La brisa marina

Era el vespre, però no qualsevol, era l’últim vespre d’estiu. El sol, com de costum, es ponia a l’oest i tenyia el cel d’un color rosat. Les onades xocaven, una seguida de l’altra, contra les roques. La brisa marina em despentinava els cabells, la brisa que tants records em portava, la mateixa brisa que havia sentit el primer dia d’estiu en aquell mateix lloc. Un estiu meravellós… Tant de bo pogués tornar a començar. El

mar va arrossegar una petxina que em va fregar els peus, la vaig agafar i me la vaig guardar. Encara la tinc. De tant en tant m’agrada apropar-la a l’orella i imaginar que encara puc escoltar aquella brisa del mar.