortir de l’escola i no tornarà fins d’aquí a tres mesos, deu minuts per començar l’estiu, anar a la platja, no fer res, quedar amb els amics i trencar amb la rutina de cada dia. Deu minuts per ser lliure, deu minuts per deixar de fer exàmens, treballs i redaccions. D’aquí res aquests deu minuts seran complerts i per fi podré començar l’estiu.

Guillem Esteban_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Sóc a l’hospital. No sé què està passant. No em puc moure. S’acosta algú… És la meva mare! Què passa, li pregunto. No em respon. Mama, que no em sents? No em sent. Crido amb totes les meves forces, però és inútil. De sobte, apareix un metge. La meva mare està plorant. Per què? El metge diu: “No hi ha res a fer, ja és massa tard”. Què està passant! Hora de la mort, un quart de vuit. Qui ha mort? I novament ningú em respon. Estic sol, tanco els ulls i… m’endinso en el silenci. Més tard, obro els ulls i… tot és fosc. Ara ja em puc moure, però estic atrapat en un lloc molt estret. Aixeco el cap i em dono un cop al front. Sóc dins un taüt.

Anna Freixas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
Vaig néixer un dimecres, en plena tempesta. Alguna cosa estranya va passar aquell dia. Els meus pares sempre m’han dit que, quan vaig néixer, el món sencer va canviar. Mai m’han dit el perquè. Però un dia va passar una cosa molt estranya. Tothom em mirava. Jo vaig parar-me al davant d’un aparador per veure el meu reflex. Impossible! Els meus ulls eren totalment negres i de les meves mans en sortia fum violeta. De cop, un home apareix al meu darrere i, com si fos automàtic, el fum de les meves mans li travessa el cor. El miro fixament, i l’home ja no hi és. De sobte, sento una veu masculina a dins del meu cap. I segueixo caminant.

Núria Chiquero_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Sempre m’aixecava i sabia que ell era allà per a tot. Per escoltar-me, per ajudar-me, per riure junts… Però un dia em vaig aixecar i ja no estava al seu llit, tampoc les seves coses, no hi havia res d’ell. Ja s’havia fet gran, i se’n va anar de casa per poder estudiar el que volia. Estava molt lluny de mi, ja no el podia veure cada dia. No sabia res d’ell, per primera vegada em sentia sola. Jo sabia que encara que estigués lluny, ell em continuava ajudant. Però jo volia que estigués amb mi. Era el que més estimava del món. Era l’únic que em podia fer feliç: el meu confident, el meu millor amic… Era ell, únic: el meu germà gran.

Noemí Mora_4t B EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Amb el temps, els anys sumen, les arrugues apareixen. Conseqüències de fer-se gran. Aquestes coses passaran, ens diuen. Però, en quin moment entren les pèrdues? Necessàries sovint, però no deixen de ser pèrdues. I a nosaltres qui ens diu el mal que fa perdre persones que pensàvem que estarien al nostre costat sempre? Ningú ho fa. M’agrada pensar que és inevitable per créixer. El que sí que sé és que aquestes situacions et porten a un túnel, del qual no veus sortida possible. Però sempre hi ha alguna cosa que et fa tornar a la ter­ra, i veure que per cada cosa dolenta en correspon una de bona i que sempre hi ha llum al final del túnel.

Eva Callejas_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO
La gent em demana sempre per què sóc així, per què no puc ser com la gent normal, per què ric per tot, per què salto, per què faig el ridícul. Aquesta gent mai s’ha parat a pensar que potser sóc feliç així. No m’imagino com seria la vida sent normal, vestint igual que els altres, rient del que està permès. Una persona, un cop, em va dir que havia de baixar al món real i deixar de somiar. No va pensar que potser els meus somnis són la meva realitat i no visc a cap lloc diferent. La gent està acostumada a un perfil de persona al qual tothom s’ha d’apropar, del qual jo n’estic molt lluny. I Déu em salvi de ser-hi mai a prop.

Daniel Ferreira_4t A EA SEGONA ENSENYANÇA ordino
Sona el despertador, m’aixeco amb poques ganes i me’n vaig a la dutxa. Després em rento les dents, preparo la motxilla, em poso la jaqueta i surto cap a la parada del bus. Agafo el bus i vaig un dia més a l’escola. Des que surto de casa fins que arribo a l’escola, estic endollat a la meva música amb els meus auriculars, de manera que ningú em molesti. Després de tot el dia, en arribar a casa, poso les claus a la porta i penso que m’encantaria tenir un dia en el qual no hagués de seguir la meva rutina. Un dia en el qual ningú no em molestés. Un dia en el qual anar a l’escola no fos una obligació, sinó que fos per voluntat pròpia.

Anisa Takhtoukh_3r A INSTITUT ESPANYOL

Fugia exhausta pels carrers estrets, hostils. Va arribar a un que no tenia sortida. La jove cegada pel llum dels fars del cotxe, ja es donava per vençuda i va mirar aterrida les ombres que es dirigien fins a ella. No va perdre la calma, observava tot el que l’envoltava, va recuperar la confiança i, arriscant-se, va traçar un pla en el seu cap, potser sortiria bé. Va agafar la tapa d’un cub de brossa i fent-lo girar com un frisbee els va donar un cop fort al cap. Va agafar corredissa i va saltar pel damunt el cotxe, va continuar cor­rent fins que els va perdre de vista. Se sentia eufòrica.