Mes: gener de 2020

Soraya Alves Pishu_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
Hi ha molt soroll, la música està molt alta, hi ha drogues i gent marejant-se. Em desmaio i està tot negre. Hi ha accidents molt forts i foc per tot arreu. Sento com s’apropen uns sorolls estranys i arriben els bombers i la policia. Estic en perill, estirat al terra, hi ha molt foc, obro els ulls però no recordo res. Qui soc? On soc? Passo del negre a veure molts colors brillants. Estic molt confús, gent estranya m’agafa i em porta a algun lloc, tanco els ulls i em desperto en una habitació. Em sento molt dèbil, estic ple de cables, molt nerviós i tremolant. Obro els ulls, és un somni. Uf! Respiro i em torno a dormir.

Carlos Pereira_3r D EA Segona Ensenyança d’Encamp
La classe de 3r D del col·legi Montblanc era una classe normal fins que va arribar una noia nova. La Mara venia del Japó, era bellíssima, molt intel·ligent i molt tímida. Tres nois es van enamorar de la Mara: el Nuc, un noi que havia repetit curs; el Nobi, el típic nen excèntric de classe, i en Jen, un noi bastant boig amb idees egocèntriques. Estaven obsessionats amb la Mara fins que Jen va tenir una idea.
En Jen els va proposar segrestar la Mara. Van estar tota la nit planejant l’atac. Quan va arribar el dia, van capturar-la en una furgoneta i se’n van anar cap a la muntanya. Mai van arribar a trobar els cadàvers dels tres nois.

Lola De Oliveira Rivas_3ème G Lycée Comte de Foix
Tota la meva família esperava que arribés el 15 de setembre per poder conèixer-me. Jo sentia petites veus murmurant i mans que em tocaven. Va arribar el dia, però el que la meva família esperava no va ocórrer. Tothom estava pendent del mòbil. Aquells dies només un WhatsApp o una trucada valia per fer-los saltar de felicitat. Uns dies més tard, aquella trucada va tenir lloc. Vaig canviar la vida de la meva mare. Em van dir Sarah. Aquell part va ser una mica complicat, però finalment tot va sortir bé. Els primers dies passava de mans en mans i, a vegades, plorava per advertir la mare que ja era hora de menjar i de tornar amb ella.

Sofia Lopes_3ème Lycée Comte de Foix
Ja fa cinc anys que no els veig. Ara que soc major d’edat estic decidit a arreglar tot el que els meus pares han destruït per culpa d’una disputa sobre unes herències. Sé que no serà fàcil tornar-los a veure després de tant de temps. He fet dues hores de viatge amb el meu cotxe. Han estat dues hores plenes de pensaments interiors. Recordo, com si fos ahir, com ells mateixos em van separar dels avis, però ara soc aquí. Pico a la porta. Espero. L’olor a galetes acabades de fer em recorda aquells bons moments del passat. Quan em penso que el temps s’ha congelat, els veig; veig els meu estimats avis que tant he trobat a faltar.

Eva Andorrà Sierra_4rt Col·legi Sagrada Família
Una paraula que espanta. Fins i tot diria que, de tot el diccionari, la que més. Un senzill substantiu que provoca tristesa, ràbia… i, sobretot, por. Un dia em van transmetre una notícia que em va afectar. Contenia una de les paraules més dolentes que algú pot sentir al llarg d’una vida. Vaig haver de cancel·lar plans i  vaig anar a un lloc on havia gaudit, amb una sàvia persona, de moments que amb paraules no es poden ni expressar. Ma mare es crià allà. I desitjo que el passat per a ella mai no es difuminarà. Quantes emocions en tan sols tres segons, el que es tarda a pronunciar la
desaparició física, solament física: la mort.

Julio Conde Fontao_4rt  Col·legi Sagrada Família
No em puc moure. Estic totalment immobilitzat mentre observo la meva mare, perforant el pit del meu pare amb un ganivet de cuina, mentre cridava i cridava. De sobte acaba amb la seva vida, es gira cap a mi, i em diu tres paraules: “És culpa teva.” En aquell instant, ve cap a mi corrent    , i jo, reacciono ràpidament. Esquivo la seva estocada, li agafo la mà en la qual té el ganivet i la giro de forma que li clavo al pit. Miro com està plorant i em diu que sent el que ha fet, que no ho ha fet volent i que m’estima moltíssim. No puc aguantar la tristesa. Agafo el ganivet i me’l clavo al pit, i moro lentament, al costat de la meva mare.

Marc Andreu López_3r C Col·legi María Moliner

A dos quarts de sis tocava el despertador, com cada dia. Esmorzava els mateixos cereals de sempre amb fruits del bosc. Ben vestit i ben arreglat, baixava l’escala del meu edifici fins al carrer. Aquell dia sentia molta pau, no feia vent, bona temperatura, passaven pocs cotxes i jo caminava relaxadament. Al pas de vianants de davant del Cafè Stockholm, vaig creuar fent parar, com cada dia a la mateixa hora, un camió de l’Aigner. Quan vaig arribar a la vorera, una llum estranya em va enlluernar. A l’obrir la porta de l’escola, es va reflectir la infinitament i fastigosa imatge del meu fetge al mig del carrer.

Sam Cotter _3r C Col·legi María Moliner

El meu primer partit de futbol va ser quan tenia tot just onze anys. Però abans d’explicar-vos el partit, us explicaré com vaig arribar a aquell moment tan especial. Quan era petit sempre estava mirant futbol o jugant amb els familiars o amb els meus amics. No volia ser futbolista però volia estar en un equip. Quan vaig venir a viure a Andorra no trobava on poder jugar, fins que finalment ho vaig aconseguir, l’equip perfecte per a mi. Després d’apuntar-me i d’uns quants entrenaments, em van convocar per al primer partit de la nova temporada. Vaig estar una mica nerviós, m’hi jugava molt, però ho vaig fer bastant bé i vaig marcar.

Ana Daniela Barbosa_3ème A Lycée Comte de Foix
Hi ha gent que admira el seu superheroi, fort, valent, audaç, sempre disposat a ajudar tothom que tingui problemes. La meva tieta és una superheroïna que sempre m’ajuda, en la vida i a l’escola sempre puc comptar amb ella. La definiria com una persona simpàtica, també és molt agradable i generosa. Em va ensenyar molts valors, defensar-me sola, no tenir por, ser valenta, tenir la força d’encarar-me a les persones que em volien fer mal. Per tot això penso que la meva tieta és una superheroïna i li dedico aquest text en agraïment a l’ajuda tan preciosa que m’ha donat. Gràcies per ser la meva tieta i per donar-me la força per ser JO!

Oriol Santos_3ème A Lycée Comte de Foix
Sé que d’aquí a poc te n’aniràs, sé que has sigut molt fort i que m’has servit d’exemple. Gràcies per donar-me tot l’amor que m’has donat, gràcies per donar-me totes les rialles que m’has donat, gràcies per totes les coses que m’has fet aprendre. Per què no t’has quedat una miqueta més? Tu que has treballat tant, deixant-te la pell per tota la família! Tu que has vist la guerra i has sentit la gent sofrir per salvar-se! Tots els moments tristos que has passat per nosaltres… I ara se t’acaba el temps! Sí, una de les coses més importants de la vida. Gràcies per tot el temps que ens has dedicat i pensa que mai t’oblidarem!

Ion Canal_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
El diumenge 14 de novembre, tocava sol un concert en solitari davant de molta gent. M’havia preparat molt per aquell dia i per fer aquella cançó més que perfecta. A l’arribar, em vaig preparar perquè tot estigués a punt per al directe. Va començar l’hora de la veritat. Vaig agafar la guitarra suaument, vaig prendre la pua delicadament per evitar que em caigués. Vaig arpegiar les primeres notes del gran tema “Stairway to heaven”. El temps passava i anava per la meitat de la cançó, no mirava al públic, tampoc estava pendent per si la cançó quedava del tot bé. Però em picava la curiositat de si m’estava quedant bé. Però resultava que…

Nil Alboquers_3r C EA SEGONA ENSENYANÇA DE SANTA COLOMA
Tot va començar un dia fosc d’hivern amb una nena que estava jugant a casa amb la neu. De sobte se li va apropar un home i li va preguntar: hola, saps com es diu aquest carrer? Però la nena no ho sabia. Després el senyor va tornar a casa d’ella i la nena va veure que el senyor estava allà. Va baixar i li va dir que si buscava alguna cosa, i aquell senyor no li va contestar i se’n va anar. La nena va seguir al senyor per veure on anava i va veure que el senyor passava pel car­rer i començava a robar a les persones. Es va adonar que el senyor que va venir a casa era un lladre. El lladre va tornar a marxar i ja no va aparèixer més.

ROGER GIRIBET SANCHEZ_3r A Col·legi Sant Ermengol

Riure és una manera d’expressar-se, de sentir i de viure. Rius quan et trobes feliç, quan estàs amb els amics, però el riure no pot durar per sempre i de vegades quan et trobes trist i sol no apareix. Per això hi ha els amics que, per moltes coses dolentes que et passin, sempre seran al teu costat provocant un riure i la felicitat. També hi ha uns “amics” o així es fan dir que quan més els necessites no t’ajuden a afrontar els teus problemes o dificultats, sinó que per a ells no ets ningú. Aquests amics no són de confiança, per això per confiar en algú primer has de saber de quin dels dos tipus d’amics és aquella persona.

Alèxia Torralba Arasanz_3r A Col·legi Sant Ermengol

Cada dia sento trets i crits. Tinc l’esperança que desapareguin, de no sentir-los. L’únic que m’anima és pensar en el nostre últim petó. Sense tu al meu costat tot es més difícil. Espero que al cel els àngels et cuidin.
T’estimo.