Clàudia Gironés Travé_3ème C Lycée Comte de Foix
Tota la vida he estat optimista i sempre he pensat que els somnis es poden fer realitat. Jo estimo un noi, és veí meu. Cada matí, li deixo galetes a la porta del seu apartament. Quan el trobo a l’ascensor em poso vermella com un tomàquet. No hi he parlat mai ja que em fa molta vergonya. La seva família pensava traslladar-se. No el tornaria a veure més! Em vaig posar a plorar. El meu cor s’havia parat, estava desesperada! Què podia fer? Quan me’l vaig trobar li vaig dir tot el que sentia. Ho vaig aconseguir! No havia ni tartamudejat. Em va abraçar i em va dir que quan tornés, estaríem junts. El trobo molt a faltar, i encara l’espero!