Mireia molné durà _3rB EA 2a ENSENYANÇA D’ORDINO
Estava allà, estirada, immòbil, a terra, sense moure’s, sense respirar. Vaig agafar-la, vaig dir-li que tornés, que no em deixés. Quina ruqueria, ni que solgués escoltar-me. Sempre havia sigut una noia molt tossuda i si se li havia ficat al cap de morir, no pararia. I menys si ho feia amb ajuda de dos amics: el destí i la mort. I no us penseu que es va suïcidar, no exactament. Ella no tenia gaires amics, així que trobar-se amb el destí i la mort va ser el millor que li podia passar. Per fi tenia dos amics, encara que a canvi li arrabassessin la vida. El destí va fer que tingués una malaltia estra-nya, i la mort va acabar la feina.