Paola Díez Higuera_3r C Col·Legi Anna Maria Janer
Sempre ets allà quan canviem de classe. Em mires amb un somriure. Sento quelcom en mi que mai abans no m’ha passat. Tinc vergonya. No goso saludar-te. Menys encara expressar-te què sento i què penso. Un pensament travessa la meva ment: “Segur que no saps ni qui soc. No saps que soc com tothom. No saps que m’agrades. No saps que quan em mires fas que el meu món canviï. No saps que quan em somrius m’alegres el dia.” A vegades intento parlar-te, però em manquen forces, pensant que potser no em contestes, o no em fas cas. Però la veritat és que sí. Sí que me’n fas. I jo vull cridar, d’alegria. I no és una paraula, diria: t’estimo.