Mes: novembre de 2017

Alexandra Ventura_3r B Col·legi Sant Ermengol
Edificis. Gent. Edificis. Soroll. Llum. Més gent. Més edificis. Més de tot, era plena nit i la llum que desprenia la ciutat era tan intensa que semblava que fos de dia. Milers de persones passejaven pels carrers i els cotxes feien cua al mig de la car­retera. Mentre que jo només sentia el soroll dels clàxons i de la gent. Semblava que la ciutat mai dormia i jo al mig de tot allò sense saber què fer o cap a on anar. Vaig començar a caminar sense cap direcció, fins que sense adonar-me’n vaig acabar al mig de la carretera i dos llums es van apropar a mi amb molta rapidesa. De sobte, tot començava a fer voltes i més voltes, fins que es va tornar tot negre, vaig deixar de sentir el soroll, ja no sentia ni veia res, ja no notava ni el meu cos.

Joan Garcia_3r B COL·LEGI SANT ERMENGOL
“Copiaràs això 100 vegades!” No em tornaré a fer el graciós. No sé si estava més enfadat que adolorit. M’havia fet copiar amb el braç trencat! Ja en portava cinquanta-dos i no podia escriure ni una paraula més. Una idea em va vindre al cap, li demanaria a un conegut que acabés les còpies per mi. Però aquella idea va ser substituïda a l’instant per la d’escriure amb la mà esquerra… Quan les vaig acabar, les hi vaig presentar i encara em va mirar malament en veure la lletra! Més li valia acceptar-les! Bé, havia de ser sincer amb mi mateix si m’exigia que les repetís ho faria sense badar, li tenia autèntica por. Suposo que devia percebre el penediment perquè finalment les va acceptar. Un àngel de professora.

Emma Blazy_3ème H Lycée Comte de Foix
Estava embarassada de tres mesos, va anar a fer-se una prova per veure si el nadó estava bé. Al sortir del metge la senyora no podia aguantar les seves llàgrimes. Li havien explicat que el seu fill tenia una malaltia estranya i greu. Quina decisió més difícil: deixar-lo néixer i que patís o avortar? Després de dies de reflexió van decidir posar fi a l’embaràs i evitar tota una vida de patiment per al nadó, però també per a ells. Uns dos anys més tard la dona va tornar a quedar-se embarassada i aquest cop el nadó estava bé no tenia cap problema. Els pares estaven feliços, tot i que sempre pensaran en el fill que van perdre.

Amine El Massaudi_3ème H Lycée Comte de Foix
Andorra… què et ve al cap quan dius aquest nom? Les pistes d’esquí? A Grandvalira o bé a Vallnord. T’atrau la gastronomia? Potser l’escudella o les muntanyes i les seves vistes com el mirador del Roc del Quer a Canillo? Però allò que sabem tots és que Andorra és un país que té una bar­reja molt gran de cultures: com la cultura francesa o la cultura espanyola, més concretament la catalana, perquè és la llengua oficial del país. Això és el que et passa normalment pel cap quan et parlen d’Andorra però si ets andorrà, deus saber molts més llocs que ningú. El llac d’Engolasters a Encamp o bé el santuari de Meritxell a la Massana…

Víctor Naja_4t A COL·LEGI ANNA MARIA JANER

El temps posa cadascú al seu lloc… jo estic al meu. Sense tu res no té sentit i el meu cor queda partit. Al teu costat les ferides no fan tant mal, queda’t i estima’m com només tu saps. Sense refugi en aquest món, si somric és només al teu costat. Ni un anell, ni un testimoni. Sigues el meu so, la meva caiguda al buit, la meva fita. Sigues el motiu per equivocar-me. Si et miro, callo, amb els meus errors, sense assajos, per plaer. Ets assenyada i saps el que vols. I jo et vull a tu. Si m’estimes espera’m i que res t’aturi. Per tu vaig acabar aquesta guerra. Jo aposto per això doncs no tinc una altra sortida… ni la vull.

Mar Pedret_4t A Col·legi Anna Maria Janer

Estava al llit, no podia dormir. El so de la pluja quan baixava per les canonades em molestava. De sobte, vaig sentir un soroll a la cuina, semblava el lliscar d’un ganivet. Sento que cau i unes passes cor­ren cap a fora. Em vaig aixecar commocionada. Vaig anar corrent a la cuina i no hi havia ningú. Vaig pensar que seria producte de la meva imaginació, però em vaig girar per tornar al llit i vaig veure la porta principal oberta i una ombra al final que s’anava apropant. Estava davant meu. I tot d’una em va clavar el ganivet. Em vaig despertar. Era un somni, o això pensava, fins que vaig sentir el so d’un ganivet caient a la cuina.

Félix Chillon_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Em trobo enmig d’una guerra, sense principi ni fi. Estem acorralats pels enemics i l’esperança de vida disminueix cada segon. Els soldats enyoren els familiars i amics, les rates es mengen els cadàvers i jo penso: “Qui portarà la pau que suprimeixi totes les guerres? Quan les trinxeres es trenquin? Quan els soldats morin? Quan s’acabi la munició? No ho sabem, però fins que arribi aquell dia lluitarem, defensarem, ajudarem i aprendrem.” Em vaig posar dempeus i una bala em va traspassar el crani, vaig perdre molta sang i moriria, ningú podia fer res. Vaig veure la pau, la pau que suprimiria totes les guerres, però ja era massa tard…

Aida Álvarez_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA ORDINO

Va, anem, ràpid, entreu; mama, agafa les crispetes; papa, tu ves a buscar les entrades i jo aniré a buscar llocs a la sala. És l’hora, és l’hora… Quan podré entrar! No puc esperar, ho haig de veure ja! El meu cor va a mil per hora, no para de donar cops i cops. Estic nerviosa perquè… I si no és com m’ho imaginava… I si no m’agrada… I si m’emporto una gran decepció? Què faré? És el meu heroi, bé, el meu estimat; en realitat és un actor, però no un actor qualsevol, no, és el millor. Crec en mi mateixa, crec en ell, crec en tantes coses que realment tot ha sigut un somni. No pot ser! Ha sigut tan real… però, i aquest tiquet?

Toni Tenreiro_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

No. Casa meva no és com les altres. No és com les que surten a les pel·lícules, en què hi ha nens plorant i un munt de gent que entra i surt. Tampoc és com les perfectes cases, totes netes, endreçades i  amb pares perfectes i somrients. Sincerament, no sé ben bé què passa perquè hi soc poc. Estic a fora, a l’escola o amb els amics. Quan torno sempre hi trobo alguna sorpresa o novetat. I a la nit, el veí que no para de fer obres i la velleta de sota posant les telenovel·les amb volum màxim. Un infern, vaja! La meva germana que tampoc ajuda, cridant tot el dia i plorant, i els meus pares treballant o anant a sopar. No és la casa ideal.

Ana Cruz_3ème G LYCÉE COMTE DE FOIX

El meu país és un gran petit país, que rep el nom d’Andorra, envoltat de muntanyes al bell mig dels Pirineus. Té set parròquies i totes comparteixen la mateixa cultura, una llengua, una bandera, un himne. Però no hem d’oblidar que encara que compartim la mateixa cultura i que visquem en el mateix país, Andor­ra no està només composta d’andor­rans, sinó que també de molts immigrants i fills d’immigrants, com jo mateixa, que també ens sentim andor­rans. Tots junts formem el mateix país. Un país de muntanya que acull esdeveniments esportius: competicions d’esquí, ultratrails, campionats de pàdel… entre altres. Un gran petit país.

Tomàs Manubens_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Sí, qui diria que quatre friquis superdotats amants de les novel·les espacials acabarien compartint pis és un edifici de pa sucat amb oli. Un era un perepunyetes, un altre estava penjat per una noia, l’altre tenia un fill i l’últim era… bé millor no parlar d’ell. El pitjor de tot és que tots eren amics i això causava accidents que només la vida social els podia ensenyar els seus errors. –Eh que estàs fent? –Res.
–No, estaves fent alguna cosa. Els tres t’hem vist.
–D’acord estava escrivint una història de nosaltres.
–Ni que tinguéssim tres anys, deixa això ja i vine que ens esperen trolls de la caverna a nivell 6. –D’acord.

Oscar Fernandez_3r A EA 2a ENSENYANÇA SANTA COLOMA

Era una nit de primavera, jo era un guarda de nit que treballava a un museu. Aquell dia estava fent hores extraordinàries. Estava molt sol i estava pensant: avui és una nit massa tranquil·la. De sobte es va escoltar com es trencava un vidre. Era un lladre. Vaig anar corrent al lloc i vaig veure un lladre alt i prim agafant una joia molt cara. Era el diamant més gran del món. El vaig aconseguir ferir de gravetat, li vaig veure la cara, però es va escapar. L’endemà els policies van investigar la zona. Els policies van veure un camí de sang que portava a una casa. El van portar al museu però no era el lladre.

Ainhoa García González _3r B Col·legi María Moliner
De vegades sento crits, crits de terror, em persegueixen pertot però no trobo la font del so. M’inquieto… I al final m’adono que venen del meu interior. No aconsegueixo que parin, cada vegada són més forts, seguits, i m’espanten… Fins que vaig a veure un psiquiatre. Diu que jo estic boja, però no és veritat. T’ho pot afirmar el meu amic que només veig jo, ningú més el veu, però escolta atentament. La meva mare també em diu que semblo boja perquè quan la vaig a veure al cementiri parlo amb tothom qui hi resideix: alguns em senten, d’altres no em responen perquè estan adormits però jo sé que m’escolten i que potser em respondran.

Luz M. Pinilla Acosta_3r B Col·legi María Moliner
Recordo aquells dies plorant en silenci en aquella vella habitació. Aquelles xerrades amb amigues, aquells “t’estimo” sense sentit, aquelles paraules boniques. Recordo aquells somriures que convertien el meu dia a dia en llàgrimes als ulls. Recordo cada moment viscut amb ell, recordo ser una de les persones més felices del món. Recordo aquells petons desesperats. Recordo també tirar-ho tot per la borda i no lluitar fins al final. Recordo no haver guanyat aquesta partida. Recordo que ara ja no hi soc a temps. Ara recordo que vaig estar enamorada.

Gisela Ribeiro_3ème A Lycée Comte de Foix
Un dia vaig conèixer un noi a través de la meva amiga. Des d’aquell moment vam establir una relació d’amistat i em va començar a agradar. En aquell moment vaig saber que era per a mi però jo no sabia que jo també li agradava a ell. Un dia em vaig enfadar amb ell i em va semblar que el món s’ensorrava sota la meva mirada, però al cap d’una setmana em va parlar pel Facebook i ho vam poder solucionar. A partir d’aquell moment vaig saber que les relacions poden experimentar situacions delicades que es poden resoldre mitjançant la comunicació. Des de llavors estem junts lluitant per la nostra relació.

Dylan Evangelista Perez _3ème A Lycée Comte de Foix
Ahir va ser la millor tarda de la meva vida. Vaig conèixer la nena que em va parlar per les xarxes socials fa unes tres setmanes. Ella estava amb la seva millor amiga i amb el seu promès, estàvem parlant, em va demanar el lloc on estava, li vaig dir que estava amb els meus amics i el seu millor amic al Parc Central, i ella també hi era. Va ser un moment entranyable, una situació de  benestar em va envair fins al punt de no voler marxar mai d’aquell indret. Al cap d’uns quants missatges ja estàvem junts i ens disposàvem a començar una relació prometedora. Quina tarda de dimecres!

Alex Sancho Baena_3r A Col·legi Sant Ermengol
La vida és molt curta ja sola perquè a sobre la societat t’obligui a ser com ells volen. Això consisteix a haver d’estudiar tota la teva vida per després poder accedir a un bon treball per tenir una nòmina a final del mes per pagar totes les despeses. Quan d’aquests diners tu no en podràs gaudir perquè en el temps que estalvies per gaudir en el moment que ho vulguis fer ja no podràs perquè ets massa gran. Ara ens posem en el millor dels casos, molts tenim la nostra carrera i el nostre treball amb una bona família i ara què? Ara és quan t’adones que no treballes per viure, sinó que vius per treballar.

Mercè de Jesús Trenchs_3r A Col·legi Sant Ermengol
Passades les cinc de la matinada la Xènia es va llevar, va sortir a caminar per la urbanització, no podia agafar el son. Passejava tranquil·la quan va veure una gran flama encesa, va restar immòbil sense saber què fer. Després d’uns segons es va posar a cór­rer cap a casa, els ho havia d’explicar als pares. Estava tan capficada pensant què fer que va caure. S’havia fet un tall profund amb el vidre d’una ampolla. Ferida i cansada es va sentir impotent. No es podia moure, cridar no tenia gaire sentit, una suor freda li va recórrer la cara una vegada i una altra. Tot es va començar a desdibuixar. Un moment! Un alè calent, una llengua llefiscosa… Nus!! Gràcies a Déu, tot havia estat un somni!

Nicolàs Silva Teixeira _3r E EA 2a ensenyança d’Encamp
Era una nit molt però que molt freda i fosca, eren les tres del matí. De cop sonà el telèfon, era un missatge d’un amic.
Quan vaig obrir el missatge deia: “Hola, estic a la porta de casa teva”. Em va sobtar molt. Vaig anar fins a la porta però quan la vaig obrir no era ell, era una forma molt estranya. Feia molta calor i les parets reflectien llums vermells i taronja. De sobte em vaig despertar del somni, un somni que crec que era premonitori.

Marta Argemi _3r E EA 2a Ensenyança d’encamp
Passejava entre la gent, cos present, ment perduda, reflexionant sobre les petites gotes que es començaven a formar. Una petita gota de pluja, transparent, com ell mateix, començava a caure. La gota deia: “Ets inútil”. Una altra gota va caure: “Ets un error”. Una altra: “Espero que et moris”. Gotes, gotes i gotes queien dins seu. El seu cos pesava, no podia aguantar la tempesta que s’estava formant dins seu. Feia sol, però ho veia tot gris. La tempesta a la seva ment era inhumana, impossible d’aguantar més. Obre el seu paraigua invisible i continua caminant, intentant no pensar en la tempesta de llamps i trons interna, com cada dia.