Mes: juny de 2018

Robert Troitiño_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Són les 7.00 am, sona el despertador, s’aixeca, es dutxa i esmorza. És dissabte i, per tant, no ha de treballar. De bon matí, va al bosc a fer una llarga caminada. Quan arriba al final, entre arbustos, veu una silueta com la d’un animal molt gran i, de cop, tot es torna negre. Són les 7.00 am, sona el despertador, s’aixeca, es dutxa i esmorza. És dissabte i, per tant, no ha de treballar. De bon matí, va al bosc a fer una llarga caminada. Quan arriba al final, entre arbustos, veu la mateixa silueta però ara la té quasi a sobre i, de cop, tot es torna negre. Són les 7.00 am, sona el despertador però aquesta vegada ningú s’aixeca…

Pablo Agea_3r B EA Segona Ensenyança Santa Coloma

Tot va començar aquell matí quan ell va anar al bany a rentar-se les dents. En acabar, la porta del lavabo no s’obria. Va estar cridant molt de temps per si algú l’escoltava però no hi havia ningú a casa. Es va espantar i va començar a plorar. Li van sortir tantes llàgrimes que va inundar el bany, semblava una piscina gegant. Es va omplir tant que s’estava ofegant. Just en l’últim moment, va recordar que la porta estava trencada. Li va donar un cop de peu i va eixir tota l’aigua. En sortir nedant, es va donar un cop al cap i es va despertar. Tot havia estat un somni encara que li va fer por anar-se’n a rentar les dents aquell matí.

Jorge Vasquez_1ère PRO commerce Lycée Comte de Foix

En un món en què totes les persones tenen una peculiaritat, en què totes tenen el poder de ser el que vulguin, jo soc diferent. Per què jo he de ser diferent als altres? Jo també tinc ambicions, però a ningú no li importa. A ningú no li importa com em sento, ningú no sap exactament quins són els meus sentiments. Tots em tracten malament com si per ser diferent fos inferior, com si no tingués dret a expressar-me, com si no tingués dret a fer res. Però jo també tinc somnis i els penso complir. No m’importa que ningú no m’ajudi, els faré jo sol per demostrar que no soc diferent, que ningú no és superior a mi. Seré el millor de tots.

Samuel Franken_1ère PRO commerce Lycée comte de foix

El meu primer dia de rugbi va ser quan tenia 6 anys a Agen, una ciutat del sud de França. M’agrada jugar a rugbi perquè és un esport d’equip. Des que vaig arribar a Andorra, fa uns 4 anys, jugo al club VPC. Durant la setmana entreno els dimarts i els divendres, i els dissabtes hi ha partits de lliga, un a casa i un a fora. Els entrenaments duren dues hores cadascun i són de sis a vuit de la tarda. En el meu equip som vint-i-cinc, però només podem jugar quinze i és l’entrenador qui té l’última paraula. Aquest any començo una gran experiència perquè formaré part de la selecció andorrana sub-18 i comença una etapa de la meva vida amb la meva gran passió, el rugbi.

Raquel Martínez Sánchez_3r B EA 2a ENSENYANÇA Encamp

Era un dia qualsevol, bé, depèn a qui li ho demanessis, era divendres 13 i com ja sabreu és el dia de la mala sort. Aquell divendres l’univers va demostrar a l’Amara que totes les històries tenen alguna cosa de real. Al matí es va despertar i va anar a la cuina per esmorzar, va seure i la pota de la cadira on seia es va trencar. Anant cap a l’escola, va relliscar i va caure a terra, i així tot el dia. Ningú es va adonar, però, no era estrany que li passessin tantes coses aquell dia? Va pujar a l’ascensor, a la meitat del camí es va parar i va començar a pujar i baixar com si estigués posseït. Quin dia… i li havia tocat a ella.

Natalia Vicente Donaire_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Era un matí d’agost, esplèndid i calorós. El matí de la plaça del Poble. Sí, on les nostres mirades es van creuar per primer cop. A partir d’aquella mirada, alguna cosa va canviar. Tu em vas somriure. Jo vaig fer el mateix, i les galtes em cremaven com el foc ardent. Els nostres cossos semblaven estàtues immòbils, però les nostres ànimes s’atansaren per unir-se en un càlid petó. Cada nit et pensava i cada nit et somiava. Fins i tot t’enyorava. No sabia què em passava. Em vas donar la mà i vàrem atansar-nos fins a la vora del riu. Ens vàrem mirar tots dos nerviosos, i el somni em va dur a la realitat. Em vas besar sense pensar-t’ho.

Èric Barja Boó_3r A Col·legi Anna Maria Janer
Un nadó acabat de néixer, una vida pel davant. Aprèn a parlar, diu els seus primers mots: “Pa-Pa.” Passa el temps i el nadó comença a caminar. Va al col·legi i aprèn coses noves, però arriba a primària i arriben els deures i els controls. Passa a l’ESO, estrès, treballs, més exàmens… l’acaba, però ara queda el batxillerat i la carrera. Li queden molts anys de treballar fins arribar a la vellesa. Es casa amb la dona de la seva vida, compra una casa, té dos fills i treballa sense parar per a pagar-ho tot. El fills es fan grans i ell també. Es fa vell, el seus fills tenen fills. Ara només queda gaudir i cuidar dels nets fins a la fi…

Noa Segers Piera_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
No recordava res del dia anterior. Vaig intentar moure’m però m’era impossible, estava immòbil. Aquell lloc on estava era molt estret, inquietant, humit i fosc. Em vaig començar a estressar, però, d’allò bestial. Vaig intentar tocar per l’espai però l’única cosa que hi trobava era sorra i més sorra. M’estava començant a quedar sense aire. Vaig notar com si em fessin pessigolles als peus, alguna cosa fastigosa que desapareixia i tornava a aparèixer de tant en tant, cada cop, i pensava on era, què havia sigut de mi i què em tocava els peus. Vaig sortir amb la hipòtesi que eren cucs. Per allò em vaig adonar que era dins una tomba.

Natalie Houghton_3r B EA 2a Ensenyança Ordino
Per un vidre fi i transparent podia veure com petits trossos d’alguna cosa, forta però lleugera, queien ràpidament d’una manera subtil i elegant sobre una superfície plana. Em vaig fixar en un punt que queia de manera serena i pausada. Semblava que mai es pararia, que continuaria i mai trobaria el final. Vaig parpellejar un segon, un sol segon, i tots els punts s’havien parat, estaven uns damunt dels altres com si algú els hagués col·locat. En un silenci llarg, on els meus pensaments eren el més sorollós, em vaig adonar que els punts no s’havien acabat, els punts no havien parat de bellugar-se. Era el temps que s’havia acabat.

Marc Da Costa_3ème A Lycée Comte de Foix
Dissabte 29 de març els meus amics i jo vam anar a jugar un partit de futbol entre nosaltres. Vam fer dos equips i l’Eduard i jo vam coincidir en el mateix equip, vam començar a jugar amb moltes ganes, ens ho estàvem passant d’allò més bé, però el millor arribaria uns minuts després! De sobte va venir la selecció d’Andorra i ens van proposar de jugar un partit contra ells! Vam començar a jugar amb entusiasme. Quina tècnica! De sobte ens van marcar un gol però  nosaltres vam lluitar fins al final. Malauradament en acabar el partit ens vam adonar que eren clarament superiors. Quin gran partit i quines grans persones!

Eduard Invernon_3ème A Lycée Comte de Foix
Avui en dia els estudis són necessaris per al nostre futur perquè t’ajuden a poder fer el que més t’agrada, poder tenir una vida millor, poder estudiar una carrera i tot això que realment t’omplirà en un futur. És obvi que són molts anys d’estudi i de treball però el resultat és necessari per poder tenir una vida millor. Malgrat que a vegades els professors et fan perdre l’esperança, cal que t’esforcis i et tornis més fort i que no abandonis mai el teu somni. Fins i tot si penses que se’t fa etern intenta aconseguir els teus reptes i que els teus somnis es facin realitat. El futur serà prometedor!

Sandra Rabasa Guerrero _4r B Col·legi Anna Maria Janer

Era una nit com qualsevol altra, o això semblava. Sortia de treballar. Vaig sentir un crit que venia d’un carrer fosc –No hi hauria d’anar –vaig pensar, però tenia curiositat, potser algú necessitava el meu ajut. M’hi vaig apropar lentament, em vaig amagar darrere un contenidor i vaig veure com un home encaputxat disparava algú. Vaig cridar i l’home em va mirar i em va començar a perseguir. Vaig caure a terra i l’home em va apuntar al front. Pressentia que era el final. Un seguit de llums enlluernaren els meus ulls i tot s’aturà. Un grup de policies aconseguiren aturar-lo. Per un moment vaig pensar que era dins una pel·lícula.

Anna Tomàs Pujolà _4r B Col·legi Anna Maria Janer

Has pensat mai què passaria si tot el que has imaginat al llarg de la teva curta, llarga, plena o buida vida es complís? Doncs jo sí. Tant temps he passat vagant per la meva imaginació, que se’m fa difícil veure què és tangible i què no. Creure que això només són utopies em fa mal, tant mal que em concentro a tocar la il·lusió. Quan aconsegueixo arribar-hi noto una escalfor que em puja des del dit índex de la mà fins al dit prim del peu, un calfred em recorre tot el cos i sento com els cabells del clatell s’arrissen. Alguna cosa m’estira lluny del món on vull viure, una mà m’agafa i em treu a la superfície. He tornat al món real.

Violeta Fàbrega_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Em vaig despertar quan començava a clarejar, les brases del foc encara estaven enceses. En llevar-me, em vaig rentar la cara amb aigua freda i em vaig vestir. A fora feia molt de fred, al sostre de casa hi havia unes estalactites de gel de dos pams, el paisatge era blanc i la neu acariciava les muntanyes. Tenia molt de fred i els dits de les mans congelats però ho vaig ignorar i vaig anar cap al lloc on ell m’esperava, en aquella clariana de sempre on veiem sortir el sol. Tenia ganes d’abraçar-lo i sentir l’escalfor que desprenia. En arribar el vaig veure, venia corrents cap a mi com un llamp. La seva crin acariciava el vent i el seu galop ressonava pel bosc silenciós. Quan va arribar, tots dos vam observar l’alba.

Nagib Ghodbane_3r A EA 2a Ensenyança d’Encamp
Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. Era el dia que el Joan començava el col·legi i tenia ganes d’anar-hi per saber amb qui estaria a la classe i els mestres que tindria. Però, per una altra banda, li feia mandra perquè no volia que acabés l’estiu. Es va despertar a les set del matí per anar al col·legi i a l’arribar li van dir quina classe tenia: estava amb els seus millors amics i les noies més maques! Quan estaven a classe, va venir la directora corrent per avisar que evacuessin l’escola perquè hi havia una inundació a Andorra. Tots estaven cridant pel passadís i empenyent-se per sortir. El Joan va voler-ho gravar però el mòbil ja no tenia bateria.

Dana Torrano_3ème G Lycée Comte de Foix
Ara mateix, estic davant de l’ordinador pensant què escriure per al microrelat. Els meus companys estan pensant, altres escrivint i alguns escoltant música, però, tothom davant d’un ordinador, fins i tot la professora. Ja són les 14.13 hores i encara no tinc 640 caràcters. Avui no tinc inspiració. M’estressaré! Ah, ja tinc una idea! Us explicaré què és per a  mi l’escola. Tothom diu que és molt avorrida, que els professors són antipàtics… Per a mi és diferent, la majoria de professors són molt simpàtics, a vegades, és veritat que les classes són avorrides, però hem de donar les gràcies perquè alguns nens no tenen la sort de poder-hi anar.

Ana Rita Arantes_3ème G Lycée Comte de Foix
Vaig anar corrent cap a ella, no em podia creure que després de tots aquells anys pogués abraçar-la. Havien passat quatre anys, quatre anys parlant amb ella cada dia, quatre anys trobant-la a faltar, necessitava abraçar-la i per fi vaig poder-ho fer. Recordo el dia en què va marxar, vam plorar totes dues, ella no volia marxar, però ho va haver de fer i ningú no podia fer res per evitar-ho. Quan intentàvem parlar amb la mare perquè no marxessin ens deia que havien de  marxar, que era el millor per a totes dues. Ens va dir que vindrien tots els estius a visitar-nos. I ens ho vam creure i va ser veritat, perquè ara ja és aquí, amb mi.

Beatriz Gomes_3r A EA Segona Ensenyança de Santa Coloma
Temps. Aquest és i sempre serà el meu etern enemic. No és que tingui res en contra d’ell, eh? No, només m’ha tret les persones que més estimava en aquest món.
Però en realitat és això en el que consisteix el seu treball. Quan una persona neix, ell fa que el seu rellotge interior comenci a bategar, a fer tic-tac i bum-bum. Però tots sabem que aquest rellotge, que nosaltres anomenem cor, un dia, simplement, deixa de fer-ho. Un mecanisme que falla, o… O s’acaba el nostre temps. Ja està. Puf! Desapareix la nostra oportunitat de vida.
Per ell no som res, en canvi ell per nosaltres ho és tot.

Violeta Vilaplana_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA SANTA COLOMA
Vaig estar allà plantada, a peu dret, mirant cap al front el que em van semblar hores, pensant en tot excepte en el que havia de pensar. Estava pensant en el meu germà, que a aquelles hores estava jugant el partit de futbol més important de la seva vida. També pensava en els deures de català que no havia acabat i l’esbroncada que m’emportaria l’endemà, en el meu pare, que era a Nova York de vacances amb el seu germà i la meva mare, il·lusionada, esperant que s’obrissin les cortines del teatre. I mentre pensava en tot allò que no havia de pensar es van obrir les cortines, es van encendre els llums i va començar l’espectacle.