Mes: maig de 2020

Hector Galdón_3r A EA SEGONA ENSENYANÇA STA. COLOMA
En aquell moment estava tan, però tan nerviós. Tothom m’estava mirant, pensaven “el farà?” o “no el veig molt segur”. Jo també pensava que no el faria, aleshores vaig estar provant-ho al llit elàstic, per agafar confiança. Vaig estar provant-ho, és evident que em sortia bé al llit elàstic. Després d’una estona vaig anar a provar-ho al terra, em vaig mentalitzar i el vaig anar a fer, de cop em sentia molt nerviós, quan de cop vaig saltar, allà tot anava bé. Però quan vaig voler girar, em vaig desestabilitzar i em vaig menjar el terra. Al principi em vaig desmotivar, però els meus amics em van motivar un altre cop i vaig caure bé.

Hugo López_3r Col·legi Sagrada Família

6 de juny del 1944. Les forces més potencials en aquell moment (Estats Units, Canadà, França i Regne Unit) uneixen forces i ataquen les tropes alemanyes a la costa del nord de França. 6.30 AM
-Wilhem! (general major de la brigada de Canadà), veig terra, avisa totes les tropes. Els avions canadencs bombardejaven la zona, més del 10% de les tropes enemigues havien mort, solament en el primer dels tres bombardejos que hi va haver. 8.00 AM – Tothom fora d’aquí! Tenim 50 metres nedant aproximadament fins a tocar terra, allà ens esperaven les últimes tropes. 23.00 PM. Les últimes tropes alemanyes havien caigut, tot havia acabat, per fi la pau.

Cloe Grandvallet López_3r Col·legi Sagrada Família

No et confonguis, l’amor no és patir, l’amor no és ratllar-se cada nit, l’amor no és plorar, l’amor no és estar intentant entendre el perquè de tot, l’amor no és provocar problemes, l’amor no és desinterès ni és indiferència, l’amor no són limitacions.
L’amor és bonic, és lliure, l’amor és una cosa que flueix, que et fa sentir bé, que suma, no que resta. L’amor és el sentiment que és molt difícil de trobar, l’amor és allò que ens torna la brillantor als ulls, l’amor és allò pel quaal cap de nosaltres dona més, sinó igual. Aquesta sensació de felicitat i que no acaba mai, l’amor és una cosa per la qual val la pena arriscar-se i lluitar.

TAOUIL SOUAD_1ère COM Lycée comte de foix

Aquest estiu he marxat de viatge al Marroc, ha estat un dels millors viatges que he fet mai perquè jo necessitava reflexionar sobre el que m’estava passant… Reflexionar, sí! M’he sentit la persona més feliç del món amb la meva família i sobretot amb la meva àvia. Sí, aquella persona que tant m’ha escoltat, que tant m’ha cuidat, que tant m’ha estimat. És una persona increïble, senzillament humana i sempre present. Ara bé  no puc acabar sense dedicar unes paraules al meu avi, una presència que també aprecio moltíssim i m’ha ajudat a ser com soc. Aquest microrelat és per vosaltres, perquè sempre heu estat i ESTEU al meu costat.

ISSAM RAMI_1ère COM LYCÉE COMTE DE FOIX

Vaig tenir un amic a l’escola primària que es deia Josep. M’encantava anar a casa seva perquè passàvem estones fantàstiques i després anàvem a l’habitació del seu germà gran a tafanejar. Al germà del Josep li dèiem el GUAPERES. A la seva habitació tenia una gran quantitat de revistes de rock i unes fotos amb unes noies que eren maquíssimes. Nosaltres ens quedàvem bocabadats cada vegada que passàvem uns minuts allà. Era una mena de gran seductor i en aquella època atreia les noies com un imant. L’admiràvem moltíssim però un bon dia va desaparèixer i amb ell les nostres il·lusions. Qui pogués recuperar aquells moments!

Bruno Felix Braga_3r C EA 2a ensenyança d’Ordino

Eren les deu i el campionat acabava de començar. El presentador estava explicant les normes que hi havia al campionat i quan va acabar tots els concursants de tots els països van sortir a l’estadi. El presentador va cridar els seus noms un per un i quan va sortir Andorra tothom va començar a cridar “1, 2, 3 Andorra”. Quan el Màxim es va tirar per la rampa i va començar a fer trucs a l’aire tothom va començar a cridar el seu nom. Fins que de sobte se li va escapar un peu i el patinet se’n va anar cap a la direcció que ell no volia i va caure a la rampa. Les veus de la gent es van silenciar i la ment del Màxim es va quedar en negre.

Eric Ebri Molina_3r C EA 2a ensenyança d’ordino

Era tot tan divertit! Anava veient la gent caminar, els edificis tots junts, després anava avançant i anava tenint una visió molt panoràmica i hi veia molt borrós perquè quasi bé no podia obrir els ulls. Era tot com un somni, notava el vent que anava impactant a la roba, però sobretot a la cara, era increïble perquè anava amb casc. Anava apropant-me molt ràpidament cap a l’objectiu, cada cop més, veia els grafits que havia fet la gent a les parets i als murs dels edificis, tot era tan bonic! Fins que em vaig ficar en un carreró i no vaig pensar que era sense sortida. Quan ho vaig pensar ja estava esclafat contra un mur massís.

Clàudia Micó Marot_4t A Col·legi Mare Janer

En un moment tot pot canviar. Alguna cosa pot passar perquè res torni a ser el mateix. Un dia et pots despertar i adonar-te que allò que pensaves que tindries per sempre, que ja no valoraves perquè donaves per suposat que sempre seria allà, al teu costat, ajudant-te i recolzant-te sempre que pogués, ja no hi sigui. Llavors t’adones que allò tan essencial per a tu desapareix de cop. Sense avisar. Sempre creiem que ens quedarà més temps. Però aquest temps es pot acabar en qualsevol instant. Mai no saps quan serà l’última rialla, l’últim petó, l’última abraçada. No saps mai quan serà l’últim moment, l’últim adeu, l’últim sospir…

Carla Sabat León_4t A Col·legi Mare Janer

Al principi semblava que tot anava bé. Cada cop n’estava més convençuda, perquè realment t’estimava; però les coses es van començar a torçar. En aquell moment vaig decidir donar-te un últim vot de confiança. No el vas saber aprofitar. Tu vas continuar fent la teva i no sabies que jo ja hi havia posat fi, que no podia més.
Espero que aquest temps sense estar junts t’hagi pogut servir per reflexionar sobre els teus actes. Ara, un perdó teu ja no me’l crec, sé que estan plens de mentides.
Recorda que em vas perdre un cop, em vas enredar i vaig caure de nou en els teus jocs. Avui et dic que és l’última vegada, creu-me. Massa tard.

Andreia Morais_3r A Lycée Comte de Foix

Un dia estava passejant amb la meva amiga quan de cop i volta ens vam trobar dins d’un camp desert. Vam estar buscant una sortida però no vam tenir èxit. Estàvem desorientades i completament perdudes, no sabíem què fer ni cap a on tirar, l’angoixa s’apoderava de nosaltres. De sobte vam veure una nau espacial que baixava del cel, va aterrar davant nostre. Finalment se’ns oferia una sortida, la qüestió era on ens duria la nau? Què fer? I si no tornàvem mai més a la Terra? I moltes preguntes més totes sense resposta. Aleshores la veu de la meva mare em va despertar:
–Andreia, desperta’t que faràs tard a l’escola! Vinga!

Martí Vidal_3ème A Lycée Comte de Foix

Ella era una noia normal. Ella era una noia que sempre estava somrient i semblava molt alegre. Ella sempre parlava amb tothom i era molt sociable, mai podia veure a ningú malament perquè sempre havia d’anar a ajudar-lo o a fer-li companyia. Potser ho feia perquè li agradava veure la gent bé i feliç, però potser també ho feia perquè no volia que els altres se sentissin sols. Malgrat aquesta actitud d’ajuda envers els altres, el que no podíem pensar era que ella se sentia cada vegada més malament i trista. La gent no s’adonava de la seva solitud i amb el temps era evident que també necessitava l’ajuda dels altres. No a la solitud!