Dia: 23 de febrer de 2020

Eva Carrasco Fek_4t C Col·legi Mare Janer

L’últim que vaig sentir va ser el dolor lliscant pel meu braç i el rebuig al color que omplia l’habitació. Al principi pensava que algú em podia ajudar, que ho acabaria solucionant, però vaig perdre aviat l’esperança. Ho havia intentat tot, però aquell noi no em deixava en pau i a casa meva no se n’adonaven. Els meus amics ho veien des de fora i cap d’ells va atrevir-se a obrir la boca; pensaven que no arribaria tan lluny, que no n’hi havia per a tant. L’últim que vaig poder sentir va ser el fort dolor que perforava les meves venes, com baixava ràpidament la sang pel meu braç i com l’intens color vermell foc inundava tota l’habitació.

Esther Llobet Ambor_4t C Col·legi Mare Janer

“La teva mirada em deixa glaçada com la gisca de novembre quan es desperta el sol. Aquests ulls color ametlla daurada em deixen sense aire i em fan perdre la noció del temps. Els teus cabells són la tardor, d’una olor tan intensa i agradable com la pluja. El somriure és tan càlid com als cims els darrers rajos de sol. M’embadaleix com et mossegues el llavi i com jugues amb el collaret quan estàs nerviosa, veure’t em posa els pèls de punta, com en aquella abraçada en dies freds. Amb el teu tacte em cauen les pors i van desapareixent, com ho fan les fulles seques quan s’apropa l’hivern”. Així et veig quan em miro al mirall, perquè m’estimo.